Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: Selecció de poemes

El vers i l’espiga · Joan Graell

0
Els bancals del vers
B10

Les espigoladores | Jean-François Millet

 

El vers i l’espiga

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

Joan Graell i Piqué

Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune)
Edicions Salòria, 2016

El podeu escoltar aquí.

Postal de Cap d’Any 2020/21

0

Castells al Rin | Joseph Mallord William Turner

 

Sota les ruïnes de la llum
batega el cor de l’hivern.

El frec d’un estel soliu
encén arreu la mirada:
pau
-___amor
_–______salut
(el mateix anhel de sempre).

Als miralls de l’aigua,
la pedra flueix cap a l’etern.

Obrim-nos serenament,
sense temor ni recança,
al delit d’un temps nou.

Joan Graell i Piqué

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

1
Publicat el 2 de maig de 2020

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Crisàlide

0
Publicat el 22 d'abril de 2020

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

Aiguafoc · Joan Graell

0
Els bancals del vers
B2

Poema “Aiguafoc”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc (bancal, roca, faune). La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

AIGUAFOC

    I

__________Però restarem vius sempre que
__________existeixin el perdó i l’escriptura.
______                         _________Joseph Brodsky

El finestró engoleix la llum de la muntanya.
_Amb la devoció del terrissaire, transcric
_         _paradigmes il·limitats; vers
_            _sobre vers, dono forma
_             _al gresol del llenguatge.
_                _El fang de les lletres
_                    _no para de girar.

 

   II

M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
__________________Martí Sales

Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_                                   _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?

La muntanya és plena d’hams.

 

    III

Plou a barrals. I llampega.
Per assimilació d’idees,
el mal d’ossos em cargola
dins la tenebra del llit
—el balancí va capitular
fa dies. El til·ler del jardí,
arrencat de soca-rel, cau
contra els batents de la finestra.
L’esqueix d’un llibre
se’m clava al front.

El veig amb la perspectiva del cuc:
s’ha aturat amb el plomatge
flamejant damunt la bombeta fosa.
sembla un pit-roig, però té el bec
immens i l’obre davant meu
empès per una fam atroç.

_______________Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

L’any que s’enfuig

0

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de Poesia, Selecció de poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

LA CABANA DEL MOLÍ

2

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de Poesia, Selecció de poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Fogaina

0

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

0

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

RELLOTGE DE FOC

0
Publicat el 26 d'agost de 2015

 

Poema publicat al núm. 3 de la revista PORTELLA. Andorra, tardor de 2011; posteriorment revisat, la versió definitiva del qual —aquesta— tancarà el llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

  RELLOTGE DE FOC

Les quatre estacions
Irene Vilana

(Organyà 1962-1988)
Al llarg de la seva curta però intensa trajectòria artística (va morir a l’edat de 26 anys), Irene Vilana va crear al voltant de quatre-centes obres, entre pintures i gravats, en les quals cerca l’expressió il·limitada del sentiment com un camí per mostrar els vincles latents que connecten la natura i l’univers amb l’home.

 

RELLOTGE DE FOC

A la memòria del meu pare, que fou
un home obert a la claror del temps.

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.
Hi ha un rellotge enardit
en cada portell del cor,
que ens empeny a caminar
per atènyer la memòria
encesa de la sang.
En l’afinitat de la roca
hi ha un rellotge mineral
que mesura, des de l’origen,
la claror de les mirades.
A les parets de la foscor,
quan s’afua la nit,
un rellotge de lluna
tendra ens commou.
Hi ha un rellotge sense agulles
que persisteix dins nostre
en cada acte de resistència,
en cada floració de l’amor;
un rellotge virtuós
contra la solitud i el desconsol,
que llaura la terra desolada
per la misèria i sembra
el blat que la refon.
Aquest rellotge arrenca
la cobdícia de soca-rel
i obre clarianes
en l’ofec del bosc.
Hi ha un rellotge màgic
a les ales d’un ocell blau
que solca l’ànima de la muntanya
i ens guia tothora
per corriols inesperats.
Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.
Al forn de la memòria,
el fang del goig i la sorra
del dolor es couen a pleret,
amb la mesura del somni,
i conformen la ceràmica
i el vidre que guardem
com or del temps
a les poselles de la ment.
Ara i adés, un rellotge
tèrbol s’ablaneix quan el cel
s’ennuvola… Just aquí,
on l’escriptura recull
les engrunes del silenci,
un rellotge de pèndol,
que no percebem, oscil·la
entre el vers i la muntanya.

El cau de la serp

0

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

Serp4 FET SERVIR AQUEST

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

 

* freixera: freixe

 

30 de setembre: ENGRUNES

0
Avui he començat el dia amb una sorpresa molt agradable: en girar el full del calendari Bloc Maragall que tenim a la cuina, he vist que a la part del darrere del dia 30 de setembre hi havien posat el meu poema Engrunes, del llibre Afrau:                                                      

         ENGRUNES


Al llindar de casa,
els pardals espigolen
molles de pa.

Dins el llenyer,
un gat se’ls mira,

mort de fam.   


 

Llibre del vesc

3
Publicat el 22 d'agost de 2008

Llibre del vesc
Joan Graell i Piqué
Finalista Premi Joan Santamaria de poesia 2008
convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al foment de la Cultura Catalana.
La Busca Edicions. Barcelona, 2008.



 
Com qui camina amb peus descalços…

  




PÒRTIC

 

 

Pòrtic obert a la creixença

il·limitada dels sentits:

asseguts al primer replà

d’un tram d’escala que s’enfila,

eloqüent, cap als llindars

fructuosos de l’esperit,

la paraula arrela dins nostre
com la flor més bella i antiga

d’un jardí prematur, granat
en somnis.

 

(més…)

Un llapis com el vent

1

Un llapis com el vent
Joan Graell i Piqué
Tremp: Garsineu Edicions, 1997

 

Un llapis com el vent és un llibre d’aprenentatge poètic que recull els primers poemes d’un poeta que ha sortit de la terra i de la gent que la sembra. Uns poemes que ens descobreixen un autor compromès, tant amb l’entorn que li és més proper com amb els qui, arreu del món, són víctimes de la violència. Aquesta opera prima desplega feixos de poesia curulla de vitalitat, íntegra de cap a peus, contundent en la crítica social, dolça quan parla d’amor.

(més…)

Correllengua

0
Correllengua

Poema escrit al pas de la flama del Correllengua per les terres de l’Alt Urgell i publicat al recull Llibre del vesc.
 

CORRELLENGUA
A l’Arnau Obiols
Una llengua menystinguda
és una llengua que pateix.
El seu turment és semblant
al del cabirol ferit pel tret
furtiu d’un caçador vora l’aigua,
sota el murmuri escarit dels salzes.
Si no ha perdut gaire sang, cerca
forces per defugir els topants
abruptes de la mort i amb un bri
d’esperança al front s’endinsa
en el bosc fecund de les paraules.

La llengua que parlem vora la mar
i al peu dels cims va néixer al cor
de les muntanyes. Des de fa temps,
la volta el llop, els corbs, els voltors
i les àligues. Però aquesta llengua
encara és serenya i ja no té cap
por de manifestar-se obertament:
una veu pregona, que escampa
la llavor dels somnis i consola
el neguit, ha enterrat les fosques
raons del silenci sota les pedres.

Aquesta llengua que estimem
s’ha guarit de les antigues ferides
i ara corre cap al futur amb els peus
lleugers i l’ànima transparent.

La nostra llengua és granada:
té els ulls encesos per les guspires
d’un temps llunyà, i la fa créixer,
com als nostres fills, el cultiu
del pensament i la saó de la terra.
Preguem, doncs, perquè la pluja
sigui abundosa.