Josep Espunyes ha estat un mestre per a mi. Ell m'ha ensenyat a mesurar el vers, a contenir l'expressió, a cercar el ritme i la musicalitat... Ell en un temps i jo en un altre, tots dos vam néixer i vam viure la infantesa i la joventut en un poble de muntanya. Per això, l'un i l'altre estimem la terra que ens ha vist créixer. A l'hora d'escriure, tots dos establim vincles amb la natura com a realitat més propera, amb les persones i els animals, amb els arbres i les pedres... Aquest sentiment mutu no ens ha suposat de cap manera un impediment a l'hora d'escriure versos i compondre poemes, sinó ben al contrari, perquè ha estimulat el nostre neguit, ha enriquit la llengua que fem servir, ha fet arrelar les paraules a la terra i ens ha sadollat l'esperit. Ell és el mestre i jo sóc el deixeble. Quan jo començava a escriure, ell em va ensenyar a caminar pels corriols de la muntanya que és per a mi la poesia i jo he après a fer-ho amb pas ferm. Ell, i no cap altre, me'n va ensenyar, i per això li estic agraït.
Ben aviat trobareu tota la seva obra poètica completa reunida en un sol volum i publicada per Edicions Salòria, de la Seu d'Urgell, amb un pròleg excel·lent del Marcel Fité que us ajudarà a copsar-ne l'abast poètic, humà, social i cultural.
Mentrestant, us ofereixo un tast de sis poemes que a mi m'agraden especialment. Els tres primers, del llibre Cendra a l'abast (Editorial Urgell; Agramunt, 1979), els dos sonets, del poemari Notes mínimes d'un paisatge (Edicions del Mall; Barcelona, 1987) i el darrer, del recull Pa d'àngel (Eliseu Climent, Editor; València, 1991).
Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).
(Entrevista publicada al núm. 25 –estiu de 2011– de la revista Lo Banyut)
Vaig néixer l'any 1971 a cal Gepo de Cambrils (Solsonès) i vaig passar la meva infància en aquest poble. Vaig cursar els estudis secundaris (llavors BUP i COU) a la Universitat Laboral de Tarragona. En aquesta ciutat vaig començar els estudis de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili, però no els vaig acabar. L'any 2011 vaig aprovar les oposicions al Cos Auxiliar Administratiu de la Generalitat de Catalunya. Actualment resideixo a Organyà amb la meva família i treballo a la secretaria de l'Institut Joan Brudieu de la Seu d'Urgell.
Lectura de poemes celebrada a la sala La Llacuna d'Andorra la Vella el dia 24 de setembre de 2011, a les sis de la tarda, en què ens vam reunir poetes d'Andorra, l'Alt Urgell i la Cerdanya per afegir la nostra veu a les de la resta de poetes del món. El World Poetry Movement, al qual ens vam adherir amb aquesta lectura, va celebrar aquest dia més de 800 lectures de poesia arreu dels pobles i ciutats del món.
Reprodueixo la Declaració del World Poetry Movement.
Poema de Vicenç Llorca publicat per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana; Barcelona, 1999) i aplegat posteriorment al recull personal, en edició trilingüe en català, castellà i anglès, Paraula del món. Antologia 1983-2003 (Edicions 3i4; València, 2003) i al volum de l'obra completa Les places d'Ulisses. Poesia reunida (1984-2009) (Editorial Òmicron; Barcelona 2010).
Aquest poema em fascina especialment.
PREGÀRIA AL BRYCE CANYON
A Miquel Àngel Riera, in memoriam
Digue'm que no morim, que només anem a cercar aigua de lluna. I tornem, com els indis, a poblar les falles de la Terra, a reconèixer en la pedra silent l'ofici de la immensitat. Digue'm que no morim, que si véns amb el somni és perquè hi ha una pau més enllà de nosaltres que imita les formes del Bryce: amfiteatre on el sol i la neu llauren una memòria més alta. Digue'm que en aquesta soledat majestàtica hi nia l'àguila, alegre de posseir el buit en el frec de les ales desplegades, com les mares en l'abraçada fan del no-res un fill que creix amb món. Dorm la vida mineral en l'abisme, reposa un bosc de foc petrificat i, com un fòssil, retrobo els cants indis, que entenc i estimo més que mai. Digues que no morim, que només has anat a calmar tanta set que tenim d'astres.
Ara que el cavaller de les lletres i la rosa ja comença a esmolar la llança literària per lluitar contra el drac de la desídia i l'avorriment, us vull recomanar un llibre especial, Les places d’Ulisses, que recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present.
(Article publicat al núm. 98 –abril de 2010– de la revista Viure als Pirineus)
Joan Graell i Piqué Il·lustracions de Philippe Lavaill
Edicions Salòria, la Seu d’Urgell, novembre de 2009
Llibre del vesc, editat per Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell, és un llibre de poemes que continua la línia iniciada amb el llibre anterior (Afrau). El títol fa referència, d’una manera simbòlica, als moments i a les circumstàncies especials de la vida que ens encisen, que ens atrapen, i de les quals ens resulta difícil escapolir-nos.
Amb aquest llibre reemprenc el retorn poètic a l’origen, torno a cercar els lligams que ens uneixen a la terra i poso de manifest, en clau poètica, la influència que els astres exerceixen sobre la nostra vida i sobre alguns elements del nostre entorn.
Llibre del vesc Joan Graell i Piqué Finalista Premi Joan Santamaria de poesia 2008 convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al foment de la Cultura Catalana. La Busca Edicions. Barcelona, 2008.
Com qui camina amb peus descalços...
PÒRTIC
Pòrtic obert a la creixença
il·limitada dels sentits:
asseguts al primer replà
d’un tram d’escala que s’enfila,
eloqüent, cap als llindars
fructuosos de l’esperit,
la paraula arrela dins nostre com la flor més bella i antiga
Així entenc jo la poesia, no com un artista, sinó com un artesà: Jo entenc la poesia d'una manera semblant a com un artesà entén el fang. Un poema s'ha de modelar a poc a poc i s'ha de posar a coure. Per mitjà de la tècnica i del foc, el fang esdevé ceràmica. La poesia, com la ceràmica, posseeix una bellesa antiga, que no caduca mai. En cadascun dels meus versos hi ha una part de mi i una part del món; i també una devoció per la força i la bellesa que impregna cada paraula. Cada vegada que escric, jo pretenc ser un artesà.
Creixia a les mans l'embruix dels astres Joan Graell i Piqué Premi Guillem Viladot de poesia 2006 convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona La Busca edicions. Barcelona, 2006
Presentació de Llibre del vesc al restaurant Llum de la Seu el dia 2 de desembre de 2009.
La presentació de l'acte va anar a càrrec de Jordi Dalmau.
Joan Graell hi va recitar poemes acompanyat a la guitarra per Albert Palau.
Ressenya de Llibre del vesc, feta pel poeta Vicenç Llorca i publicada al número 604, d'abril de 2010, de la revista Serra d'Or.
