Creix a les mans l'embruix dels astres...

Text publicat al llibre El càncer no s’amaga, es supera! Miscel·lània, 10 anys de l’associació Fènix. Solsona: Associació Fènix d’ajuda i suport contra el càncer, 2019:

Em trobo de nou aquí, a les cingleres del record, fent memòria de les hores i els dies que vaig passar assegut a la butaca de la sala de quimioteràpia, llegint els diaris de Franz Kafka i confiant que el delit de la ment apaivagués la cremor del cos. Mentre el platí neutralitzava la urgència de la sang, se’m feu palès, en els apunts de Kafka del dia 11 de febrer de 1914, un dels dilemes del segle passat: I per què l’home no pot calar-se foc i deixar-se consumir? O, si ho voleu, obeir encara que no senti cap ordre? Romandre assegut en una butaca al bell mig de la seva cambra buida i contemplar el parquet. Cridar «Endavant» quan ets al bell mig del congost i sentir uns quants homes que criden de tot arreu, per entre els roquissars, i veure’ls aparèixer. ¿Fou aquesta imatge un pressentiment de l’opressió que, uns anys més tard, amb l’apogeu del nazisme, assolaria mitja Europa? No hi ha dubte que sí. Però jo, llavors, girant l’aigua cap al meu molí, hi vaig entreveure just tot el contrari: una possible explicació a la confiança i el determini dels qui ens hem hagut d’inventar una faula moderna, a partir d’un llegat no exempt de compassió, per atenuar el ròssec ocasionat per l’arrabassament mèdic d’un òrgan, ja sigui pit, pulmó, budell, matriu o testicle.

(més…)

Castells al Rin | Joseph Mallord William Turner

Sota les ruïnes de la llum
batega el cor de l’hivern.

El frec d’un estel soliu
encén arreu la mirada:
pau
-___amor
_–______salut
(el mateix anhel de sempre).

Als miralls de l’aigua,
la pedra flueix cap a l’etern.

Obrim-nos serenament,
sense temor ni recança,
al delit d’un temps nou.

Joan Graell i Piqué

Els bancals del vers

◊ B8

Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.

PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)

III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!

VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!

Joan Barceló i Cullerés

El podeu escoltar aquí.

Els bancals del vers

◊ B7

Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»

Ens encercla un odi ancestral

Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.

Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!

L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.

I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.

Tu saps com la llum

Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.

Cadascú ha de tenir

      A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Els podeu escoltar aquí.

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

Els bancals del vers

◊ B6

Dos poemes de Jordi Pàmias, del llibre Fuga del mil·lenni (Barcelona: Proa, 2000), inclosos a El do de la paraula (obra poètica IV). Lleida: Pagès editors, 2010.
“Evasió” | “Nit hivernal”

Una força centrífuga domina
l’home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d’un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn.
_                  _I l’home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l’envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.

Nit hivernal

Vivim a la intempèrie.
Ofegàvem Déu —el nostre refugi, la nostra esperança—
amb la freda raó: unes mans enguantades
que no deixen cap marca. Impassibles,
ens movem, en el tràfec de cada dia,
amb el cínic somriure de la nostra suficiència.
Però no podem enganyar-nos.
Sabem que haurem de vorejar, maldestres,
un barranc sense fi.
_                            _Llunyana o no,
ens amenaça la maltempsada, en la nit hivernal;
i, desesperats, cercarem un ràfec,
una petita cabana, la pietat d’un sostre…
De res no ens serviran, els guants.
A trenc de mort, vivim nus, a la intempèrie.

Jordi Pàmias

Els podeu escoltar aquí.

Els bancals del vers

◊ B5

Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (Barcelona: La Magrana, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe. Valls: Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

_____________A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

Els bancals del vers

◊ B4

Dos poemes de Júlia Zabala, del llibre El cercle de les ànimes. Lleida: Pagès editors (Biblioteca de la Suda, núm. 85), 2005.
Entre l’espant i la tendresa (XVI)
El cercle de les ànimes (XVII)

Entre l’espant i la tendresa

XVI
He somiat amb la nostra pròpia destrucció.
Les ungles se’m rebel·len i em faig sang al coll.
De fons sona una simfonia estranya.
Més lluny encara el discurs incomprensible del dictador.
M’obssessiona el color blau i la pèrdua dels teus braços que no entenc. S’esmicola la injusticia de la pluja darrere les cortines i jo espere que una gota caurà en les meues arrels i em farà renàixer d’entre les cendres per abraçar-te amb les fulles tendres i regalar-te dues flors. La primavera, la pluja, la Via Làctia, les oliveres, els poemes, els somnis, els morts… tot és mentida. L’única certesa que em queda és l’entusiasme dolcíssim i incorregible amb què creus en mi.

El cercle de les ànimes

XVII
Quan estem tristos mirem les estrelles i busquem el somriure savi de l’Univers
no comprenem el sacrifici eixut d’aquesta terra condemnada a centenars
de morts diminutes com les llums que ens il·luminen la recerca.
Quan estem tristos és perquè la innocència penja de l’arbre del Bé i del Mal
reclamant a penes una mica d’atenció,
perquè ens apunyalen les traïcions de les nits sense lluna,
i de res no serveix la saviesa fosca de qui coneix els resums de l’existència.
Trobem cançons amagades en la butxaca foradada de la impaciència
i és aleshores quan entenem tantes paraules recitades a la vora d’una font o d’un camí.
Quan estem alegres contemplem les estrelles i oferim el nostre somriure savi a l’Univers.

Júlia Zabala

Els podeu escoltar aquí.

Els bancals del vers

◊ B3

Poema “Cant de mi mateix (21)”, de Walt Whitman, del llibre Fulles d’herba, traduït per Jaume C. Pons Alorda. Barcelona: Edicions de 1984, 2014.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Els bancals del vers

◊ B2

Poema “Conjur”, de Maria-Mercè Marçal, recollit al llibre Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent Editor (Poesia 3i4, núm. 58), 1989 (2a edició 2000).

Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm; ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…

Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.

I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.

Maria-Mercè Marçal

El podeu escoltar aquí.

Els bancals del vers

◊ B1

Poema “A hora foscant”, de Josep Carner, del llibre Poesia. Text de l’edició de 1957, revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1992.
Aquest és el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit per celebrar l’edició del dia mundial de la poesia 2020.

Josep Carner

A HORA FOSCANT

És tard: els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

El podeu escoltar aquí.

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

El meu conte «El clau de Txékhov» ha estat escollit com un dels 10 finalistes del Premi Núvol de Contes 2019.

Foto: Arxiu Núvol, el digital de cultura

Enguany el Premi Núvol de Contes ha rebut 222 relats, dels quals un comitè lector en va seleccionar 90 que s’han anat publicant durant el mes d’agost, a raó de tres cada dia, a la web del digital de cultura. Tots els participants del Premi Núvol, juntament amb un jurat especialitzat format per set professionals de la comunicació de les editorials Ara Llibres, Grup 62, Angle Editorial, Club Editor, Quaderns Crema, Edicions de 1984 i Enciclopèdia Catalana, han decidit amb les seves votacions quins són els 10 finalistes d’aquesta edició.

L’acte de lliurament dels guardons va tenir lloc el dissabte 14 de setembre, a les 19:45h, a l’Escenari 2 de La Setmana del Llibre en Català.

Trobareu més informació aquí: Els 10 finalistes del Premi Núvol de Contes

I també aquí: Sílvia Armangué guanya el premi Núvol amb el conte ‘El metget’