Totxanes, totxos i maons

Amb l’obligat cansament de més de vint-i-quatre hores sense dormir, amb la no menys obligada desorientació a causa del Jet Lag, amb els ulls plens a vessar dels horitzons d’Arizona, admirats per la rara bellesa d’Utah, atabalats pels contrastos de Nevada, confortats per la visió de l’endreçada California (quina delícia, San Francisco!) i mentre per l’iPod sona la música -ideal per al Flotàrium- de “The Sounds of Sequoia & Kings Canyon” puc escriure que hem tornat a Barcelona amb tota la feina turística prevista enllestida i amb escreix.  (n’hi ha més)

Durant els propers dies temps haurà per posar-me al dia del molt i no gens edificant que ha passat per aquestes contrades mentre érem fora: avaries a la xarxa elèctrica, embussos a l’autopista, retards de Renfe -que un impresentable que he escoltat fa estona per la ràdio atribuïa a la tirada de la gent a suïcidar-se més del normal durant aquest estiu-, col·lapse a l’aeroport…

En fi, que comencem a pagar els anys de política d’aparador que han fet de Barcelona i rodalies la vila de la perpètua samba. La ciutat de paper que només en caure quatre gotes es desbarata de dalt a baix.

Ufff… Quina son. I quina mandra, Déu meu (i no pel Jet Lag, precisament).

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!