Creix a les mans l'embruix dels astres...

El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar una sèrie de lectures o “accions poètiques” per ajudar a combatre el tedi del confinament. La llavor que vaig sembrar ha arrelat amb força als bancals del vers i ja no té aturador:
B1. Josep Carner | B2. Maria-Mercè Marçal | B3. Walt Whitman | B4. Júlia Zabala | B5. Vicenç Llorca | B6. Jordi Pàmias | B7. Montserrat Abelló | B8. Joan Barceló | B9. Joan Graell | B10. Teresa Colom | B11. Josep Espunyes | B12. Alberto Caeiro-Fernando Pessoa | B13. Àngels Marzo | B14. Guillem Viladot | B15. Anna Gual | B16. Joseph Brodsky | B17. Eavan Boland |

(més…)

Contes i microrelats de Joan Graell publicats en llibres col·lectius, revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
Començar de zero | El clau de Txékhov | El delirio del mundo | El foc i les cabres | Humbert | La bassa de les tortugues | Les flors indemnes | Migdia assolellat | Oli de romaní | Píndar, el llegidor | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell |

(més…)

Els bancals del vers

◊ B16

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

Tots els territoris, però sobretot els de mar i els de muntanya, acostumen a tenir cinc dimensions: una de física i una d’humana (que s’ajusten als paràmetres de la realitat), una d’idíl·lica i una de mítica (que els amplien), i una de fictícia (que els modifica). Jo sempre he pensat que el lloc on vaig néixer, Cambrils —el poble situat més al nord del Solsonès—, i, per extensió, tots els pobles, llogarets i masies del municipi d’Odèn, reuneixen totes aquestes dimensions de la muntanya. Ara, per fi, en dona crèdit el quart volum, publicat el desembre de 2017, que l’escriptor Joan Obiols ha dedicat a l’Alt Ripollès, l’Alt Berguedà, l’Alt Solsonès i l’Alta Noguera, de la sèrie de deu llibres Viatge universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món, editada conjuntament per Editorial Andorra i Edicions Salòria.

(més…)

Els planells magnètics són un espai hipernatural que perpetua l’atracció i el refús de totes les criatures engendrades en el procés de creació del món, i alhora actua com un laboratori experimental on es reprodueix l’assaig erràtic de les primeres clarors. A partir de l’esclat inicial de la paraula, àngels, minotaures, daines, prostitutes, orèades, muses i insectes vaguen pel món mogudes pel desig, la recança o la por.

(més…)

El meu conte «El clau de Txékhov» ha estat escollit com un dels 10 finalistes del Premi Núvol de Contes 2019.

Foto: Arxiu Núvol, el digital de cultura

Enguany el Premi Núvol de Contes ha rebut 222 relats, dels quals un comitè lector en va seleccionar 90 que s’han anat publicant durant el mes d’agost, a raó de tres cada dia, a la web del digital de cultura. Tots els participants del Premi Núvol, juntament amb un jurat especialitzat format per set professionals de la comunicació de les editorials Ara Llibres, Grup 62, Angle Editorial, Club Editor, Quaderns Crema, Edicions de 1984 i Enciclopèdia Catalana, han decidit amb les seves votacions quins són els 10 finalistes d’aquesta edició.

L’acte de lliurament dels guardons va tenir lloc el dissabte 14 de setembre, a les 19:45h, a l’Escenari 2 de La Setmana del Llibre en Català.

Trobareu més informació aquí: Els 10 finalistes del Premi Núvol de Contes

I també aquí: Sílvia Armangué guanya el premi Núvol amb el conte ‘El metget’

Sovint s’estableix un lligam entre l’escriptura i les begudes alcohòliques, ja sigui perquè l’escriptor és un bevedor empedreït o bé perquè l’alcohol intervé com un factor decisiu en la gènesi o la interrelació dels personatges. Però no sempre les connotacions de l’alcohol en la literatura han de ser negatives: hi ha un cas en què el licor pot aportar acceptació, reconeixement i fins i tot prestigi.

 
El meu microrelat El delirio del mundo ha obtingut la menció especial Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza de Jerez de la Frontera. Amb aquesta menció es premia aquell microrelat que «mejor potencie la imagen del brandy de Jerez».

(més…)

Un faune al Flamisell

"Le Faune Au Manteau Violet"
Pablo Picasso

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

El relat Quinze voltes malgrat tot ha obtingut el Premi Drac de prosa 2017 i ha estat publicat a la web dels Premis Drac de Solsona.
Podeu llegir-ne un fragment:

Quinze voltes malgrat tot

(Fragment)

Si la tardor passada no haguéssim fet nova la teulada de la pallera, les goteres ens haurien podrit la trepadella. Quan els paletes van descobrir les bigues, van trobar un sarró de pastor entaforat en una esquerda al cap d’una paret. Dins hi havia una disfressa feta amb pells de gat negre, adobades i cosides amb molta perícia. A mi em va fer gràcia, la vaig rentar (feia una pudor immunda) i me la vaig emportar cap al pis de Solsona. La vaig penjar a la barana del balcó dissimulada enmig d’un parell de tovalloles perquè s’acabés d’airejar. Aquest vespre no he pogut resistir la temptació de posar-me-la per anar al ball de disfresses de la Xelsa. És una peça uniforme i elàstica que s’adapta a la forma i al volum del cos humà. Només tocar-me la pell, la pudor ha desaparegut i se m’ha arrapat a la carn com si tingués vida pròpia.

 Foto: Arxiu el Call d'Odèn

Podeu llegir el relat sencer aquí.

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària a NacióSolsona.cat

Mar Fontana ha publicat una ressenya esplèndida del llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune a Núvol, el digital de cultura.

Podeu llegir-la aquí: Ressenya d’Aiguafoc a Núvol