Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Enderrock” de gener: un número per comprar, llegir, guardar… i escoltar.
Permeteu-me un consell: no us hauríeu de deixar perdre el número de gener de la revista Enderrock.
Primerament perquè la revista s’ho val per sí mateixa. I això es percep de manera especial des de fa set o vuit mesos en els que ha iniciat una corba ascendent de qualitat i interès que la fan gairebé imprescindible pels que tenim una mínima curiositat per les coses relacionades amb la música que es fa aquí.
Segonament, i ja centrant-me en el número de gener, perquè publica la llista de Premis Enderrock de la crítica. (n’hi ha més)
És a dir, la relació ordenada dels discos més importants de 2008 segons el parer dels periodistes de la revista. Una llista, per cert, amb nombroses coincidències amb la que vaig penjar aquí mateix (vegeu-la) el dia 1 de gener i que indicava les meves preferències. No cal dir que la quantitat de paral·lismes entre la meva llista i la d’Enderrock em fa sentir força cofoi perquè aquesta colla, de música, hi entèn.
(Avís: en el número de febrer la revista publicarà la classificació de discos segons les preferències expressades pels lectors a través de votacions. També valdrà la pena veure què en surt.)
En tercer lloc l’Enderrock de gener dedica un ampli nombre de pàgines a commemorar els cinquanta anys de la publicació a la revista montserratina “Germinabit” de l’article de Lluïs Serrahima “Ens calen cançons d’ara”, considerat el detonant del que poc després vàrem conèixer com “Nova Cançó”. (vegeu aquí)
Hi ha entrevistes al mateix Serrahima, a Josep Espar, al recentment traspassat Ermengol Passola i al duet de promotors Joan Molas / Núria Batalla. Com a complement hi ha també uns breus apunts del periodista Xevi Planes i d’un servidor de vostés (*).
No s’acaba aquí, però, l’apartat commemoratiu ja que la revista ha elaborat una llista de 50 cançons significatives del fenomen ordenades cronològicament i que abasten el període 1962-1970. La tria, com totes, és opinable i val la pena que cada lector la contrasti amb les seves preferències personals però, vaja, la meva impressió és que (una vegada més) hi toca força, aquesta colla.
La darrera meravella del número de gener és que va acompanyat d’un CD que és una veritable joia de col·leccionista. S’hi reprodueix el disc LP “Audiència pública”, d’Els Setze Jutges, que Concèntric va editar l’any 1966. Una veritable raresa que ni jo tenia (i Déu n’hi do els discos que corren per casa).
El vinil original comptava només amb tretze cançons ja que aquest era el número de Jutges reclutats fins aquell moment. Pocs després es varen afegir al grup Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach però no varen ser a temps de sortir en l’edició. Una mancança que en aquesta nova versió s’ha resolt. Tenim, doncs, una “Audiència pública” amb setze jutges ben diferents i ben interessants. Si més no com a document il·lustratiu d’un episodi bàsic de la història del nostre redreçament cultural.
——————————————————————————————-
(*) En el meu text a Enderrock faig esment d’un article que fa just vint-i-cinc anys vaig publicar al Diari de Barcelona recordant que aleshores feia un quart de segle de l’article de Lluïs Serrahima. Com que avui és diumenge i hi ha més temps per a la lectura us el reprodueixo aquí sota. Veureu com en segons quines coses no hem avançat gaire…
ARTICLE PUBLICAT AL DIARI DE BARCELONA DE L’11 DE MARÇ DE 1984
Ens calen (encara) cançons d’ara
Joan Josep Isern
Segurament per allò de les presses, ens ha passat desapercebut un significat aniversari: ha fet 25 anys que la revista “Germinabit” –precursora de l’actual “Serra d’Or”- va publicar en el seu número de gener de 1959 un article d’en Lluís Serrahima que ha passat a la història. Em refereixo a “Ens calen cançons d’ara”, reconegut per tothom com el detonant que va generar l’inici dels Setze Jutges i la Nova Cançó Catalana.
“Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?” Amb aquesta engrescadora invitació cloïa el cèlebre article i vet aquí com, un quart de segle després, la situació de la cançó no es diferencia gaire d’aquells heroics orígens amb l’agreujant addicional que allò que llavors era lògica migradesa amb el pas dels anys ha esdevingut pura misèria i negre desencís. És a dir: que estem com al principi però vint-i-cinc anys més vells.
Els aniversaris, de vegades, solen tenir cruels coincidències. Aquest no se’n lliura pas: gairebé simultàniament a l’efemèride han coincidit, d’una banda, la definitiva desaparició d’Edigsa amb la no gens clara destinació final dels seus valuosos fons editorials davant de la impassibilitat del senyor Cahner i els seus xicots que deurien estar capficats esbrinant qui redimonis va escriure “Cien años de soledad” i, d’altra banda, l’inici d’una sèrie de reunions entre cantants catalans per tal d’elaborar un document que reculli les mancances actuals de la cançó i proposar unes mesures mínimes encaminades a treure el gremi de l’alarmant esmorteïment en què està immers. Per fer més surrealista la cosa, resulta que aquesta darrera iniciativa compta amb el suport oficiós del Departament de Cultura.
Electoralismes a part, ningú no pot negar que, d’un temps ençà, la situació de la cançó és força preocupant. Cada cop hi ha menys actuacions i surten menys discos. Quant temps fa que no tenim notícies d’en Raimon, de l’Ovidi, Joan Isaac, Subirachs, Pau Riba, Guillermina, etcètera…? I a la gent que ara comença –Pujadó, Vendrell…- quin futur els espera?
La crisi ha arrelat fondament. Encara no fa un mes, un conegut cantant molt vinculat a determinat partit d’esquerra em confessava que, de cara a la propera campanya electoral, es posaria la ideologia on li cabés i faria recitals pel partit que li donés més calés. Tot un símptoma. Per no parlar d’un altre que està tot cofoi perquè, com a únic pagament del seu darrer disc, havia aconseguit que la casa de discos li abonés l’entrada i la primera lletra d’un instrument electrònic. “Amb això de que canti en català de moment no s’hi han posat”, em deia esperançat…
Potser també part de la culpa la tinguin els mitjans de difusió (i ara us parlo com a responsable que sóc d’un programa musical de ràdio), però el cas és que a l’hora de programar música d’una certa actualitat, davant la ferotge invasió dels discos estrangers la majoria dels discos catalans són editats, com a mínim, de fa un any. Així difícilment anirem enlloc.
Ja no valen les mitges tintes: o s’estimula des de dalt amb honestedat i sense oportunismes la nostra cançó o ens veurem irremissiblement abocats a les catacumbes del testimonialisme més tronat. O això o, és clar, anar tirant de veta amb muntatges tipus “Cançó–83”. Però jo, francament, no anava per aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!