Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Acció poètica 4 | Cant de mi mateix (21) · Walt Whitman

0

Acció poètica 4
Poema “Cant de mi mateix (21)”, de Walt Whitman, del llibre Fulles d’herba, traduït per Jaume C. Pons Alorda. Barcelona: Edicions de 1984, 2014.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Publicat dins de accions poètiques i etiquetada amb | Deixa un comentari

Acció poètica 3 | Conjur · Maria-Mercè Marçal

0

Acció poètica 3
Poema “Conjur”, de Maria-Mercè Marçal, recollit al llibre Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent Editor (Poesia 3i4, núm. 58), 1989 (2a edició 2000).

Maria-Mercè Marçal                                                                                                [Foto: Robert Ramos]
CONJUR

Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm; ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…

Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.

I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.

Maria-Mercè Marçal

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 2 | Aiguafoc · Joan Graell i Piqué

0

Acció poètica 2
Poema “Aiguafoc”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc · bancal, roca, faune. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

AIGUAFOC

    I

Però restarem vius sempre que
existeixin el perdó i l’escriptura.
                                       Joseph Brodsky

El finestró engoleix la llum de la muntanya.
_Amb la devoció del terrissaire, transcric
_         _paradigmes il·limitats; vers
_            _sobre vers, dono forma
_             _al gresol del llenguatge.
_                _El fang de les lletres
_                    _no para de girar.

 

   II

M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
Martí Sales

Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_                                   _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?

La muntanya és plena d’hams.

 

    III

Plou a barrals. I llampega.
Per assimilació d’idees,
el mal d’ossos em cargola
dins la tenebra del llit
—el balancí va capitular
fa dies. El til·ler del jardí,
arrencat de soca-rel, cau
contra els batents de la finestra.
L’esqueix d’un llibre
se’m clava al front.

El veig amb la perspectiva del cuc:
s’ha aturat amb el plomatge
flamejant damunt la bombeta fosa.
sembla un pit-roig, però té el bec
immens i l’obre davant meu
empès per una fam atroç.

Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 1 | A hora foscant · Josep Carner

1

Acció poètica 1
Poema “A hora foscant”, de Josep Carner, del llibre Poesia. Text de l’edició de 1957, revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1992.
Aquest és el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit per celebrar l’edició del dia mundial de la poesia 2020.

Josep Carner

 

A HORA FOSCANT

És tard: els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

El podeu escoltar aquí.

L’any que s’enfuig

0

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

«El clau de Txékhov» finalista del Premi Núvol de Contes 2019

0

El meu conte «El clau de Txékhov» ha estat escollit com un dels 10 finalistes del Premi Núvol de Contes 2019.


Foto: Arxiu Núvol, el digital de cultura

Enguany el Premi Núvol de Contes ha rebut 222 relats, dels quals un comitè lector en va seleccionar 90 que s’han anat publicant durant el mes d’agost, a raó de tres cada dia, a la web del digital de cultura. Tots els participants del Premi Núvol, juntament amb un jurat especialitzat format per set professionals de la comunicació de les editorials Ara Llibres, Grup 62, Angle Editorial, Club Editor, Quaderns Crema, Edicions de 1984 i Enciclopèdia Catalana, han decidit amb les seves votacions quins són els 10 finalistes d’aquesta edició.

L’acte de lliurament dels guardons va tenir lloc el dissabte 14 de setembre, a les 19:45h, a l’Escenari 2 de La Setmana del Llibre en Català.

Trobareu més informació aquí: Els 10 finalistes del Premi Núvol de Contes

I també aquí: Sílvia Armangué guanya el premi Núvol amb el conte ‘El metget’

Publicat dins de general, narrativa i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El clau de Txékhov

0
Publicat el 8 d'agost de 2019
El meu conte «El clau de Txékhov» ha passat la fase de selecció del Premi Núvol de Contes 2019 i ha estat publicat a la web d’aquest prestigiós mitjà digital de cultura.
Si us ve de gust, el podeu llegir aquí: El clau de Txékhov

Txèkhov a Mélikhovo

Núvol premiarà el millor conte amb 500€, i també atorgarà premis al segon i tercer classificat, així com a l’obra més llegida. Si us interessa, podeu consultar les bases aquí: Bases premi Núvol de Contes 2019
 –
Publicat dins de narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Exposició “La veu de la terra”

0
Publicat el 20 de juny de 2019

La Biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell acull, des del 14 de juny fins al 31 de juliol, l’exposició “La veu de la terra. L’Alt Urgell”. La mostra, sota el comissariat de Núria Garcia Quera, recull textos de disset autors de l’Alt Urgell, acompanyats d’un vídeo produït en el marc del Pla de Transició al Treball de la Seu d’Urgell. En la gravació, patrocinada per l’IDAPA, diverses persones llegeixen els fragments literaris.

Al meu plafó hi han inclòs aquest fragment del conte Bancal, roca, ocell:

Als corriols de l’aire hi escolto una veu que em despulla per dins: «Tu i jo som immortals —em diu— i patim el dolor fosc dels averanys.» ¿És una dona de fum i aigua que ha sorgit del no-res portant —a tall de goig— l’embruix de la nit i la llavor de la pluja? Aquesta vegada no. És una dona d’Alinyà, de carn i ossos, que no aconsegueixo treure’m del cap. La vaig veure fugaçment en el primer viatge que vaig fer amb la mula per anar a buscar canyes al riu de Perles: es remullava la pell bruna a la font de l’Aiguaneix i, en veure’m arribar, es va embolicar amb un llençol que portava; em va mirar de fit a fit, però no em va dir ni una paraula. Si la torno a veure, em farà parar boig de tan captivadora i ben feta com és. El segon camí que hi vaig passar hi tornava a ser, ajaguda de pèl a pèl sobre la molsa, i em va posar la mel als llavis per aprofitar-se del meu desig…, i fer-se un tip de riure! Ja ho diu la corranda:
«A Perles són les merles,
a Cambrils les gentils,
a Alinyà les fumades
burladores de fadrins.»
Podeu veure i escoltar la notícia publicada a Pirineus TV en aquest enllaç.
 ………………………………………………………………………………………………………….

Un faune a Vent de Port · Andreu Loncà

0
Publicat el 20 d'abril de 2019

Article d’Andreu Loncà, publicat el diumenge 14 d’abril al suplement Lectura del diari Segre, en què fa una reflexió entorn del lliurament del premi de contes Vent de Port de Tremp, que enguany ha celebrat el seu 25è aniversari, al qual va assistir com a finalista, i que inclou, de passada, una ressenya crítica del llibre «Cròniques d’un nu pintoresc i altres narracions», que aplega els 15 relats seleccionats —inclòs el seu— en l’edició de 2018.foto de Joan Graell Piqué.

Podeu llegir-lo també aquí

LA CABANA DEL MOLÍ

2

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Croquis d’un nu pintoresc

0

El conte Croquis d’un nu pintoresc ha obtingut el XXV Premi Vent de Port de narrativa curta convocat per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent de Tremp i dotat amb 2.100 euros per l’Ajuntament d‘aquesta localitat. Aquest conte, juntament amb els quinze finalistes, serà publicat per Pagès Editors i es presentarà a Tremp a la darreria de març.

Podeu consultar l’acta de deliberació del jurat aquí: Acta deliberació 25è Premi Vent de Port

 

Publicat dins de narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

‘Polonesa de Chopin’

0

El núm. 13 de la revista PORTELLA [Andorra·Lletres·Arts] conté a la part central un especial dedicat al vintè aniversari de la publicació de la novel·la Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga. Per commemorar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit.

Una d’aquestes aproximacions a aquesta obra de referència per a les lletres pirinenques, la realitza, en el camp de la ficció, Marta Jordana. Aquesta autora novella d’Organyà ha escrit un relat magnífic, «Polonesa de Chopin», que parteix de la troballa per atzar de dos objectes (un collaret a la botiga d’un antiquari i una nota amagada entre les tecles d’un piano de la Casa Museu d’Areny-Plandolit) i penetra, amb una sensibilitat delicada i exquisida, en els espais més íntims de l’ànima de la Sumpta, tot incidint en la psicologia del personatge en un procés de despullament i intimisme literari que, en alguns fragments, recorda l’estil reflexiu i contingut de Maria Barbal o el lirisme narratiu amb què Mercè Rodoreda creava nissagues…

Valoració del microrelat «El delirio del mundo» a ‘La voz del sur’

0

Mauricio Gil Cano, president del jurat del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza, ha escrit una valoració del meu microrelat El delirio del mundo, i de la resta de microrelats premiats, a l’article «Número mágico» publicat a La voz del sur.

Podeu llegir-ho aquí.


Mauricio Gil Cano

lavozdelsur.es

Microrelat ‘El delirio del mundo’: menció Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza 2018

1

Sovint s’estableix un lligam entre l’escriptura i les begudes alcohòliques, ja sigui perquè l’escriptor és un bevedor empedreït o bé perquè l’alcohol intervé com un factor decisiu en la gènesi o la interrelació dels personatges. Però no sempre les connotacions de l’alcohol en la literatura han de ser negatives: hi ha un cas en què el licor pot aportar acceptació, reconeixement i fins i tot prestigi.

Foto: Web Brandy Cardenal Mendoza

 
El meu microrelat El delirio del mundo ha obtingut la menció especial Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza de Jerez de la Frontera. Amb aquesta menció es premia aquell microrelat que «mejor potencie la imagen del brandy de Jerez».

(més…)

Publicat dins de general, narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ramon Minoves: el batec extrem de la puresa

0

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018


Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)