Fulles d’herba · Walt Whitman

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

Quinze voltes malgrat tot

El relat Quinze voltes malgrat tot ha obtingut el Premi Drac de prosa 2017 i ha estat publicat a la web dels Premis Drac de Solsona.
Podeu llegir-ne un fragment:

 

Quinze voltes malgrat tot

(Fragment)

Si la tardor passada no haguéssim fet nova la teulada de la pallera, les goteres ens haurien podrit la trepadella. Quan els paletes van descobrir les bigues, van trobar un sarró de pastor entaforat en una esquerda al cap d’una paret. Dins hi havia una disfressa feta amb pells de gat negre, adobades i cosides amb molta perícia. A mi em va fer gràcia, la vaig rentar (feia una pudor immunda) i me la vaig emportar cap al pis de Solsona. La vaig penjar a la barana del balcó dissimulada enmig d’un parell de tovalloles perquè s’acabés d’airejar. Aquest vespre no he pogut resistir la temptació de posar-me-la per anar al ball de disfresses de la Xelsa. És una peça uniforme i elàstica que s’adapta a la forma i al volum del cos humà. Només tocar-me la pell, la pudor ha desaparegut i se m’ha arrapat a la carn com si tingués vida pròpia.


 Foto: Arxiu el Call d'Odèn

Podeu llegir el relat sencer aquí.

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària a NacióSolsona.cat

LA VALL · Adaptació d’«Os Eidos» · Lluís Felip

Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip

Uxío Novoneira Retrat

Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales

Lluís Felip

Lluís Felip

Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990

El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.

Per a l’Aranatze

……………………………………………………………………..

Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…

* * *

[COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…]

1952

……………………………………………………………………..

Haig d’anar al Cadinell i a la canal Baridana
ajeure’m a la Bacanella en una clariana.
Haig d’anar al Prat dels Agols i a Sant Salvador
a la Plana, a l’Estivella i als Planells del Sastró.
Haig d’anar a Sorribes de la Vansa i a Tuixent
a Sant Pere, Josa de Cadí i Adraén.
Haig d’anar a Colldarnat, passar per l’Espluga
pujar al Montsec, a Banyeres i a la Muga.
Haig d’anar a Cerneres i al dolmen d’Ossera
baixar al Lavansa i caminar per la ribera.
Haig d’anar al Sisquer passar coll de Creus i, a peu,
fer camí avall, cap a Cerc i a la Seu.
Haig d’anar als Garrics i al Roc de Cogul
i a un prat tot sol on no em vegi ningú.

* * *

[HEIN d’ir o Pía Páxaro i a Boca do Faro
deitarme na Campa da Lucenza nun claro.
Hein d’ir á Devesa da Rogueira i a Donís
ó Rebolo á Pinza i ó Chao dos Carrís.
Hein d’ir a Lousada i a Pacios do Señor
a Santalla a Veiga de Forcas i a Fonlor.
Hein d’ir ó Cebreiro pasar por Liñares
rubir ó Iribio a Cervantes i a Ancares.
Hein d’ir a Cido i a Castro de Brío
baixar i andar pola aurela do río.
Hein d’ir a Céramo cruzal’o Faro i entón
debrocar pra baixo cara Oéncia e León.
Hein d’ir a Vales i a Pena da Airexa
i a un eido solo onde ninguén me vexa.]

(més…)

Fogaina

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

La muntanya és plena d’hams

Il·lustració: Ramon Berga

Martí Sales – Epíleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Què teniu entre mans? Un enfilall de tres mil vuit-centes tretze paraules negres sobre blanc que prèviament havia estat un conglomerat d’uns i zeros en cent quaranta-set kilobytes. Què han estat escrutant els vostres ulls atents com el voltor cerca despulles o el rierol glaçat es descabdella a la primavera? Versos, poesia: un artifici, com el plàstic, el lleixiu, la bomba atòmica o la metafísica. No es troba a la natura, no és orgànic ni fill dels nuclis estel·lars. Ve de l’home, d’un de concret, d’en Joan Graell, d’un paratge —el Prepirineu— i d’una topada fèrtil: la d’ell amb la seva circumstància, que és geogràfica i tel·lúrica però acabarà sent existencial, amorosa, espiritual.

(més…)

Creix el vers dins la muntanya

Il·lustració: Ramon Berga

Vicenç Llorca – Pròleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Joan Graell va néixer a Cambrils, comarca del Solsonès, el 1971 i està vinculat a l’Alt Urgell, on viu (concretament a Organyà amb estades a Gavarra, un nucli de població de Coll de Nargó) i treballa (a La Seu d’Urgell) en el moment de redactar aquestes línies. La dada no és endebades. La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya que pren el territori esmentat com a obrador de paraules i d’imatges poètiques. El seu poemari anterior, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), ja ho preludiava, però ara amb la publicació d’Aiguafoc: bancal, roca, faune pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida»), el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre l’origen mateix dels elements. Heràclit ho va escriure fa molts anys i sembla com si la poesia mateixa no s’hagués mogut de la captació del flux i les contradiccions de la natura. El joc de termes oposats del títol n’és prou eloqüent: l’aigua i el foc, elements antagònics, units en una paraula que els tracta de reconciliar.

(més…)

Començar de zero

comencar-de-zero

El relat Començar de zero ha obtingut el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura 2016 i ha estat publicat per Edicions Salòria en un llibre que inclou també les dues obres finalistes i dues obres recomanades pel jurat.
Podeu llegir-ne aquí un fragment:

 

Començar de zero

(Fragment)

Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones…

AIGUAFOC · bancal, roca, faune

Aiguafoc - coberta

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica. Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

L’art de fer vi

Aquests dies estic llegint un llibre molt interessant de la col·lecció Retrats de vi del Servei de Publicacions de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona). Aquesta col·lecció ha escollit un estudiant de cada promoció de la facultat d’Enologia a fi de donar a conèixer la seva experiència professional i personal. Concretament, el llibre que jo tinc està dedicat a l’enòleg d’Organyà Toni Sánchez Ortiz; el qual es va graduar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (la mateixa on jo vaig començar estudis de filologia catalana). Ell va ser el primer estudiant de la llicenciatura de segon cicle que obtingué una beca Erasmus per anar a completar els seus estudis a la Universitat Victor Segalen de Bordeus, on va rebre classes dels gurús del món del vi. Malgrat això, la simbiosi íntima, gairebé mística, entre sòl, clima i home que transmeten els seus vins l’ha après amb el treball del dia a dia a les finques de l’Alt Urgell, el Priorat, el Tarragonès i el Montsant, on té cura dels ceps, i durant les seves estades professionals assessorant la producció vitícola de cellers en diverses regions d’arreu del país i també a l’estranger (Austràlia i Nova Zelanda). El Toni és un dels homes que conec que més treballen i més devoció posen en el que fan. Però la seva fe no és cega. Tot el contrari: dóna molta llum. Així ho expliquen alguns dels seus alumnes del curs de someliers que actualment imparteix a la URV. Aquest llibre, en darrer terme, posa de manifest que Universitat i terra no són incompatibles. És just tot el contrari, es necessiten i es complementen. El cep menja, veu i pateix a la terra, però ha de menester el coneixement que es transmet a les aules de la facultat d’Enologia perquè el suc del raïm arribi amb les millors condicions possibles de maduració i fermentació al trull, on adquirirà el seu tarannà, i finalment pugui reposar a l’ampolla. El llibre ho explica i ho analitza d’una forma entenedora, entranyable i visualment molt atractiva. Quedeu-vos amb això: el reguitzell de paraules que acabo d’escriure pren cos quan llevo el tap al Saurí i el deixo rajar dins la copa. El Saurí és un vi excel·lent. A banda de les qualitats que hi troben els someliers en el sabor i l’olor, ho és perquè té el poder de restablir les facultats de l’ànima.