L’ orgull de ser espanyol és ben legítim. Expressar sentiments d’ adscripció col·lectiva a una forma de ser, de sentir i manifestar-ho en una llengua original i pròpia, que la diferencía de la resta de comunitats nacionals sembla raonable. El patriotisme o el nacionalisme, no és una malaltia que es guareixi viatjant, com he sentit dir moltes vegades, ni és repugnant que es manifesti quan es fa de forma lliure, pacifica i tolerant amb la resta de les nacions respectant els seus igualment legítims sentiments. Com la majoria de sentiments i conviccions – si exceptuem el racisme o el feixisme – el patriotisme, no té res de pervers però pot pervertir-se, si el convertim en un mecanisme d’opressió cap a altres realitats socials, idiomàtiques o nacionals.
Es segurament aquesta perversió, una de les raons que explica que a Catalunya siguem molts els que no vibrem, ni ens emocionem, ni tan sols aplaudim uns colors que històricament no hem considerat com a nostres i quina referència més directa es que ha estat històricament utilitzat per emmordassar-nos, reprimir-nos, amb un intent conscient i planificat de genocidi. Es aquesta expressió del nacionalisme espanyol – el més carca i reaccionari -, el que no ha tingut ni tindrà mai cap comportament ni fraternal ni solidari cap a les altres realitats nacionals peninsulars. Que una part de la població catalana estigui incòmoda amb segons quins tipus d’expressions del patriotisme espanyol, és el lògic resultat de l’ agressió soferta durant segles. Això però, no ha d’ impedir que reconeguem, amb voluntat de convivència i també d’integració, que en el nostre país, molts catalans d’ origen espanyol, no entenguin ni vegin com a contradictori, el tenir una doble adscripció nacional, que per ells és igualment emotiva: La catalana i l’ espanyola. Els que només tenim una única identitat nacional -la catalana-, hem de respectar el sentiment dels nostres compatriotes. No per “conllevància” sinó per convicció que és el millor per a la feina de reconstrucció nacional que encara tenim davant. Més enllà de no vibrar amb “la roja”, el més intel·ligent és mantenir una actitud prudent, sense caure en el parany que sempre vol posar-nos la versió més imperial i genocida de l’ espanyolisme més tronat, per manipular interessadament els legítims sentiments d’ orgull, que els ha permés durant segles fer el seu agost “imperial·, aconseguint l’ enfrontament amb la resta de les comunitats nacionals peninsulars ( catalans, bascos i gallecs). Felicitats als espanyols, que amb la victòria del seu equip de fútbol s’ enorgulleixin de ser-ho, sempre que ho expressin respectuosament . Enhorabona doncs, amb la sana enveja de qui espera que en un dia no massa llunyà, veure com els demòcrates espanyols respecteran , acceptaran i no enterboliran les victòries de la selecció nacional catalana quan aquesta competeixi internacionalment. Ells haurien d’ entendre que el nostre respecte al seu orgull no els podrà impedir amb justa reciprocitat manifestar el seu cap a nosaltres.
