Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

LA CABANA DEL MOLÍ

2

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de Poesia, Selecció de poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Croquis d’un nu pintoresc

0

El conte Croquis d’un nu pintoresc ha obtingut el XXV Premi Vent de Port de narrativa curta convocat per l’associació cultural i recreativa La Casa del Sol Naixent de Tremp i dotat amb 2.100 euros per l’Ajuntament d‘aquesta localitat. Aquest conte, juntament amb els quinze finalistes, serà publicat per Pagès Editors i es presentarà a Tremp a la darreria de març.

Podeu consultar l’acta de deliberació del jurat aquí: Acta deliberació 25è Premi Vent de Port

 

Publicat dins de Narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

‘Polonesa de Chopin’

0

El núm. 13 de la revista PORTELLA [Andorra·Lletres·Arts] conté a la part central un especial dedicat al vintè aniversari de la publicació de la novel·la Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga. Per commemorar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit.

Una d’aquestes aproximacions a aquesta obra de referència per a les lletres pirinenques, la realitza, en el camp de la ficció, Marta Jordana. Aquesta autora novella d’Organyà ha escrit un relat magnífic, «Polonesa de Chopin», que parteix de la troballa per atzar de dos objectes (un collaret a la botiga d’un antiquari i una nota amagada entre les tecles d’un piano de la Casa Museu d’Areny-Plandolit) i penetra, amb una sensibilitat delicada i exquisida, en els espais més íntims de l’ànima de la Sumpta, tot incidint en la psicologia del personatge en un procés de despullament i intimisme literari que, en alguns fragments, recorda l’estil reflexiu i contingut de Maria Barbal o el lirisme narratiu amb què Mercè Rodoreda creava nissagues…

Valoració del microrelat «El delirio del mundo» a ‘La voz del sur’

0

Mauricio Gil Cano, president del jurat del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza, ha escrit una valoració del meu microrelat El delirio del mundo, i de la resta de microrelats premiats, a l’article «Número mágico» publicat a La voz del sur.

Podeu llegir-ho aquí.


Mauricio Gil Cano

lavozdelsur.es

Microrelat ‘El delirio del mundo’: menció Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza 2018

1

Sovint s’estableix un lligam entre l’escriptura i les begudes alcohòliques, ja sigui perquè l’escriptor és un bevedor empedreït o bé perquè l’alcohol intervé com un factor decisiu en la gènesi o la interrelació dels personatges. Però no sempre les connotacions de l’alcohol en la literatura han de ser negatives: hi ha un cas en què el licor pot aportar acceptació, reconeixement i fins i tot prestigi.

Foto: Web Brandy Cardenal Mendoza

 
El meu microrelat El delirio del mundo ha obtingut la menció especial Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza de Jerez de la Frontera. Amb aquesta menció es premia aquell microrelat que «mejor potencie la imagen del brandy de Jerez».

(més…)

Publicat dins de General, Narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ramon Minoves: el batec extrem de la puresa

0

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018


Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

Finalista del premi literari Miquel Arimany 2018

0
L’Ajuntament de les Masies de Roda ha publicat els noms dels autors finalistes que opten al premi literari Miquel Arimany 2018 de narrativa. El meu conte «Píndar, el llegidor» ha estat seleccionat com un dels quinze millors relats que s’hi han presentat.
L’acte de lliurament del premi es realitzarà el dissabte 6 d’octubre, a les 6 de la tarda, a la Sala polivalent de les Masies de Roda.
Podeu consultar més informació aquí.
Publicat dins de General, Narrativa i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Petit homenatge a Manuel de Pedrolo

0

La referència a Jones Street i el D. que signa el microrelat Trinxeres i llambrics és el meu petit homenatge a Manuel de Pedrolo i al seu personatge Daniel Bastida, un escriptor frustrat que és el protagonista del llibre Cartes a Jones Street i de totes les onze novel·les del cicle Temps obert.


Composició foto: Xavi Iroz
Blog La revolta del riu vermell

El 2018 serà l’any Pedrolo. El prolífic escriptor de l’Aranyó agafarà el relleu de Prudenci i Aurora Bertrana com a epicentre commemoratiu de les lletres catalanes. Anna Maria Villalonga ha estat l’escollida per a ser-ne la comissària.

Fulles d’herba · Walt Whitman

0

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

0

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

0

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)