El concepte i la forma en l’obra de Philippe Lavaill
Text de presentació de l’obra de Philippe Lavaill escrit amb motiu de l’exposició Ànima Ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març de 2013 a la sala Portal del Pardo del Vendrell:
Philippe Lavaill és un artista complet. La seva formació a banda i banda del Pirineu, a cavall entre la cultura catalana i la francesa, es fa palesa en la seva manera de concebre l’art com una essència fonamental de la vida. Qualsevol obra seva, ja sigui una escultura, una pintura, o un dibuix, fascina i colpeix el sentiment de qui la contempla, per tal com expressa la fugacitat del present i recupera antics conceptes i valors als quals ens hauríem de tornar a acollir. A l’hora de pintar o dibuixar, la seva mà agafa el pinzell i el llapis amb fermesa i suavitat, a fi que el traç pugui ser, segons convingui, gruixut i intens, o fi i esvelt. Com a escultor, el material amb què Lavaill se sent més còmode treballant és el ferro. Aquí expressa amb plenitud el gust per la corba i la torsió, donant curs a formes recargolades que el rovell s’encarrega d’unificar. La seva manera de concebre la creació artística el situa, així, a mig camí entre els estils del barroc i l’impressionisme; amb unes particularitats i matisos, però, que cal tenir en compte per entendre el plantejament conceptual que li ha permès construir una obra d’abast metafísic.
En pintura, tal com van aconseguir els impressionistes francesos, ell també vol capturar la llum. La seva intenció és representar la realitat a través de l’experimentació constant. Tanmateix, al contrari d’aquells artistes, les obres dels quals eren molt clares, les pintures del Philippe reflecteixen la part tenebrosa de la vida. Per aquesta raó, en els seus quadres l’obscuritat té el mateix pes específic que la claror. També passa així en les escultures, on les ombres que projecta la llum sobre les corbes n’estilitzen la imatge plàstica. Aquest procediment també l’acosta a l’obra de Dalí, el qual feia sorgir a la llum dels quadres la part fosca dels somnis. Així, cal suposar que l’acolliment de la foscor dins la llum li pervé de l’època en què, quan tot just començava a dominar la traça del pinzell i l’art de la soldadura, va treballar, al costat del seu pare, com a col·laborador de l’artista de Figueres.
Una altra singularitat que l’allunya al mateix temps de l’impressionisme i del surrealisme dalinià és la rellevància i la significació del tema: a diferència d’aquells artistes, en les obres de Philippe Lavaill la idea és tan important com la manera d’expressar-la. Tota la seva creació gira entorn de dos eixos temàtics: la transcendència de la dona com a ésser creador de llum i vida, tant en sentit físic com espiritual, i la figura del cavall com a nexe d’unió entre dos móns, el real i el mitològic. Aquestes figures sovint són tractades des del prisma de la mitologia antiga clàssica i pagana, però mai des de la cristiana.
En tota l’obra escultòrica, tant en les creacions de dimensions reduïdes com en les seves grans escultures, pensades per integrar-se en un espai exterior, ja sigui urbà, rural o natural, s’hi endevina una admiració profunda per l’obra d’Auguste Rodin. També és innegable, en aquest terreny, la influència evolucionista d’Apel·les Fenosa a l’hora de desenvolupar una manera particular, sempre en constant evolució, de concebre la creació centrant l’interès artístic en la significació dels éssers mitològics i en la voluntat d’incorporar-hi formes expressives que s’assimilen a les forces de la natura. D’ell n’ha heretat l’expressió dels elements naturals en estat pur a l’hora d’esculpir com si el vent fregués el cos de la dona o com si el ferro que treballa formés part alhora de l’esperit del cavall i del terra que trepitja al galop.
