Totxanes, totxos i maons

Algun dia s’haurà d’analitzar amb calma un fenòmen que d’un parell d’anys ençà -tot i que els orígens s’haurien de buscar potser en “El nom de la rosa”- sacseja la nostra literatura. Em refereixo a les novel·les ambientades en monestirs.

Solen ser històries d’entitat literària més aviat minsa -almenys pel que porto llegit fins ara- farcides amb una generosa càrrega de truculència i de situacions forçades sempre al servei d’un “embolica que fa fort” que suposo que deu donar bons resultats comercials ja que, pel que veig, els nostres editors hi insisteixen amb una significativa contumàcia.  (n’hi ha més)

Els ingredients de la recepta solen ser sempre els mateixos: una ambientació medieval, una trama de fons pretesament històrica, un monestir isolat, una comunitat de monges o de frares amb repressions i conflictes interns de poder i un entorn exterior hostil per diverses causes com la pesta, les enveges entre els nobles del territori, la guerra o les supersticions.

“Secrets, gelosies i rancúnies”. Vet aquí tres mots que extrec de la contracoberta de l’última novetat del gènere que va arribar a casa ahir mateix (n’ometo el títol, l’autor i l’editorial perquè no hi ha res personal en el que dic) i que resumeixen perfectament les situacions que els conreadors d’aquest subgènere monacal solen col·locar en els seus arguments a la percaça del lector àvid d’emocions fortes.

A aquesta terna d’atributs se li han d’afegir recursos com el sexe prohibit -doblement, per herètic i per homosexual-, les possessions diabòliques, l’obscurantisme apocal·líptic, els crims rituals, les maquinacions polítiques, els manuscrits perduts i les sectes iniciàtiques que estenen les seves influències fins avui. Aquest darrer atribut el trobem en la variant d’aquest tipus de novel·les que es basen en la investigació en el present d’una conspiració perduda en la nit dels segles. En aquests casos les contracobertes solen fer algun esment a l’“acció trepidant” que el lector àvid d’emocions fortes  trobarà en el llibre. 

Codis DaVincis, catedrals de mar i èxits similars han obert l’aixeta a aquesta literatura mil·lenarista i conventual, en la que sol haver-hi poc espai per als matisos i que, de moment, sembla que atreu un sector prou important de clientela lectora com per qualificar-la de fenòmen. No seré pas jo qui ho censuri, Déu me’n guardi. He començat l’apunt dient que algun dia algú haurà d’estudiar les causes d’aquesta moda. Segur que aprendrem un munt de coses sobre nosaltres mateixos i el temps que ens ha tocat de viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!