Joan Graell i Piqué Els planells magnètics · Editorial Fonoll
El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar una sèrie de lectures o “accions poètiques” per ajudar a combatre el tedi del confinament. La llavor que vaig sembrar ha arrelat amb força als bancals del vers i ja no té aturador:
B1. Josep Carner | B2. Maria-Mercè Marçal | B3. Walt Whitman | B4. Júlia Zabala | B5. Vicenç Llorca | B6. Jordi Pàmias | B7. Montserrat Abelló | B8. Joan Barceló | B9. Joan Graell | B10. Teresa Colom | B11. Josep Espunyes | B12. Alberto Caeiro-Fernando Pessoa | B13. Àngels Marzo | B14. Guillem Viladot | B15. Anna Gual | B16. Josep Grau i Colell | B17. Joseph Brodsky | B18. Uxío Novoneyra – Lluís Felip | B19. Eavan Boland | B20. Flors de marge |
Eavan Boland | Poetry Foundation, Chicago (courtesy of Carcanet Press)
Eavan Aisling Boland (Dublín, 1944-2020) va créixer entre Londres i Nova York. El seu pare era diplomàtic. Quan ella tenia 6 anys va ser nombrat ambaixador d’Irlanda al Regne Unit i la família es traslladà a viure a Londres. Als 14 anys va tornar a Dublín, on es graduà amb honors en Llengua i Literatura Anglesa. A partir de 1996 va exercir de professora titular d’anglès a la Universitat de Stanford, on fou directora del Programa d’Escriptura Creativa. El seu temps estava dividit entre Califòrnia i Dublín, on vivia amb el seu marit, el novel·lista Kevin Casey.
La seva obra poètica, fortament marcada pels conceptes de desarrelament i pèrdua, tracta la identitat nacional irlandesa i la funció de les dones en la història d’aquest país. Així, la poesia de Boland s’identifica amb la dona anònima, la invisivilitzada, i enllaça amb una habilitat exquisida, com si fos una «substància trenada amb la pols de tot», el mite, la història i la condició de dona. Ultra això, els seus versos indaguen en la transcendència de la part ordinària de la vida, de la domesticitat, la microhistory, poc atesa en la poesia contemporània. (més…)
Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip
Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales
Lluís Felip
Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990
El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.
Per a l’Aranatze
……………………………………………………………………..
Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…
* * *
COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…
1952
Joseph Brodsky
Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».
A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. […] La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»
PART DE L’ORACIÓ
(Fragment)
No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.
Josep Grau i Colell
Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.
Raíces | Frida Kahlo
Conjur
Contra la bèstia remoguda als llençols,
entro al bosc a collir plantes.
Espígol pels narius
i un manat d’arrels silvestres
col·locades a l’altura de l’estèrnum.
Invoco el son agitat de l’adormit
i la tensió de la musculatura
que el converteix en pedra humana.
Apropo els dits
als plecs del seu front
i canto fluix melodies tortes.
Potser ningú mai sabrà per què
els arbres es connecten sota terra.
Qui sap si mirar endins,
si mirar avall,
ens alliberarà de la ceguesa.
Però ara desperta.
Quanta febre
se’ns desplega per les plomes.
L’alegria dels nostres dubtes
ens farà dignes.
Anna Gual
Altres semideus
LaBreu Edicions, 2019
Podeu escoltar el poema recitat per Anna Gual aquí:
Trobareu més poemes d’Anna Gual, escrits i recitats, a Lyricline, aquí.
Poema “Els lliris“, de Guillem Viladot, del llibre Temps d’estrena (Barcelona: Selecta, 1952), inclòs a Poesia completa I (1952-1965). Barcelona: Columna, 1991.
Els lliris | Vincent van Gogh
Els lliris
Si feia dies que no havia plogut, els camins s’assecaven, i els carros i les mules aixecaven una gran polseguera. D’aquesta manera, els lliris, de sobte, perdien el color blau i acabaven bruts i feien mania.
Jo, davant seu, pensava: si a mi em feien batlle, la meva primera ordre seria la de manar als agutzils que traguessin la pols de tots els lliris del terme municipal. L’endemà possiblement ja no seria batlle, però els lliris tornarien a ser blaus. Els homes dirien que havien tingut un batlle foll. Però…, ¿què dirien de mi els lliris?
Guillem Viladot
El podeu escoltar aquí.
Pinterest - seashepherd.org
[Woods Hole Oceanographic Institution, 1989]
_________________________________Per a l’Esther
Will Wattkins va aixecar-se d’una revolada
i va escoltar altre cop el cant que el sònar
havia enregistrat del fons oceanogràfic
de les aigües més fredes del pacífic,
on el plàncton abunda amb el desgel.
Un cant d’una freqüència tan aguda
com l’alè més afònic de les tubes,
imperceptible per a l’orella humana:
els 52htz de la balena
_______________més solitària del planeta.
(més…)
Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto
XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.
I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.
Tast de poemes de Josep Espunyes, del llibre Obra poètica. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2012. El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Barcelona: Ketres Editora, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Tremp: Garsineu Edicions, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Agramunt: Editorial Urgell, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Barcelona: Edicions del Mall, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (València: Eliseu Climent Editor, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Tremp: Garsineu Edicions, 1996).
Poemes de Josep Espunyes:
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…
Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.
Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.
Llum
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
Les espigoladores | Jean-François Millet
El vers i l’espiga
Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.
Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…
La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.
Joan Graell i Piqué
Aiguafoc (bancal, roca, faune)
Edicions Salòria, 2016
El podeu escoltar aquí.
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.
PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)
III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!
VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.
Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!
Joan Barceló i Cullerés
El podeu escoltar aquí.
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»
Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.
Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!
L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.
I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.
Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.
La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.
És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló
Els podeu escoltar aquí.
Trobareu més poemes de Montserrat Abelló, escrits i recitats, a Lyricline, aquí.