La poesia i l'escultura comparteixen tot sovint les mateixes inquietuds. Deu ser per aquesta raó que el Philippe Lavaill em va proposar de fer un poema sobre el tema d'Epona, la divinitat celta del cavall, relacionada amb la fertilitat i la natura i associada indistintament amb l'aigua, la curació i la mort.
Els pobles celtes de l'antiguitat creien que els cavalls eren els guies de les ànimes fins a l'altre món. Partint d'aquesta idea, el Philippe va fer una escultura i em va oferir la possibilitat de complementar-la i ampliar-ne el significat per mitjà del vers i la paraula.
L'escultura i el poema han passat a formar part de l'exposició Ànima ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març a la sala Portal del Pardo del Vendrell i que hi romandrà oberta fins al diumenge 28 d'abril de 2013.
EL CAVALL D'EPONA
Per a Philippe Lavaill, que esculpeix amb ferro l'ànima dels cavalls. Batega l'aire. Un cavall s'atura davant nostre per calmar la set dels ulls als miralls de l'art. Des de l'origen del temps ha acollit damunt la gropa el dolor de boscos i afraus. Ara travessa, amb trot serè, muntanyes que infonen el do tel·lúric de l'escultura. Un ramal de foc li cenyeix l'alè i el guia per camins inesperats.
Fugint de la foscor, un genet es perd al galop per viaranys ancestrals. ¿Quin atzar l'empara, al límit extrem de l'ésser, i li mostra rutes de pedra i ferro per tornar il·lès de les cabanes de l'oblit?
El concepte i la forma en l’obra de Philippe Lavaill Text de presentació de l’obra de Philippe Lavaill escrit amb motiu de l’exposició Ànima Ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març a la sala Portal del Pardo del Vendrell i que hi romandrà oberta fins al diumenge 28 d'abril de 2013.
Philippe Lavaill és un artista complet. La seva formació a banda i banda del Pirineu, a cavall entre la cultura catalana i la francesa, es fa palesa en la seva manera de concebre l’art com una essència fonamental de la vida. Qualsevol obra seva, ja sigui una escultura, una pintura, o un dibuix, fascina i colpeix el sentiment de qui la contempla, per tal com expressa la fugacitat del present i recupera antics conceptes i valors als quals ens hauríem de tornar a acollir. A l’hora de pintar o dibuixar, la seva mà agafa el pinzell i el llapis amb fermesa i suavitat, a fi que el traç pugui ser, segons convingui, gruixut i intens, o fi i esvelt. Com a escultor, el material amb què Lavaill se sent més còmode treballant és el ferro. Aquí expressa amb plenitud el gust per la corba i la torsió, donant curs a formes recargolades que el rovell s’encarrega d’unificar. La seva manera de concebre la creació artística el situa, així, a mig camí entre els estils del barroc i l’impressionisme; amb unes particularitats i matisos, però, que cal tenir en compte per entendre el plantejament conceptual que li ha permès construir una obra d’abast metafísic.
En pintura, tal com van aconseguir els impressionistes francesos, ell també vol capturar la llum. La seva intenció és...
A la tardor de l’any 1991, quan mig país esperava amb candeletes la celebració dels jocs olímpics de Barcelona i l’altre mig ja començava a témer els efectes econòmics de l’entrada a la Unió Europea, jo em vaig matricular per cursar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En aquell temps, pels passadissos de la facultat de filologia i pel bar de la Universitat hi deambulava, mitificat, l’esperit de l’il·lustre professor i poeta Jaume Vidal i Alcover, que havia mort al gener d’aquell mateix any.
En aquella època jo devorava tots els llibres de poesia que em passaven per les mans amb l’afany de trobar un alè d’inspiració en els versos que llegia. Aquesta fal·lera em va abocar, d’una forma gairebé malaltissa, a la biblioteca de la Universitat. Una tarda, per un caprici de l’atzar, o potser guiat per l’esperit de Jaume Vidal i Alcover, la meva mà va trobar i va obrirel llibre La pèrdua (Columna, 1987), de Vicenç Llorca. Els sonets que encapçalen aquest llibre em van enlluernar. En aquell moment, captivat per aquells versos, em vaig adonar que el que jo realment desitjava fer no era acabar la llicenciatura, sinó aprendre l’ofici de poeta. A mig curs ja havia perdut la motivació per l’estudi i me’n vaig tornar cap al meu poble del Pirineu.
Deu anys més tard, ja casat amb la Núria i establert a Organyà, vaig sentir de viva veu l’autor d’aquell llibre que m’havia transmès una alenada d’inspiració poètica, a la presentació de Cel Subtil (La Magrana, 1999), el seu sisè llibre de poemes, a la sala d’actes de l’Ajuntament d’Organyà. En aquell recital, el poema Pregària al Bryce Canyon, que evoca els cants i el sentit mineral i còsmic de l’existència dels indis d’Amèrica del Nord, em va quedar gravat per sempre més a la memòria i va arrelar al meu esperit.
Avui he començat el dia amb una sorpresa molt agradable: en girar el full del calendari Bloc Maragall que tenim a la cuina, he vist que a la part del darrere del dia 30 de setembre hi havien posat el meu poema Engrunes, del llibre Afrau:
ENGRUNES
Al llindar de casa, els pardals espigolen molles de pa. Dins el llenyer, un gat se'ls mira, mort de fam.
L’Obra poètica de Josep Espunyes (Edicions Salòria; la Seu d'Urgell, 2012) és un llibre essencial per tal com presenta una visió poètica de l’Alt Urgell al llarg de gairebé mig segle. Els poemes que conformen aquest volum, que convé llegir a pleret, són alhora fruit de la inspiració i de la memòria. L’encís del paisatge, l’amor a la terra i el compromís amb la gent dels pobles de muntanya s’hi manifesten com un testimoni poètic contra l’oblit.
Dibuix de Francesc Riart, Rotxé, que il·lustra la portada del llibre Cendra a l'abast.
Aquest llibre és especial per dues raons: d’una banda perquè...
Us ofereixo un tast de deu poemes de l'Obra poètica de Josep Espunyes (Edicions Salòria; la Seu d'Urgell, 2012) que a mi m'agraden especialment. El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l'Evangeli segons sant Lluc (Ketres Editora; Barcelona, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Garsineu Edicions; Tremp, 1999), però fou escrit a Barcelona l'hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d'haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L'olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l'abast (Editorial Urgell; Agramunt, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d'un paisatge (Edicions del Mall; Barcelona, 1987); Cançó de temps d'estiu i L'hivern és llarg formen part del recull Pa d'àngel (Eliseu Climent, Editor; València, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Garsineu Edicions; Tremp, 1996).
DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou, no judiquis, no condemnis i perdona; no cometis la malvestat de l'enrenou i accepta l'injust tracte que se't dóna. Resigna't si per tot tall al pot del brou t'hi trotxa del pernil només la cotna, i no et capfiquis amb l'horari ni amb el sou que fóra, tot plegat, perdre l'estona... Si un dia, però, per naps o per cols t'adones que per viure mig com cal te'n veus un bull, refusa de pensar en l'exemple biga-brossa i considera de bell nou si tens pa a l'ull.
Josep Espunyes ha estat un mestre per a mi. Ell m'ha ensenyat a mesurar el vers, a contenir l'expressió, a cercar el ritme i la musicalitat... Ell en un temps i jo en un altre, tots dos vam néixer i vam viure la infantesa i la joventut en un poble de muntanya. Per això, l'un i l'altre estimem la terra que ens ha vist créixer. A l'hora d'escriure, tots dos establim vincles amb la natura com a realitat més propera, amb les persones i els animals, amb els arbres i les pedres... Aquest sentiment mutu no ens ha suposat de cap manera un impediment a l'hora d'escriure versos i compondre poemes, sinó ben al contrari, perquè ha estimulat el nostre neguit, ha enriquit la llengua que fem servir, ha fet arrelar les paraules a la terra i ens ha sadollat l'esperit. Ell és el mestre i jo sóc el deixeble. Quan jo començava a escriure, ell em va ensenyar a caminar pels corriols de la muntanya que és per a mi la poesia i jo he après a fer-ho amb pas ferm. Ell, i no cap altre, me'n va ensenyar, i per això li estic agraït.
Ja podeu trobar tota la seva Obra poètica completa reunida en un sol volum i publicada l'any 2012 per Edicions Salòria, de la Seu d'Urgell, amb un pròleg excel·lent del Marcel Fité que us ajudarà a copsar-ne l'abast poètic, humà, social i cultural. A la categoria Bosc poètic us hi ofereixo un tast de deu poemes que a mi m'agraden especialment.
Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).
(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)
Joan Graell i Piqué va néixer l'any 1971 a Cambrils (Solsonès) i va passar la infància en aquest poble. Va cursar estudis secundaris (BUP i COU) al Complex Educatiu de Tarragona (antiga Universitat Laboral). En aquesta ciutat va començar estudis de filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili, però no els va finalitzar. Actualment resideix a Organyà i treballa a la secretaria de l'Institut Joan Brudieu de la Seu d'Urgell.
L'any 1997 es va donar a conèixer com a poeta amb el llibre Un llapis com el vent (Garsineu Edicions; Tremp, 1997). D'aleshores ençà, ha publicat els poemaris Memòria de les pedres (Garsineu Edicions; Tremp, 2002), Afrau (March Editor, Vallbona de les Monges, 2005) i Llibre del vesc (Edicions Salòria; la Seu d'Urgell, 2009).
A l'octubre de 1999 el seu recull de poemes Rastre obert va merèixer el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves, publicat dins el llibre col·lectiu Batecs (Editorial Fonoll; Juneda, 2000). Dos anys més tard va obtenir el primer accèssit en aquest mateix certamen amb el recull A trenc d'atzar, que fou publicat en el llibre col·lectiu Fars (Editorial Fonoll; Juneda, 2002). A l'abril de l'any 2006 va guanyar el Premi Guillem Viladot de poesia amb el recull Creixia a les mans l'embruix dels astres, publicat dins el llibre col·lectiu Premis Centre Comarcal Lleidatà. Primera convocatòria. Premis 2006 (La Busca Edicions; Barcelona 2006). Al maig de 2008 va quedar finalista del Premi Joan Santamaria de poesia, convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al Foment de la Cultura Catalana, amb el recull Llibre del vesc. Aquests poemes van ser publicats dins el llibre col·lectiu Premi Penya Joan Santamaria. Poesia 2008 (La Busca Edicions; Barcelona, 2008).
En el camp de la narrativa va ser guardonat amb el Premi de narració literària Vila de Puigcerdà 2000 amb el conte El Negre de Surri, publicat per Garsineu Edicions juntament amb la resta de narracions finalistes (Garsineu Edicions; Tremp, 2001). L'any següent també va obtenir una distinció com a finalista del V Premi de narració literària Pirineu amb el conte Aligneu, publicat en el llibre col·lectiu Després de l'hivern i altres narracions (Solsona Comunicacions; Solsona, 2002).
Des de la seva creació, és membre de l'equip de redacció de la revista de resistència cultural LO BANYUT, que s'edita anualment a l'Alt Urgell. També ha col·laborat esporàdicament amb articles de temàtica diversa a la revista d'informació i actualitat pirinenca Viure als Pirineus.
Lectura de poemes celebrada a la sala La Llacuna d'Andorra la Vella el dia 24 de setembre de 2011, a les sis de la tarda, en què ens vam reunir poetes d'Andorra, l'Alt Urgell i la Cerdanya per afegir la nostra veu a les de la resta de poetes del món. El World Poetry Movement, al qual ens vam adherir amb aquesta lectura, va celebrar aquest dia més de 800 lectures de poesia arreu dels pobles i ciutats del món.
Reprodueixo la Declaració del World Poetry Movement.
Poema de Vicenç Llorca publicat per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana; Barcelona, 1999) i aplegat posteriorment al recull personal, en edició trilingüe en català, castellà i anglès, Paraula del món. Antologia 1983-2003 (Edicions 3i4; València, 2003) i al volum de l'obra completa Les places d'Ulisses. Poesia reunida (1984-2009) (Editorial Òmicron; Barcelona 2010).
Aquest poema, encara avui, em fascina tant com la primera vegada que el vaig llegir.
PREGÀRIA AL BRYCE CANYON
A Miquel Àngel Riera, in memoriam
Digue'm que no morim, que només anem a cercar aigua de lluna. I tornem, com els indis, a poblar les falles de la Terra, a reconèixer en la pedra silent l'ofici de la immensitat. Digue'm que no morim, que si véns amb el somni és perquè hi ha una pau més enllà de nosaltres que imita les formes del Bryce: amfiteatre on el sol i la neu llauren una memòria més alta. Digue'm que en aquesta soledat majestàtica hi nia l'àguila, alegre de posseir el buit en el frec de les ales desplegades, com les mares en l'abraçada fan del no-res un fill que creix amb món. Dorm la vida mineral en l'abisme, reposa un bosc de foc petrificat i, com un fòssil, retrobo els cants indis, que entenc i estimo més que mai. Digues que no morim, que només has anat a calmar tanta set que tenim d'astres.
Ara que el cavaller de les lletres i la rosa ja comença a esmolar la llança literària per lluitar contra el drac de la desídia i l'avorriment, us vull recomanar un llibre especial, Les places d’Ulisses, que recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present.
(Article publicat al núm. 98 —abril de 2010— de la revista Viure als Pirineus)
Joan Graell i Piqué Il·lustracions de Philippe Lavaill
Edicions Salòria, la Seu d’Urgell, novembre de 2009
Llibre del vesc, editat per Edicions Salòria, de la Seu d’Urgell, és un llibre de poemes que continua la línia iniciada amb el llibre anterior (Afrau). El títol fa referència, d’una manera simbòlica, als moments i a les circumstàncies especials de la vida que ens encisen, que ens atrapen, i de les quals ens resulta difícil escapolir-nos.
Amb aquest llibre reemprenc el retorn poètic a l’origen, torno a cercar els lligams que ens uneixen a la terra i poso de manifest, en clau poètica, la influència que els astres exerceixen sobre la nostra vida i sobre alguns elements del nostre entorn.
Llibre del vesc Joan Graell i Piqué Finalista Premi Joan Santamaria de poesia 2008 convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al foment de la Cultura Catalana. La Busca Edicions. Barcelona, 2008.
Com qui camina amb peus descalços...
PÒRTIC
Pòrtic obert a la creixença
il·limitada dels sentits:
asseguts al primer replà
d’un tram d’escala que s’enfila,
eloqüent, cap als llindars
fructuosos de l’esperit,
la paraula arrela dins nostre com la flor més bella i antiga
Així entenc jo la poesia, no com un artista, sinó com un artesà: Jo entenc la poesia d'una manera semblant a com un artesà entén el fang. Un poema s'ha de modelar a poc a poc i s'ha de posar a coure. Per mitjà de la tècnica i del foc, el fang esdevé ceràmica. La poesia, com la ceràmica, posseeix una bellesa antiga, que no caduca mai. En cadascun dels meus versos hi ha una part de mi i una part del món; i també una devoció per la força i la bellesa que impregna cada paraula. Cada vegada que escric, jo pretenc ser un artesà.
Creixia a les mans l'embruix dels astres Joan Graell i Piqué Premi Guillem Viladot de poesia 2006 convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona La Busca edicions. Barcelona, 2006
Selecció de poemes:
Mossec
Cerca profit en les coses menudes. Trenca una nou i menja't el moll amb delit de pobre. Assaboreix el gust aspre de la terra: només així comprendràs la impaciència del viatger que s'asseu al baterell dels astres i queda atrapat per sempre en el descans mineral de la joia.
Sents com batega dins teu el cor immens del noguer?
Presentació de Llibre del vesc al restaurant Llum de la Seu el dia 2 de desembre de 2009.
La presentació de l'acte va anar a càrrec de Jordi Dalmau.
Joan Graell hi va recitar poemes acompanyat a la guitarra per Albert Palau.
