Totxanes, totxos i maons

"En el silenci d’aquests dies es comença la quarta jornada de dejuni. No hi ha problemes de salut. Tot va bé. Clàssicament s’hauria de procedir a l’inrevés. S’avisa de seguida, o encara millor, es té preparada una xarxa d’activistes. Es té cura rigorosa de la propaganda interior i estrangera. Es contracta un metge que vigila el pacient dia a dia i fa un comunicat que es dóna a tots els canals de la publicitat."  (n’hi ha més)

"El pacient s’ajeu i estalvia avariciosament les forces. Però el nostre país és diferent. Cal fer les coses per via original. Cal inventar-se un mètode adequat. No hi ha llibertat de premsa, d’associació, no hi ha cap mena d’entrenament democràtic. Estem en un permanent estat d’emergència. El poble està massificat i conduït per quatre desaprensius. Els partits estan dividits i carregats de suspicàcies mútues. Alguns voldrien apropiar-se en exclusiva el meu fet. Altres, aleshores, trobarien l’excusa per a solidaritzar-se’n. Els sistemes coactius més refinats són emprats a nivell familiar, eclesiàstic, social, polític, etc.

No. Millor així. Que quan la gent ho sàpiga, ja la cosa faci el seu respecte.

Els primers quatre dies han estat d’una gran calma. Tinc el pressentiment que la guerra s’acosta. Amb els de casa no hi ha hagut guerra. Si tot fos tan fàcil!"

(Lluís M. Xirinacs, "Diari de 21 dies de vaga de fam per Catalunya". Fragment corresponent al diumenge 27 de desembre de 1970).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!