JORDI SURINYACH

Encara que no calia, la prova del nou de l’ identitat nacional dels Països Catalans, ha estat l’ aprovació per part de les cambres parlamentàries de la repùblica francesa de la reforma constitucional, que incorpora (art.75), el reconeixement de les llengües regionals (entre d’altres el català) com patrimoni de França. La Constitució Espanyola  fa trenta anys va fer un pronunciament semblant, si bé considerant-les llengües espanyoles – també el català – , atorgant-li la condició d’oficial en les comunitats autonòmes que  així ho reconegessin en els respectius estatuts (Principat, Illes Balears, Aragó i  País Valencià). Andorra en us de la seva plena sobirania,  constitucionalment va declarar , que  el català es la llengua oficial de l’estat. La República Italiana, en el seu text fonamental recull l’ afirmació que  cal protegir les minories linguïstiques, reconeixent, per llei de l’ any de 1999, el català com la  llengua parlada a la ciutat de l’Alguer a l’ illa de Sardenya. En resum,  som   considerats al sud d´Europa, objecte de  desig i d’ especial consideració. Patrimoni del Regne d´Espanya i de la República Françesa. Objecte de protecció a Itàlia i  llengua d´estat a Andorra.  Tot un embolic que  en el fons preten amagar una única realitat nacional.