JORDI SURINYACH

Passa sovint que estàs en un lloc  i ten’s el cap a un altre. El passat 14 de Juny, pensava enviar-ho tot en orris i fer el cim del Canigó, per Marialles. Però, el Congrés d’ ERC  es celebrava al Fòrum i  suposo que hagués estat una iresponsabilitat no anar-hi. Malgrat tot, en aparença  estava en aquell immens local envoltat de republicans, però  la ment i l’ esperit  anava nord enllà. L’ excursió a  la “muntanya sagrada”, havia quedat  per un altre dia. Pocs  dies abans de  Sant Joan  s´ hi encén la flama, símbol de la unitat   dels Països catalans, per tant el  proper cap  de setmana seria escaient anar-hi,  sinó fos perquè ” sa festa”, em reclama. Hauré de preveure la sortida   pel  28 o el 29 o més endavant entrat el Juliol. Em  conformo en relatar ara,  com i per on,  he pujat al cim que fa sis anys que no trepitjo. La darrera vegada ho vaig fer  en companyia de  la Mercè. Puc ben assegurar que  hi anava   mig  enganyada. Li  demano  disculpes,  doncs poc acostumada a  caminar, no  ha volgut tornar a   repetir l’experiència i em sento responsable. Com a molt,  passejades pels  voltants de Llívia,  per  agafar cargols, recollir xicoies, o buscar corrioles o rovellons, sempre segons el temps.  La pica del  Canigó és l’últim dels  cims de més de dos mil metres del Pirineu català, abans de la mediterrània.  Podeu anar-hi  des de Cortalets o   Marialles. Al  refugi  de Marialles, hi arribareu,  per un camí Forestal que surt del poble de  Castell ( prop de Vernet). L’itinerari s’ inicia  per un camí  planer envoltat de avets que entrant a la vall del Cadí  ens porta a Font d’Aragó, a 2.100 m d’alçada, on trobareu una cabana. A partir d’ aquí,  un fort desnivell, fins arribar a la portella de Valmanya. Sota la “xemeneia”,   prop  del Gerdarme ,  us quedaran cent metres de grimpada vertical. Segons  Verdaguer:“Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada: per abelles té fades que la volten. Per papallons los cignes i les àligues”