Sobredosi de teiatru (per al que és habitual per a mi)
En els darrers quinze dies he tingut l’oportunitat (amb el conseqüent risc de descapitalització, si reviso els preus) d’anar en tres ocasions a teatre a Barcelona. La veritat és que amb els preus que corren per a aquestes activitats, no deixa de ser una situació excepcional.
I he tingut l’oportunitat de veure tres obres ben diferents: El llibertí, Cabaret, i El salt de Nijinski.
I he tingut l’oportunitat de veure tres obres ben diferents: El llibertí, Cabaret, i El salt de Nijinski.
Com no sóc crític i no en se prou d’aquestes coses, el meu barem de valoració es limita al típic "m’agrada/no m’agrada".
Vaig disfrutar molt amb El llibertí. Si treiem, com altres vegades ja he comentat, els accessos de tos de gent que em penso que esperen que tanquin els llums per començar amb la seva molesta activitat tusígena, i els mòbils que sempre acaben per sonar, vam gaudir d’una magistral interpretació de’n Madaula, que no se perquè coi perd el temps fent "engendros" com l’inacabable ventdelplà (bé, sí, suposo que és una qüestió de supervivència).
Cabaret em va decebre. He revisat les crítiques dels diaris i he arribat a la conclusió que entre que es van escriure i jo l’he vista han canviat els cantants, els ballarins i fins i tot el guió. Perquè el que jo vaig veure no tenia ritme, dels cantants se salvava només un, i, per sort o per desgràcia, que això no ho se, no feia oblidar la pel·lícula.
Finalment, El salt de Nijinski. Un petit espectacle de dansa, a la Sala Muntaner que ens va enamorar des del primer moment. Potser a qui no agradi la dansa, o encara més la dansa moderna, pot semblar-li únicament un exercici de coreografia com un altre. Jo, que sóc més aviat escèptic en aquesta qüestió, m’ho vaig passar molt bé. La música, excepcional. I la plasticitat dels ballarins, el joc estètic, el moviment, em van semblar gairebé perfectes. Personalment, us el recomano.
En fi, m’agrada 2, no m’agrada 1. Per sort.
Vaig disfrutar molt amb El llibertí. Si treiem, com altres vegades ja he comentat, els accessos de tos de gent que em penso que esperen que tanquin els llums per començar amb la seva molesta activitat tusígena, i els mòbils que sempre acaben per sonar, vam gaudir d’una magistral interpretació de’n Madaula, que no se perquè coi perd el temps fent "engendros" com l’inacabable ventdelplà (bé, sí, suposo que és una qüestió de supervivència).
Cabaret em va decebre. He revisat les crítiques dels diaris i he arribat a la conclusió que entre que es van escriure i jo l’he vista han canviat els cantants, els ballarins i fins i tot el guió. Perquè el que jo vaig veure no tenia ritme, dels cantants se salvava només un, i, per sort o per desgràcia, que això no ho se, no feia oblidar la pel·lícula.
Finalment, El salt de Nijinski. Un petit espectacle de dansa, a la Sala Muntaner que ens va enamorar des del primer moment. Potser a qui no agradi la dansa, o encara més la dansa moderna, pot semblar-li únicament un exercici de coreografia com un altre. Jo, que sóc més aviat escèptic en aquesta qüestió, m’ho vaig passar molt bé. La música, excepcional. I la plasticitat dels ballarins, el joc estètic, el moviment, em van semblar gairebé perfectes. Personalment, us el recomano.
En fi, m’agrada 2, no m’agrada 1. Per sort.