Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: poesia

Teodor Llorente, entre Wordsworth i Whitman: de la imaginació a l’espiritualitat

0

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

Teodor Llorente retratat per Sorolla

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

(més…)

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

1
Publicat el 2 de maig de 2020

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Crisàlide

0
Publicat el 22 d'abril de 2020

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

Acció poètica 6 | Pregària al Bryce Canyon · Vicenç Llorca

1
Publicat el 7 d'abril de 2020

Acció poètica 6
Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana, Barcelona, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe, Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, Valls, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

 

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

L’any que s’enfuig

0

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

Exposició “La veu de la terra”

0
Publicat el 20 de juny de 2019

La Biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell acull, des del 14 de juny fins al 31 de juliol, l’exposició “La veu de la terra. L’Alt Urgell”. La mostra, sota el comissariat de Núria Garcia Quera, recull textos de disset autors de l’Alt Urgell, acompanyats d’un vídeo produït en el marc del Pla de Transició al Treball de la Seu d’Urgell. En la gravació, patrocinada per l’IDAPA, diverses persones llegeixen els fragments literaris.

Al meu plafó hi han inclòs aquest fragment del conte Bancal, roca, ocell:

Als corriols de l’aire hi escolto una veu que em despulla per dins: «Tu i jo som immortals —em diu— i patim el dolor fosc dels averanys.» ¿És una dona de fum i aigua que ha sorgit del no-res portant —a tall de goig— l’embruix de la nit i la llavor de la pluja? Aquesta vegada no. És una dona d’Alinyà, de carn i ossos, que no aconsegueixo treure’m del cap. La vaig veure fugaçment en el primer viatge que vaig fer amb la mula per anar a buscar canyes al riu de Perles: es remullava la pell bruna a la font de l’Aiguaneix i, en veure’m arribar, es va embolicar amb un llençol que portava; em va mirar de fit a fit, però no em va dir ni una paraula. Si la torno a veure, em farà parar boig de tan captivadora i ben feta com és. El segon camí que hi vaig passar hi tornava a ser, ajaguda de pèl a pèl sobre la molsa, i em va posar la mel als llavis per aprofitar-se del meu desig…, i fer-se un tip de riure! Ja ho diu la corranda:
«A Perles són les merles,
a Cambrils les gentils,
a Alinyà les fumades
burladores de fadrins.»
Podeu veure i escoltar la notícia publicada a Pirineus TV en aquest enllaç.
 ………………………………………………………………………………………………………….

LA CABANA DEL MOLÍ

2

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Ramon Minoves: el batec extrem de la puresa

0

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018


Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

Fulles d’herba · Walt Whitman

0

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

0

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

0

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

LA VALL · Adaptació d’«Os Eidos» · Lluís Felip

0
Publicat el 1 de gener de 2017

Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip

Uxío Novoneira Retrat

Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales

Lluís Felip

Lluís Felip

Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990

El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.

Per a l’Aranatze

……………………………………………………………………..

Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…

* * *

[COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…]

1952

……………………………………………………………………..

Haig d’anar al Cadinell i a la canal Baridana
ajeure’m a la Bacanella en una clariana.
Haig d’anar al Prat dels Agols i a Sant Salvador
a la Plana, a l’Estivella i als Planells del Sastró.
Haig d’anar a Sorribes de la Vansa i a Tuixent
a Sant Pere, Josa de Cadí i Adraén.
Haig d’anar a Colldarnat, passar per l’Espluga
pujar al Montsec, a Banyeres i a la Muga.
Haig d’anar a Cerneres i al dolmen d’Ossera
baixar al Lavansa i caminar per la ribera.
Haig d’anar al Sisquer passar coll de Creus i, a peu,
fer camí avall, cap a Cerc i a la Seu.
Haig d’anar als Garrics i al Roc de Cogul
i a un prat tot sol on no em vegi ningú.

* * *

[HEIN d’ir o Pía Páxaro i a Boca do Faro
deitarme na Campa da Lucenza nun claro.
Hein d’ir á Devesa da Rogueira i a Donís
ó Rebolo á Pinza i ó Chao dos Carrís.
Hein d’ir a Lousada i a Pacios do Señor
a Santalla a Veiga de Forcas i a Fonlor.
Hein d’ir ó Cebreiro pasar por Liñares
rubir ó Iribio a Cervantes i a Ancares.
Hein d’ir a Cido i a Castro de Brío
baixar i andar pola aurela do río.
Hein d’ir a Céramo cruzal’o Faro i entón
debrocar pra baixo cara Oéncia e León.
Hein d’ir a Vales i a Pena da Airexa
i a un eido solo onde ninguén me vexa.]

(més…)

Fogaina

0

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

0

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!