PRELUDI DE SANTES
Començo a veure penjats als fanals del meu carrer, el cartell de Santes d’ enguany. M’ agrada l´intenció de l’ autor tot i que buscar l’ identitat local en l´equip de fútbol que porta el nom de la ciutat portarà de ben segur polèmica. El debat de Santes és per definició recurrent i repetitiu i gairebé sempre acaba per interessar només als qui es consideren el rovell de l´ ou, “la creme de la creme” de l´antiga iluro, constituïts – com cada Juliol -, en vigilants del temple de les essències. Any rera any, hi ha qui s’ excita – utilitzo un verb amb diferents interpretacions -, amb tot el que envolta la Festa Major. El cartell. Quins són i quins no els actes de consuetud. El programa. El paper de l’ Excma. Corporació. Les regles i els protocols de gegants, nans i demés bestiari. Que dir d’ aquell acte pujat de to. Els sorolls i els veïns del Parc. Tot serveix pel debat, que s’ engrandeix i es limita rondes endins i amb certa melangia pel respectable queda adobat per un decorat encarcarat i ranci, barreja d’ antics lectors del “diari de mataró de tota la vida”, amb progrés reciclats, tots ells amb un únic denominador comú: Por a la presència que augmentin en proporció geomètrica els mataronins formats en el lliure pensament actiu, que militen en una altre manera d’ entendre la festa major. Per Santes, però el més significatiu, continua essent la presència multitudinària de ciutadans de tota classe, opinió, origen i condició, que situen en l´anecdota tot aquest debat. Majoritàriament és vol fer festa , lluny de polèmiques estèrils i místiques incomprensibles. Per Santes a Mataró – com diria en Sisa -, casa meva es casa teva si es que hi ha casa d’algú.