Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Píndar, el llegidor

Relat finalista del IX Premi Miquel Arimany de Narrativa,
publicat al llibre Arran de vies i altres contes. 
IX Premi Miquel Arimany. Narrativa. 
Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018. 
Diomedes devorat pels seus cavalls | Gustave Moreau

Jo no soc un dori qualsevol. Soc Píndar, el llegidor. En honor meu van posar el nom a un poeta excels. Com que vaig refusar d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica, els déus sempre m’encomanen les tasques més vulgars. Em resulta extremament difícil de comunicar-me amb els homes d’aquesta terra: desconeixen els girs de la meva llengua i els seus textos em costen de desxifrar. (De mica en mica, els heralds de l’Olimp ens anem enfonsant en les aigües del Leteu.) Sempre més patiré fred als peus. Donaria qualsevol altra part del meu cos, llevat dels ulls, a fi que poguessin tornar a sentir l’escalfor tel·lúrica de les Termòpiles. Definitivament, aquest temps ja no és el meu; però no puc defugir la meva obligació hermenèutica. Per fi, Tique em somriu! He trobat un edifici amb un rètol de bon llegir: ESCOLA MODERNA. Està escrit amb els caràcters de l’escriptura llatina, en un dialecte emergent. Just després que jo hi entrés, ha comparegut un escamot de sicaris i s’ha emportat el παιδαγώγος, a qui els infants anomenen «senyor Francesc», amb les mans lligades a l’esquena. Tot i les evidències —el cartell és una evolució de la paraula llatina SCHOLA, que va heretar la puresa de significat del mot σχολή—, potser vaig errat i aquest no és un lloc destinat a preservar la saviesa ni a transmetre la φιλοσοφία…; potser és només un cau infecte d’enveja i rancúnia! Tanmateix, la podridura dels homes ja no em corromp… Han barrat les portes sense adonar-se de la meva presència. Romandré uns dies aquí dins. Resseguiré tots els racons de la biblioteca: la meva intuïció de llegidor m’indica que hi trobaré algun indici dels pergamins que els dos mil deixebles de Teofrast van extraviar.

* * *

Hi ha records tangibles, de les setmanes posteriors al final de la revolta, que m’atribolen. En aquell temps, el meu pare treballava a la rotativa del Noticiero Universal. Un dia, quan semblava que els ànims ja s’havien calmat una mica, a l’hora de dinar ens explicà, a la mare i a mi, que un uixer del jutjat havia filtrat a un redactor del diari les parts més desfavorables del sumari obert contra Francesc Ferrer, el meu estimat mestre. Jo ja sabia —tot el carrer n’anava ple des de feia dies— que havia tornat a Catalunya. La seva cunyada i la seva neboda, a qui ell estimava molt, havien caigut greument malaltes i va anar a visitar-les a la casa que tenien a Montgat. Maleït sigui el dia que va tornar a Barcelona! Jo estava enfilat al cap d’una paret del carrer Bailèn i vaig veure com el detenien. De l’evolució del procés en contra del meu mestre en coneixia gairebé tots els detalls. Una de les injúries que em feien encendre la sang (encara em cou) la vaig llegir en un fulletó clandestí: «En la instrucció del procés, Francesc Ferrer ha estat considerat el principal instigador de la revolta de la Setmana Tràgica, i no ha pogut aportar cap testimoni de la seva part per poder contrarestar les difamacions dels qui afirmen haver-lo vist mentre abrandava el foc amb gestos i aücs blasfems en una de les esglésies que han cremat durant els disturbis irracionals i ferotges d’aquests dies.» El meu mestre fou condemnat a mort per uns fets que no es van produir mai i sense que haguessin aportat cap prova de culpabilitat en contra seu… Únicament la paraula dels seus detractors!

El senyor Francesc és el millor mestre que un alumne pugui tenir. Tot això, li dec: el poc ús de la raó que encara em queda, el criteri que sempre m’ha permès discernir les coses veritablement importants de la vida, el subtil mecanisme que evita que la intel·ligència es contamini amb prejudicis de qualsevol mena… El seu objectiu era que els alumnes ens convertíssim en persones instruïdes, verídiques, justes, que desenvolupéssim la intel·ligència, purifiquéssim el cor i temperéssim les voluntats. Ell mai no va tenir por de dir-ho: «Vull formar homes preparats per a evolucionar incessantment; capaços de perseverar en la destrucció i la renovació constant dels mitjans i de renovar-se ells mateixos; homes que no se subjectin mai a res, la força suprema dels quals sigui la independència intel·lectual; homes disposats sempre a acceptar el millor, feliços pel triomf de les idees noves i que aspirin a viure vides múltiples en una de sola.» De tots els que paràvem atenció a les seves classes, jo dec ser l’únic que he aconseguit portar a terme aquests propòsits.

Grup d’alumnes de l’Escola Moderna | Fundació Ferrer i Guàrdia

Gairebé tots els records bons que em queden en el racó no devastat de la memòria pertanyen al temps viscut a l’Escola Moderna. Encara tinc ben present les fesomies de tots els qui hi anàvem: les dels nens i les de les nenes; les dels rics i les dels que, com jo, no passaven penúries però tampoc no la ballaven grassa; i també les dels que en tot el dia només menjaven l’àpat de l’escola. Amb ells, el temps no se’m va fer mai llarg; ni en les hores d’estudi compartides a l’aula ni en els moments allerats en què desplegàvem el sentit de l’aventura al pati. Però quan jo gaudia de debò era en els treballs de camp i en les excursions a la natura. Si ara soc capaç de relaxar-me és gràcies al record de les visites que vam realitzar a les fàbriques tèxtils (quan em poso molt nerviós, l’únic que em tranquil·litza és el record sonor, rítmic, del moviment compassat dels telers). Aquells van ser uns dies feliços: a l’Escola Moderna no hi havia ni premis ni càstigs. Cap alumne va patir mai el turment dels exàmens ni l’oprobi de veure’s menystingut perquè era incapaç d’assimilar els coneixements. L’educació que rebíem es fonamentava en la solidaritat i en la igualtat d’oportunitats.

Portes enfora de l’Escola Moderna, la vida del mestre Francesc sempre s’havia aguantat per un fil; portes endins, també en penjava sovint. Jo vaig ser present a l’aula una de les vegades que aquest fil es va trencar: en aquella ocasió el van detenir davant nostre i el van acusar de complicitat en l’atemptat perpetrat per Mateu Morral a Madrid contra Alfons XIII i Victòria Eugènia quan es dirigien al Palau Reial el dia de les seves núpcies. Mateu Morral era el bibliotecari de l’Escola Moderna i un anarquista furibund. Jo ja sabia, perquè ens ho havia explicat a classe, que el mestre Francesc estava molt dolgut i indignat amb el seu empleat. No era digne de pertànyer a la nostra escola! La comprensió i el coneixement que havia rebut els retornava convertits en odi i perversió: va llançar la bomba oculta en un ram de flors des de la balconada de la pensió en la qual s’allotjava. Abans d’explotar, l’artefacte va ensopegar amb les vies del tramvia i es va desviar cap a la multitud que contemplava el pas de la comitiva. Els reis en van sortir il·lesos, però l’atemptat va causar vint-i-cinc morts, entre militars i civils, i més d’un centenar de ferits. Una veritable carnisseria! Des del primer moment, el mestre Francesc ja va témer que el relacionarien amb l’atemptat. Malgrat tot, aquella vegada, després de diversos mesos d’empresonament, fou absolt. Em consta, perquè ho vaig llegir en un panegíric que va circular poc després de la seva absolució, que provà de tornar a obrir l’Escola Moderna, però li fou impossible. El dia que marxà cap a París, vaig anar a acomiadar-me’n a l’estació de tren. Tant de bo no hagués tornat mai!

Ara em ve al cap: Mateu Morral i el meu pare s’havien conegut uns anys abans, quan ell col·laborava de franc en una impremta clandestina, i s’havia encarregat de la composició de les plaques del text Pensamientos revolucionarios de Nicolás Estévanez i de fer-hi les pertinents correccions que en Mateu li anava indicant personalment. Tinc la certesa que aquesta relació no la devia conèixer gairebé ningú —ni tan sols el senyor Francesc—, perquè el meu pare mai no va ser sospitós de col·laborar en la revolta. Ni tan sols recordo que mai hagués parlat d’aquesta relació a casa. ¿Com diantre m’hi ha vingut, doncs, aquest pensament, al cap?

Francesc Ferrer i Guàrdia detingut a Montjuïc | Foto: José Luis Demaría.

De tots els qui, en el moment de la detenció del nostre estimat mestre, érem amb ell a l’aula, només el Narcís, l’Eulàlia i jo vam reprendre els estudis en altres col·legis. L’Eulàlia va ingressar a les Carmelites de la Caritat de Gràcia, el Narcís va anar a l’Escola Pia de Sarrià, i jo, a la de Sant Antoni. Ara bé, els únics amb qui he mantingut el contacte durant tots aquests anys són el Joan i el Miquel. Els vaig conèixer el dia que vam fer la darrera sortida de l’Escola Moderna, a una institució de beneficència: l’Asilo Naval. Eren germans. El seu pare era fogoner i havia mort en un accident a bord del Montevideo, un vaixell de la Companyia Transatlàntica. La seva mare, davant la impossibilitat de poder garantir-los la manutenció i una existència digna, per no deixar-los en la inòpia material, va fer tot el possible perquè fossin acollits a l’Asilo Naval. La segona vegada que ens vam veure era un diumenge al matí. Ells tornaven de missa i jo passejava amb la mare. A partir d’aquell dia, cada diumenge vam fer per manera de coincidir a la mateixa hora i en el mateix indret, i jo els acompanyava al llarg del trajecte de tornada a l’Asilo Naval. Amb prou feines disposàvem d’uns quants minuts per a compartir impressions, però fou un marge suficient perquè l’arbre intens de la nostra amistat pogués arrelar en les escletxes de les llambordes d’aquell carrer. En aquell temps, el meu entusiasme per aprendre era desmesurat, i el fervor amb què venerava la cultura clàssica grega, gairebé malaltís. Ens en vam adonar de seguida: amb el Miquel compartíem la mateixa dilecció pels mites de la civilització hel·lenística, ell, des del vessant merament artístic; jo, en un grau més elevat, gairebé espiritual. Tot va començar com un joc. Jo li vaig explicar que a l’Escola Moderna havia llegit el llibre Nueva mitología griega y romana, de l’autor francès Pierre Commelin, traduït al castellà per Rafael Mesa López i publicat a Barcelona feia un parell d’anys. M’havia agradat en tal mesura que, de tant rellegir-lo, gairebé me l’havia après de memòria. El tercer diumenge que ens vam trobar, vaig veure que el Miquel portava un llibre a sota el braç. «Té —em va dir—. És per a tu. Diumenge vinent me l’has de tornar, i jo te’n portaré un altre, i així cada diumenge, fins a un total de sis.» Els tres primers llibres que em va portar eren els més antics. Eren traduccions i adaptacions de l’obra de l’autor, també francès, Pierre Blanchard. El primer, Mitología de la juventud o Historia fabulosa para la inteligencia de los poetas y autores antiguos —con láminas—, havia estat imprès a París, a la Librairie national et étrangère, l’any 1823. Els dos següents s’havien imprès a Madrid, a la Imprenta de D. M. de Burgos, tres anys més tard. Eren els dos volums de La MitologíaLa mythologia explicada para inteligencia de todos. El quart llibre era un compendi de mitologia titulat Nuevo compendio de la mitología o Historia de los dioses y héroes fabulosos, en prosa y verso, també il·lustrat, i escrit per D. Pablo Verdejo de Castro. El lloc i l’any de publicació —ho recordo perfectament, fins i tot el detall cal·ligràfic, com en tots els altres— era Barcelona, Imprenta de D. Manuel Sauri, 1842. Els dos llibres següents, els darrers que em va deixar, eren una traducció dels dos volums de la segona edició de la Historia de la literatura griega, de Pierre Alexis Pierron, realitzada per D. Marcial Busquets i impresa simultàniament a Madrid i Barcelona l’any 1861. Mai més no he tornat a dormir tan poques hores ni he cremat tanta cera al llarg d’un mes i mig! Em vaig llegir tots aquests llibres almenys un parell de vegades. Si el Miquel me n’hagués portat un altre, se m’haurien fos els ulls! Vaig copiar-ne els fragments que més m’agradaven i també els que vaig considerar que tenien un valor primordial, imprescindible, i que calia que m’aprengués de memòria. En total vaig omplir set quaderns, un per cada llibre, comptant el que havia llegit a l’Escola Moderna. Unes mil quatre-centes pàgines, que guardo en un lloc segur del meu cap. Vaig llegir, copiar i recordar aquells llibres amb la devoció del neòfit, com si m’hi anés la vida. I m’hi anava, de fet, perquè van transformar la meva existència.

Hypnos – Taller romà | ©Museo Nacional del Prado

Com cada nit, el déu Hipnos em visita. Em mostra així el seu poder: jo soc tot just un marrec, torno d’una intensa jornada de cacera i em quedo endormiscat al mont Helicó, molt a prop de la cova sagrada on habiten les Muses. Una abella, l’insecte profètic, destil·la unes gotes de mel als meus llavis i els segella amb cera. Llavors veig en un llampec com em consagro a l’art de la paraula, i en tots els pobles i ciutats d’Orient i Occident la meva poesia i la meva música captiven les ànimes i enalteixen la bellesa i la fortalesa dels homes, donant un contingut profund a les seves celebracions. El to del meu art és tan elevat que fins i tot els déus gaudeixen amb els meus versos. Veig com els pastors espien el déu Pan mentre canta un dels meus peans entre els monts Citeró i Helicó. També se m’apareix, de forma una mica confusa, el rostre d’una deessa, que tant podria ser el de Demèter com el de la seva filla Persèfone, i em recrimina amb agror que no l’hagi celebrat en els meus versos. Llavors, un narcís de foc em comença a créixer dins el pit i el cor em batega amb tanta força que m’esberla les parets de la cavitat toràcica. Mai abans no m’havia sentit tan desvalgut. No reconec cap dels homes ni de les dones a qui m’acosto per demanar ajuda i la terra que trepitjo m’és totalment desconeguda. Camino dies i nits sense parar, travessant l’enyor dels boscos, el dolor dels rius i la solitud de les muntanyes. Sense topar-me amb el vol fèrtil de cap ocell, arribo a un planell clapat de codines on la prosòdia em redueix. Amb la perspectiva d’un cuc, veig com la immundícia em devora les entranyes mentre una roca viva emergeix de l’herba i udola. De sobte, una font comença a brollar al peu de la roca. En tocar-me als llavis, l’aigua absorbeix tot el meu neguit i ho veig tot clar: només a Delfos hi ha un lloc sagrat on puc trobar refugi i confort. Bec fins a sadollar-me, fins que l’aigua em guareix les fissures del pit, i segueixo caminant una jornada rere l’altra sense descans. Quan per fi hi arribo, ha passat tant temps que el pèl de la barba se m’entortolliga a les cames. Entro al temple d’Apol·lo i m’assec en un tron, no gaire lluny del foc sagrat. Començo a cantar himnes i hiporquemes que he compost durant el pelegrinatge a llaor del déu lluminós. Un sacerdot se m’acosta, just després de la cerimònia del sacrifici, i em convida a tocar la flauta i cantar un prosodi amb ell mentre ens acostem a l’altar per oferir una àmfora plena de sang, de la meva sang prosaica, al foc sagrat i purificador.

Temple d’Apol·lo a Delfos | Viquipèdia

És conegut per tots els músics i poetes que Hermes construí la primera lira amb la closca d’una tortuga i els budells de dos bous que havia robat a Apol·lo, i que, per expiar la seva culpa i purificar-se, va sacrificar dividits en dotze parts, una per a cadascun dels déus de l’Olimp. En canvi, que la primera flauta la fabricà amb l’os d’una pota davantera del griu que Apol·lo havia domesticat, només m’ho ha revelat a mi. Per tal com era sabedora d’aquests fets, Nèmesi, l’encarregada de corregir qualsevol desmesura humana o divina, va establir que els deutes contrets amb els heralds s’han de pagar exclusivament amb música i poesia. El Joan i el Miquel han començat a treballar en una llibreria. Sempre que em venen a visitar, el Joan em deixa llegir el darrer poema que ha escrit en un dels retalls de paper que duu a la butxaca. El d’avui, que ha titulat «Canto la lluita», començava així:
«Cavaller d’un corser
_______________qual crinera és de flames
só jo l’incendiari de mots d’adolescent.
Blasmo els déus a ple vol:
__________________l’arraulit bestiari
tem el fuet del meu cant!»
Aquests versos els ha inspirat, ja li ho he dit, la Musa Èrato, que destil·la la condensació elegíaca, i són el revers, l’altra cara de la moneda, d’aquests altres que escriví Píndar en la setena oda olímpica:
«De l’humit mar florí l’illa, i la té
el pare de raigs aguts, l’amo
dels corsers que expiren foc.»
També em deleixo per llegir els articles del Gorkiano. L’optimisme vibrant, la vehemència totalitzadora, la voluntat de ferro i la subversió espiritual amb què han estat escrits fan que, als meus ulls, esdevinguin una llança per a atacar violentament els flancs de la injustícia i un escut per a protegir la plenitud moral de l’home. Uns atributs que no desmereixen la força d’Hèracles, l’habilitat de Telamó ni el coratge de cap dels herois que van combatre a la guerra de Troia. La distància entre Troia i l’Acràcia descrita pel Gorkiano és tan curta com la que separa l’Hades de l’Olimp. Ambdues estan destinades únicament per al gaudi dels déus i el lluïment corpori dels herois, sense que els homes puguin assolir-ne cap estadi de l’existència superior al patiment derivat de l’exercitació bèl·lica. Darrerament, els zeladors no em permeten llegir cap article del Gorkiano, perquè m’exalto fins a un extrem incontrolable i sovint em costa dies sencers de recobrar el temperament de la voluntat i la mesura adequada dels sentits. Aquí, l’única facultat que no està limitada, l’única capacitat que ens és permès de desplegar, és la mansuetud. Amb la companyia del Joan i el Miquel, el meu esperit rebec s’aquieta. Al seu costat m’hi trobo immensament bé. Les seves veus m’extasien tant que a vegades les confonc amb les d’Hèracles i Telamó.

Joan Salvat-Papasseit el 1919 a Montjuïc

Ara, per fi, se’m fa present el conflicte que va alliberar la Quimera dins el meu cap: el primer dia a l’Escola Pia de Sant Antoni, la nova mestra em va fer posar dret a la tarima i m’obligà a llegir en veu alta, davant de tots els companys de l’aula, la notícia publicada a El Correu Català, que havia comprat expressament per a l’ocasió, sobre l’afusellament del meu mestre estimat al castell de Montjuïc. Mentre la llegia, el paper em cremava a les mans, les llàgrimes em saltaven galtes avall a raig fet i tot el meu cos s’estremia cobert per una suor freda. Tan bon punt vaig acabar, amb un despit mal dissimulat, per humiliar-me davant dels meus nous companys d’estudi, la mestra m’etzibà: «Francesc Ferrer era un agitador revolucionari, un enemic exacerbat de l’Església i un francmaçó pervers. Mereix la fi que ha tingut.» Aquestes van ser les darreres paraules que vaig sentir abans de perdre el coneixement i despertar-me en aquesta cambra reblerta de feredat.

Només jo soc conscient, a estones, de la meva lucidesa. En aquesta cel·la sense barrots on estic reclòs, una idea contrària a la lectura se’m manifesta amb una expressió de fermesa aclaparadora. El sever menyspreu a la lletra escrita, i, de retruc, al seu reflex en el pensament, és l’única arma que a hores d’ara em queda per a lluitar contra la mutabilitat de l’esperit. No vull deixar cap interstici al marge de la meva voluntat per on pugui tornar a entrar aquest aire inhòspit, aquest dimoni recurrent i procel·lós que tothora em transporta a un erm situat a mig camí entre l’audàcia i la demència. A partir d’aquest moment, doncs, m’abstinc de cercar qualsevol tipus de refugi en les concavitats de la lletra escrita. Vet aquí la primera estella clavada a la carn de la desraó: si no soc capaç de frenar, amb l’evocació de la cadència rítmica dels telers, l’impuls compulsiu dels records que em turmenten, si no aconsegueixo apaivagar l’embat d’aquest vent que arrenca els arbres de soca-rel i els estimba a les cingleres de la memòria, el meu esperit afectarà un estat d’alienació permanent.

El dia que tornin a visitar-me, comunicaré a Hèracles i a Telamó la meva determinació de no tornar a llegir mai més. És una decisió ferma, com també ho és el convenciment que, si aquest temps fos el meu, si ara fos ahir, no refusaria d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica.

Joan Graell i Piqué

…………………………………………………………………………………………………………….

NOTES DE CONTINGUT:

Lèxic del grec clàssic:
σχολή: escola.
φιλοσοφία: filosofia.
παιδαγώγος: pedagog, mestre.

Subgèneres de la lírica coral religiosa de l’antiguitat grega esmentats en el text:
[Font: Gómez Pallarès, Josep M. «Introducció general a Píndar. I. La lírica coral», 
dins Píndar. Odes. Vol. III. Olímpiques. «Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins». 
Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1993.] 
himne: cant de súplica i de lloança a la divinitat. 
Tenia un caràcter marcadament religiós i cap forma distintiva de cant o de dansa no el caracteritzava. 
S’executava amb l’acompanyament de la lira i era cantat a l’entorn de l’altar per un cor estàtic.
hiporquema: el cant solia executar-se al voltant de l’altar durant el sacrifici ritual, 
amb la música de la lira o la flauta, o ambdós instruments alhora, i acompanyat d’un cor de dansa. 
El cant i la dansa tenien una relació molt estreta i el gest i l’expressió corporals 
n’eren uns elements molt importants.
peà: originàriament era una invocació adreçada al déu de la medicina Pean, 
posteriorment identificat amb Apol·lo, que en Homer apareix com a metge dels déus. 
Més que un cant devia tractar-se d’una molt senzilla invocació ritual 
en la qual unes poques paraules eren entonades rítmicament diverses vegades a mode de fórmula ritual.
prosodi: cant d’invocació o d’acció de gràcies a la divinitat, entonat al so de la flauta, 
inicialment potser de la lira, en el discurs d’unes processons solemnes cap al temple o l’altar 
del déu al qual s’adreçava mentre les ofrenes sagrades eren dipositades sobre l’altar.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de contes i microrelats, narrativa, | s'ha etiquetat en , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent