EL GRAN POETA DE LA VIDA
Retrat literari del poeta Vicenç Llorca
A la tardor de l’any 1991, quan mig país esperava amb candeletes la celebració dels jocs olímpics de Barcelona i l’altre mig ja començava a témer els efectes econòmics de l’entrada a la Unió Europea, jo em vaig matricular per cursar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En aquell temps, pels passadissos de la facultat de filologia i pel bar de la Universitat hi deambulava, mitificat, l’esperit de l’il·lustre professor i poeta Jaume Vidal i Alcover, que havia mort al gener d’aquell mateix any.
En aquella època jo devorava tots els llibres de poesia que em passaven per les mans amb l’afany de trobar un alè d’inspiració en els versos que llegia. Aquesta fal·lera em va abocar, d’una forma gairebé malaltissa, a la biblioteca de la Universitat. Una tarda, per un caprici de l’atzar, o potser guiat per l’esperit de Jaume Vidal i Alcover, la meva mà va trobar i va obrir el llibre La pèrdua (Columna, 1987), de Vicenç Llorca. Els sonets que encapçalen aquest llibre em van enlluernar. En aquell moment, captivat per aquells versos, em vaig adonar que el que jo realment desitjava fer no era acabar la llicenciatura, sinó aprendre l’ofici de poeta. A mig curs ja havia perdut la motivació per l’estudi i me’n vaig tornar cap al meu poble del Pirineu.