CONGRÉS D’ ERC: I ARA QUÈ?
Es aquests un anàlisi d´urgència i potser precipitat, ho reconec. Surto del congrés amb una cert regust a decepció. Crec que una altre vegada les coses no s´han fet bé. Deia dissabte passat que el resultat de les eleccions internes d’ ERC, tard o d’ hora imposaria un canvi i el final del segon tripartit. Esperava per tant, que el nou President i Secretari General, se’n adonessin del que estava en joc i obrissin un nou període amb un tarannà més obert i dialogant. Aixó implicava deixar anar llast i actuar amb humilitat republicana. La resta però, també tenim la nostre part de responsabilitat de com han anat les coses. Tot plegat ens obligava a entendre que malgrat les diferències ens calia donar una imatge davant el país més positiva i constructiva del que son els debats interns, cosa que havíem assolit el dissabte passat. Democràcia interna i pública expressió de les diferències no té perquè representar l´exhibició impúdica i pornogràfica de divisió, que és el que ahir vam fer.
La principal responsabilitat recau en la candidatura guanyadora, que també ha exhibit difererències internes. Vendrell ha quedat fora de la nova executiva per decisió democràtica del congrés, però no es pot ignorar que segurament hi ha participat, gent amb influència en el nucli dirigent, que han mogut les seves fitxes perquè es produís. Joan Carretero finalment, ha optat perquè ningú de Reagrupament entrés en l’ executiva, que indirectament ha acabat per a precipitar que la resta de sectors , amb un o altre excusa, tampoc hi siguin. La ponència final es una suma d’ afegits. A base d’ anar acceptant esmenes transaccionals s’aconsegueix una falsa unitat ideològica de poca utilitat. Hi ha qui ha fet equivocadament, una valoració positiva que s’ hagin acceptat algunes esmenes presentades per EI. Hi discrepo, el més important en política és com s’ acaba per a gestionar el programa que s’ aprova, no la literalitat del contingut. Avui diumenge, molt afiliats, simpatitzants, nous i vells electors ,es preguntaran: I ara que?. La resposta no por esperar un any més, perquè potser aquesta vegada ja no hi seremn a temps. L’ actual direcció necessita trobar-hi ben aviat l’ entrellat. Els que volem ser l’ alternativa també . Els reagrupats no podem tenir la vocació de dirigir un partit en decadència i sense influència en la politica del país. Em sap greu dir-ho. Així no anem enlloc. Ens ha faltat a tots humilitat i ens a sobrat prepotència, que espero no esdevingui el nostre principal defecte. El balanç és doncs, clarament negatiu, cap de les previsions que assenyalava en el meu post de dilluns s’ han acomplert: No hem sumat a tota la gent que estava pel canvi. Ens hem mantingut al marge de l’ estructura partidària a la que ens cal ser-hi presents. Els guanyadors no han solventat el malestar intern que els reagrupats recollim i no han volgut voluntàriament deixar anar llast. Ningú a pres decisions pensant en el futur del país i tots ens hem deixat arrossegar per la estúpida voràgine dels problemes interns. L’ únic fet positiu , és que ha quedat clar que hi ha alternativa, però amb això, que és condició necessària per no suficient no n´hi ha prou. I ara que, doncs….?