Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: entrevistes

Entrevista de Selva López

0

Selva López
Periodista

Joan Graell i Piqué (Cambrils —Solsonès—, 1971) ha escrit diversos reculls de poemes i col·labora en dues publicacions de l’Alt Urgell. Resident a Organyà, els seus poemes denoten una especial admiració per la natura i l’entorn que l’envolta. La seva obra ha estat reconeguda en diverses ocasions i l’ha fet mereixedor de premis com el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves o el Premi Guillem Viladot de poesia, amb el recull Llibre del vesc. També ha estat distingit en el camp de la narrativa, on ha obtingut el Premi de narració literària Vila de Puigcerdà 2000, amb el conte El Negre de Surri, i ha quedat  finalista del V Premi de narració literària Pirineu gràcies al conte Aligneu.

Quan i perquè decideixes endinsar-te en el món de la poesia?                    
Jo vaig descobrir la poesia en la meva època d’estudiant a l’institut. Allí vaig tenir la sort de trobar uns professors de literatura que ens incitaven a llegir poesia. Així, a les aules i a la biblioteca, en contacte directe amb els llibres, se’m van manifestar per primera vegada la inquietud poètica i el neguit literari que des d’aleshores m’han impulsat a escriure.

Quins han estat els teus mestres més influents?
Jo vaig començar a escriure condicionat per la influència de diversos autors de la literatura catalana i castellana. Actualment, els poetes a qui em sento més proper són Joan Vinyoli i Lluís Solà. El meu mestre, però, ha estat el poeta de Peramola Josep Espunyes. Quan jo començava a escriure, ell es va interessar pels meus poemes i em va dir que la meva poesia tenia força, però que em convenia depurar i millorar l’estil poètic. Ell em va ensenyar algunes tècniques i habilitats de l’ofici de poeta.

Actualment et defineixes més com un artesà que com un artista. Quin és el procés d’elaboració de les teves obres?
Els meus poemes tant poden sorgir d’una idea abstracta que em ronda pel cap, d’un sentiment o una inquietud, com d’una imatge que veig mentre passejo —el vol d’un ocell, per exemple—, com de la percepció especial d’un fet quotidià. A partir d’aquí, apunto els versos que sorgeixen i els vaig treballant fins que aconsegueixo donar cos a un poema. Algun camí el procés de creació s’encalla en un atzucac i llavors deixo reposar els poemes començats i els reprenc al cap d’un temps. La majoria de poemes han passat per un procés laboriós d’escriptura. Això fa que, algunes vegades, el resultat final estigui a les antípodes de la idea que va inspirar el poema. La inspiració hi és, evidentment, però, en el meu cas, el treball hi juga un paper fonamental. Aquesta condició m’apropa més als artesans, que treballen de forma metòdica sobre uns patrons establerts, però sense renunciar a la inspiració, per extreure l’essència de les coses. En canvi, els artistes —i alguns poetes— cerquen en darrer terme la transformació de la realitat per mitjà de les seves obres.

Parlant d’inspiració… En el teu bloc dius que la música de Roger Mas t’inspira. Què tenen aquestes cançons que fan reviure les teves muses?
El Roger Mas ha aconseguit una cosa única: ha fet confluir tradició i modernitat en les seves cançons. La seva música fusiona registres que fins ara semblaven contraposats. Ell ha unit  els instruments de la cobla amb el piano i la guitarra. Les seves lletres també combinen elements que fins ara eren contraris, com les rondalles i els mites rurals, en què la natura sempre hi és present, amb els referents de la societat actual. Aquesta comunió entre la natura, la tradició i la modernitat, que semblava inversemblant, em captiva especialment.

Els teus poemes també remeten tot sovint a la terra i als elements de la naturalesa. És una manera de tornar a l’essència de les coses o una conseqüència de viure en una comarca de muntanya?
En el meu cas, les dues coses van lligades i ara per ara són inseparables com el cos i l’esperit. A l’hora d’escriure sempre miro de cercar vincles entre el pensament i la natura que em permetin apropar-me a l’essència de les coses. Suposo que el fet d’haver nascut i de viure en una comarca de muntanya ha condicionat la meva forma d’escriure, perquè la natura ha esta sempre la meva realitat més propera, però jo considero que és quelcom més que un simple referent contextual. És l’espai on es projecta la meva ànima de poeta. La veritat és que sóc incapaç d’escriure un poema sense que algun element de la natura no hi intervingui. La meva relació conceptual amb aquests elements va més enllà dels lligams del vers i de la intuïció de la metàfora: formen part de l’esperança que em permet sobreviure poèticament.

Com valores la situació actual de la poesia catalana?
A nivell creatiu, jo crec que gaudeix d’una salut de ferro, donat que explora tots els estils i tots els camps temàtics possibles. Arreu de tot el territori de parla catalana hi ha poetes i poetesses d’un nivell excel·lent, alguns dels quals han assolit un reconeixement literari internacional i la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües.

Tot i la qualitat de la poesia que es fa a casa nostra, sembla que sovint no se li dóna el reconeixement que es mereix…
Jo crec que el principal problema de la poesia catalana, que arrossega des de fa temps, és la manca de lectors. La poesia és el gènere menor de la literatura. A les llibreries, per exemple, ocupa un espai molt reduït, ínfim, en comparació amb la narrativa i l’assaig. La majoria de lectors el consideren un gènere complicat d’entendre i sovint els genera un cert recel. La veritat és que hi ha alguns poetes que contribueixen al fet que la gent tingui aquesta percepció de la poesia, perquè escriuen amb un estil que no és a l’abast de tots els qui llegim. Els poetes més llegits i reconeguts, penso en Verdaguer, Martí i Pol, Vinyoli o Margarit, han escrit, tot i que amb registres diversos, amb un estil entenedor i proper, que ha sabut copsar els sentiments i les inquietuds de la gent del carrer. Normalment, el qui llegeix poesia, vol que aquesta li arribi, que, d’una manera o altra, li toqui la fibra i no el deixi indiferent.

Com milloraries aquesta situació?
Potser una de les maneres com la poesia arriba millor al públic, perquè li dóna una dimensió més humana, més càlida, alhora que permet establir un contacte directe amb l’autor, és mitjançant els recitals poètics.

Has fet algun descobriment literari recent que ens vulguis recomanar?
La descoberta més remarcable que he fet en els darrers anys és un recull breu de poemes que van ser escrits al principi dels anys seixanta i que es van publicar per primera vegada l’any 2008 a la revista Lo Banyut. És tracta d’El combat de les roses, que reuneix els primers poemes que va escriure Josep Grau i Colell, un poeta nascut a Fígols (Alt Urgell) l’any 1937 i mort a Barcelona el 1995. És un recull dotat d’una gran força expressiva, en què hi preval el gust estètic pel llenguatge i que sorprèn per la seva modernitat. A mi m’agrada especialment per la fortalesa i l’espiritualitat de les imatges que hi crea.

A la casa d’enlloc

0

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)

 

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Aquesta casa d’enlloc, com no podia ser d’una altra manera, s’edifica sobre sòlids fonaments musicals i poètics. En els teus inicis, la creació musical i la creació poètica s’entrellaçaven: aleshores eres músic i al mateix temps poeta. El teu univers particular va començar a prendre forma en els primers poemes i després es va harmonitzar ens els discos. En aquell temps vas publicar un parell de llibres de poemes. No t’has plantejat de reprendre aquesta activitat?
Aquests llibres són dos pecats de joventut. El que realment m’he plantejat és de tornar-los a comprat tots i fer-ne una gran foguera. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo, des de fa uns quants anys, tinc molt clar que sóc un cantautor. Si es mira des d’un punt de vista negatiu, un cantautor és un pèssim poeta entre poetes i un pèssim músic entre músics, i, si es mira des d’un punt de vista positiu, és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.

En tots els teus discos hi ha alguna cançó que et serveix per experimentar amb la música i la poesia. Quines noves experiències i innovacions ens aporta A la casa d’enlloc?
Tot i que les cançons són independents les unes de les altres, aquest disc és un viatge musical molt més roquero que els anteriors. Les innovacions són internes; per exemple, musicalment, les seqüències harmòniques són més riques i l’últim acord amb què acaba una cançó enllaça amb el tipus d’harmonia que vindrà després.

Tu ets un cantautor amb un estil propi, lliure, i aquesta llibertat interpretativa et permet d’experimentar constantment amb tots els estils musicals. Com et defineixes musicalment?
Jo entenc que la feina del cantautor s’ha de fonamentar en una llibertat estilística total. És evident que en aquesta feina s’hi reflecteix la personalitat de l’artista. Per a mi, hi ha dues escoles de cantautors que defineixen molt bé el panorama actual i que, en un sentit o altre, han exercit una influència sobre tots els que fem cançons. Hi ha dos cantautors italians que exemplifiquen molt bé aquestes dues tendències: d’una banda el Paolo Conte, que segueix una mateixa línia des de fa molts anys i es mou en uns paràmetres que ell ha delimitat molt bé i en els quals gaudeix i fa gaudir el públic; i de l’altra el Fabrizio de André, que ha estat capaç d’aportar una experiència absolutament diferent en cada disc. No només són diferents les històries, sinó també la manera d’explicar-les i els estils musicals. Hi ha un disc que comença amb un blues, segueix amb una tarantela napolitana, al mig hi ha algunes parts que semblen ben bé música clàssica i s’acaba amb cants tirolesos.

A mi m’agrada molt la música il·lustrativa. És molt important que una cançó sàpigui transmetre el missatge que en cada moment el cantautor vol explicar. Aquí hi intervé el mestratge del poeta i del músic. En aquest disc hi ha moments musicals en què es posa de manifest una lluita entre aquestes dues essències, la poètica i la musical. Llavors les cançons agafen un caire tràgic. Però també hi ha un esclat de moments d’eufòria que esdevenen una autèntica epifania musical. Això passa, per exemple, en la sardana interpretada juntament amb tota la cobla Sant Jordi, que és una autèntica exaltació de la bogeria, en la qual s’aconsegueix un moment d’èxtasi musical.

Quan gaudeixes més, a l’hora de compondre les noves cançons o en el moment d’interpretar-les?
Jo crec que gaudeixo per igual. És a dir, quan gaudeixo menys és quan faig qualsevol de les altres coses que no són aquestes dues que has dit. La feina que comporta la promoció dels discos em resulta bastant feixuga. Sempre he pensat que l’ofici del botiguer és un dels més sacrificats que existeix. Potser el que em costa més és el fet d’haver de viure exclusivament de la música. Això em fa ésser conscient que no puc abaixar el llistó musical que he anat apujant en cada disc.

Tu has estat sempre un cantautor molt proper al teu públic, tant en les actuacions en solitari com en els concerts que has fet arreu del territori català i en diversos països de l’estranger acompanyat amb tots els músics de la banda. Quin públic es mostra més receptiu, el dels grans concerts o el que et ve a escoltar en els locals petits, com el que vas trobar al restaurant Llum de la Seu, en el marc del primer festival de cantautors?
El públic més acollidor l’he trobat a Sudamèrica. A Cuba i al Brasil, el públic és molt més receptiu que en qualsevol altre lloc del món. Tot i cantar en una llengua diferent, de bon principi ja s’estableix una complicitat absoluta, una connexió emocional entre els músics i el públic que va més enllà del ritme de la música i el sentiment de les cançons. El caliu que es crea en aquells concerts realment és molt entranyable. Aquí, a casa nostra, això també passa a Mallorca. A Catalunya, en canvi, costa més d’arribar a la gent; sí que hi ha diferències, però són més subtils. El públic aquí és molt més reservat i no es deixa portar amb tanta facilitat per l’encís de la música.

Bona part dels teus videoclips musicals, en què la comunió entre la música, la poesia i els elements de la natura és total, els has gravat a les muntanyes de Canalda i Odèn. Què tenen aquests paisatges que t’encisen tant?
Aquestes muntanyes formen el primer contrafort del Pirineu. Des que vaig començar a caminar, el meu avi i el meu pare m’hi portaven. Des de qualsevol indret, les vistes que s’hi contemplen són magnífiques i creixen a l’interior de les persones. Tothom el qui hi ha anat, tard o d’hora sent la necessitat de tornar-hi… Per això, sempre que puc, jo hi torno.

Simbòlicament també és un paisatge molt suggeridor, hi ha el forat de les encantades, les coves dels moros, plans de terreny on la tradició diu que les bruixes hi ballaven de pèl a pèl durant els solsticis…

I la font del Vermell, que també és present en la darrera cançó d’aquest disc. Per a aquelles parelles que vulguin concebre un fill, anar a veure l’aigua gelada d’aquesta font és com posar oli en un llum. El resultat és immediat, a fe de món.

Publicat dins de entrevistes, música i etiquetada amb | Deixa un comentari