Totxanes, totxos i maons

L’altra nit em vaig equivocar i em vaig quedar a veure l’estrena d’“OIK mentns?”. No ho tornaré a fer.

Admeto d’entrada que el meu perfil no s’ajusta al del públic objectiu del programa. La meva decisió de no tornar-hi és, per tant, coherent. Cosa que no em priva de creure que el programa -almenys la primera edició- no funciona.

És excessivament llarg i, a més a més, tot plegat dóna una sensació de cosa vista que no li fa cap bé. El paral·lelisme amb “No em ratllis” és evident i equivocat perquè no és el mateix l’espontaneïtat de les opinions de vailets de 7 o 8 anys que la previsibilitat dels adolescents.

D’altra banda no he acabat d’entendre quin joc se li vol donar al plató separat en el que hi ha alguns pares dels nois i noies que protagonitzen el programa. M’ha semblat una trista referència sense solta ni volta a aquell invent (em sembla que era de l’“1, 2, 3, responda otra vez”) que es deia “los sufridores”.

Roger de Gràcia passa bastant bé la maroma en la part que dialoga amb els adolescents. Quan intenta fer de Buenafuente, però, li falta fibra.

Però la part més lamentable del primer programa al meu parer va ser la taula de col·laboradors. Començant per l’historiador Jaume Sobrequés (com ens tornem, Déu meu) totalment desubicat i fent el cim amb un individu denominat Toni Moog que es veu que va per la vida d’humorista poca-solta, un matís que deu sortir-li de molt endins perquè, francament, és d’allò més convincent.

Veure el senyor Moog -que està més a prop dels 40 que dels 30- vestit de jove enrrrrollat i fent gracietes em va portar automàticament a la memòria una broma de quan jo era jove:

Definición de un campamento de la OJE:
“Niños vestidos de gilipollas mandados por un gilipollas vestido de niño”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!