(La sèrie comença aquí)
(…) Ara fa just un quart de segle vaig escriure un article al Diari de Barcelona. El vaig titular “Ens calen (encara) cançons d’ara” i era el meu petit recordatori dels vint-i-cinc anys de la publicació de l’article d’en Serrahima. No voldria posar la mà al foc però juraria que vaig ser l’únic que, almenys en la premsa no especialitzada, es va fer ressò de l’aniversari.
Aquests dies he rellegit el que aleshores vaig escriure. Parlava de la desaparició d’Edigsa, consumada precisament per aquelles dates, i de l’expectació generalitzada que en el ram de la música havia suscitat la posada en funcionament pocs mesos abans de TV3 i Catalunya Ràdio. Les grans esperances de difusió de les cançons nostres en una ràdio i una televisió que volíem també nostres. (n’hi ha més)
El desencís (per dir-ho de manera fina) del gremi no va trigar a aparèixer i va anar creixent fins esclatar cinc anys després (alerta Gendrau, posa en acció el departament d’aniversaris i commemoracions perquè si els meus arxius no estan equivocats el proper mes de maig en farà vint anys exactes), va esclatar, dic, amb la tancada d’uns quants cantants a les dependències de la conselleria de Cultura.
Fa vint-i-cinc anys, quan jo escrivia el meu article al Diari de Barcelona, aquí hi havia un govern que així que en tenia oportunitat no s’estava de pregonar la seva fe nacionalista; a Espanya encara ens contemplaven amb respecte i malgrat tot crec que no ens en vàrem sortir.
Ens calien encara cançons d’ara.
Avui som el país del cosmopolitisme tifa, de la modernor encarcarada i del mestissatge asimètric (és a dir, el que sempre ens fa afluixar als del mateix costat). I de l’autoodi n’hem fet imatge de marca. Ha estat una feina subtil però implacable i demolidora perquè ja fa anys que els generadors d’opinió més hegemònics han anat creant la imatge que tot allò que no renuncia a ser català és esquifit, curt, baix de sostre, estret de pit, carca i allunyat dels corrents per on circulen els signes dels temps.
En Raimon tenia raó, però es va quedar curt. No només perdem la identitat quan perdem els orígens. També la perdem quan confonem els referents. Quan els nostres horitzons es limiten a comparar-nos amb la cultura castellana i amb Espanya. És una pèrdua d’identitat més subtil però letal a llarg termini. Gota a gota i gairebé sense adonar-nos-en. “Consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, vaja.
(Continua -i acaba- aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!