Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: selecció de poemes

Postal de Cap d’Any 2020/21

0

Castells al Rin | Joseph Mallord William Turner

 

Sota les ruïnes de la llum
batega el cor de l’hivern.

El frec d’un estel soliu
encén arreu la mirada:
pau
_    _amor
_                _salut
(el mateix anhel de sempre).

Als miralls de l’aigua,
la pedra flueix cap a l’etern.

Obrim-nos serenament,
sense temor ni recança,
al delit d’un temps nou.

Joan Graell i Piqué

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

1
Publicat el 2 de maig de 2020

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Crisàlide

0
Publicat el 22 d'abril de 2020

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

L’any que s’enfuig

0

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

LA CABANA DEL MOLÍ

2

En aquests darrers dies de l’any, que han sigut de recolliment poètic per a mi, he escrit un poema a partir d’uns quants versos que han trobat l’encant i la força en la llum tènue d’aquest inici de l’hivern, amb el qual, si us abelleix de llegir-lo, m’agradaria de celebrar l’arribada del nou any amb tots vosaltres.

Bon any nou!

“Figures en un canal glaçat vora un molí de vent”
Lodewijk Johannes Kleijn

LA CABANA DEL MOLÍ

Dins la cabana del molí
ens delim per un somni
de neu i bosc. Amb propòsit
de remença separem
l’alegria del dolor.

A la planura del cel
un ramat d’estels
recompon la llum dels dies.

Aquesta nit, un vent extint
farà girar les aspes del molí.
Als trulls del cor, l’anhel
dels sarments brotarà
amb saba nova.
Així, quan la certesa
del raïm fermenti dins nostre,
sabrem que els signes
del fred ens són propicis,
que la flor que deslloriga
els paranys de l’oblit
habita en el fum.

L’hivern ens espera. Encenguem,
doncs, damunt la pedra
viva de la cabana,
el foc tendre de l’any nou.

Joan Graell i Piqué

Fogaina

0

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

0

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

RELLOTGE DE FOC

0
Publicat el 26 d'agost de 2015

 

Poema publicat al núm. 3 de la revista PORTELLA. Andorra, tardor de 2011; posteriorment revisat, la versió definitiva del qual —aquesta— tancarà el llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

  RELLOTGE DE FOC

Les quatre estacions
Irene Vilana

(Organyà 1962-1988)
Al llarg de la seva curta però intensa trajectòria artística (va morir a l’edat de 26 anys), Irene Vilana va crear al voltant de quatre-centes obres, entre pintures i gravats, en les quals cerca l’expressió il·limitada del sentiment com un camí per mostrar els vincles latents que connecten la natura i l’univers amb l’home.

 

RELLOTGE DE FOC

A la memòria del meu pare, que fou
un home obert a la claror del temps.

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.
Hi ha un rellotge enardit
en cada portell del cor,
que ens empeny a caminar
per atènyer la memòria
encesa de la sang.
En l’afinitat de la roca
hi ha un rellotge mineral
que mesura, des de l’origen,
la claror de les mirades.
A les parets de la foscor,
quan s’afua la nit,
un rellotge de lluna
tendra ens commou.
Hi ha un rellotge sense agulles
que persisteix dins nostre
en cada acte de resistència,
en cada floració de l’amor;
un rellotge virtuós
contra la solitud i el desconsol,
que llaura la terra desolada
per la misèria i sembra
el blat que la refon.
Aquest rellotge arrenca
la cobdícia de soca-rel
i obre clarianes
en l’ofec del bosc.
Hi ha un rellotge màgic
a les ales d’un ocell blau
que solca l’ànima de la muntanya
i ens guia tothora
per corriols inesperats.
Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.
Al forn de la memòria,
el fang del goig i la sorra
del dolor es couen a pleret,
amb la mesura del somni,
i conformen la ceràmica
i el vidre que guardem
com or del temps
a les poselles de la ment.
Ara i adés, un rellotge
tèrbol s’ablaneix quan el cel
s’ennuvola… Just aquí,
on l’escriptura recull
les engrunes del silenci,
un rellotge de pèndol,
que no percebem, oscil·la
entre el vers i la muntanya.

El cau de la serp

0

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

Serp4 FET SERVIR AQUEST

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

 

* freixera: freixe

 

30 de setembre: ENGRUNES

0
Avui he començat el dia amb una sorpresa molt agradable: en girar el full del calendari Bloc Maragall que tenim a la cuina, he vist que a la part del darrere del dia 30 de setembre hi havien posat el meu poema Engrunes, del llibre Afrau:                                                      

         ENGRUNES


Al llindar de casa,
els pardals espigolen
molles de pa.

Dins el llenyer,
un gat se’ls mira,

mort de fam.   


 

Llibre del vesc

3
Publicat el 22 d'agost de 2008

Llibre del vesc
Joan Graell i Piqué
Finalista Premi Joan Santamaria de poesia 2008
convocat per la Penya Agrupació Joan Santamaria per al foment de la Cultura Catalana.
La Busca Edicions. Barcelona, 2008.



 
Com qui camina amb peus descalços…

  




PÒRTIC

 

 

Pòrtic obert a la creixença

il·limitada dels sentits:

asseguts al primer replà

d’un tram d’escala que s’enfila,

eloqüent, cap als llindars

fructuosos de l’esperit,

la paraula arrela dins nostre
com la flor més bella i antiga

d’un jardí prematur, granat
en somnis.

 

(més…)

Un llapis com el vent

1

Un llapis com el vent
Joan Graell i Piqué
Garsineu Edicions. Tremp, 1997.

 

Un llapis com el vent és un llibre d’aprenentatge poètic que recull els primers poemes d’un poeta que ha sortit de la terra i de la gent que la sembra. Uns poemes que ens descobreixen un autor compromès, tant amb l’entorn que li és més proper com amb els qui, arreu del món, són víctimes de la violència. Aquesta opera prima desplega feixos de poesia curulla de vitalitat, íntegra de cap a peus, contundent en la crítica social, dolça quan parla d’amor.


Selecció de poemes:

 

 

La inspiració és una noia
que es passeja nua per la platja
i em regala miralls del seu cos.

 


 

La veu del poble

El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l’àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un alè de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l’aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l’hivern, la neu fon l’enveja.


En aquesta ciutat no hi neva,
els dies són eixordadors
i no hi ha lloc per aparcar.
I mentre passegem,
erectes damunt l’asfalt,
els pàl·lids semàfors tricolors
acarreren el nostre futur
vers una glòria del tot incerta.
Plena de restriccions,
plena d’obligacions,
plena de cruels rellotges
que ens amenacen amb llargues agulles
que fereixen els nostres sentiments,
la Urbs Moderna creix
engendrant la pol·lució
que esberla la bellesa
de la nit estelada.

Al meu poble, el diari arriba tard,
i, quan arriba, desconeix les notícies
que afecten l’avenir dels nostres fills.
El nostre diari és el mal d’esquena
i ho són les mans esquinçades pel fred.
Però al caliu del foc
tot això s’oblida
i torna la placidesa
mentre escoltem la ràdio.

 

 


 


Foguera d’esvàstiques


(Que sempre hi hagi, en cada guerra,
un grup d’homes i dones que s’hi oposin.)

Un brunzit en la nit
em refresca l’ànima.
Sento un clamor de veus pregones
que memoren, amb el semblant mil·lenari,
el triomf del coratge
sobre la força brutal de les armes.

(Les armes són efímeres,
però la guerra perdura.)

Al meu poble, tota la gent esdevingué cendra.
Cendra d’homes i dones que avui el vent escampa
damunt la pàl·lida terra.
Perquè les flors
hi creixin com el rovell als fusells.

 

 

 


He esclatat a crits


He esclatat a crits.
T’he cercat per tot arreu, bojament.
He buscat el teu nom per tots els racons
endevinant en cada espurna de vida
una presència del teu cos.
Per fi t’he trobat. Déu meu si t’he trobat!
He trobat un nom, i un cos indomable,
i també la passió d’una ànima pura

perquè si als ulls dels homes el cos no és pur

ho és l’ànima quan demostra sinceritat.
He trobat una dona d’ulls clars i serens
que m’ha acollit amb plenitud, com la natura:
amb la mateixa tendresa que s’amaga
rere la vehemència dels rius i el vent.

Et buscava a tu i he trobat l’amor.
D’amagat s’enfila cada nit entre els somnis
de la nostra cambra
i creix.

 

 

 


Dels camins


L’any 46, un grup de presoners,
ben vigilats, va obrir una carretera
que travessava el poble fins a Cervera.
Per Reis, el Jaume ja s’havia comprat
un camió, on tothom s’enfilava
per baixar cada dimecres a mercat.


Avui, els néts del Jaume no han jugat
a bales perquè a la Nacional
no hi van deixar terra. I el soroll
que ja no sentim dels passos elevats
de l’autovia fa trontollar les cases.

 

 


 

Dos pobles

Bóixols de pedra,
            Gavarra d’aigua.


Com un castell
de les llums de ponent,
la nit dibuixa el perfil
místic del pobles
allà on comença
l’alta muntanya.


Retaules de pedra,
entre serrats i obagues,
tracen el camí
al doll de les fonts.
El bestiar s’abeura
i pastura: esbossa
nítids capitells
d’un romànic etern.


El batall

antic dels campanars
anuncia
en cingleres i avencs
un perill imminent
pel qui s’hi arrisca.


El cant dels ocells i l’aigua
hi ressonen més vius
amb l’esclat de colors:
ventall florit d’ametllers,
roelles, timons,
blau al cel i verds i ocres
en ribes i sembrats
s’emporten l’hivern
llarg i cru.


Cap al tard,
a l’eixida dels estels,
hom hi troba repòs, quietud,
i també els versos de pau
que manquen al món.

 


Ulls de pluja


Dona que vas aparèixer entre els pollancres
Oferint el teu cos descalç a la pluja.
Només recordo que m’havia adormit
Al bosc i els teus ulls de fada van encisar-me.


D’amagat dels homes sortires de l’aigua
Anhelosa de libar-me el goig de la pell.
I, en fer-se clar, vas afluir riu avall.


Goja dels gorgs, surt dels joncs i torna amb mi!
Una nit vaig tenir el teu ventre de corall,
Ara romanc orat d’atzur, com un ocell,
(aigüerol i nocturn com tu).

 

 


 


Titelles


A “Los Titiriteros de Binéfar”,
       perquè no es trenqui mai
       el somriure dels infants.


Màgia de cordes i draps:
ampolles inservibles
formen caps, i la llana,
cabells arrissats
o bigotis que refinen
el cartró del nas.


Bolets que parlen
ens expliquen una història
d’elfs i elefants
que emprendran un viatge
sense aigua al fons del mar,
on els dracs de color rosa
guisen gats
i les bruixes apedaçades
fan esgaripar la mainada
i també la gent gran.


Avui, els nens més pobres
riuen de franc
al bell mig de la plaça,
i els que no ho són tant
han arraconat les joguines
i ara empaiten carrer avall
els timbalers i flautistes
de cara verda
i vestit estrany.


La funció s’acaba
i recomença la vida.
Els titellaires encaixonen
l’aventura dins la furgoneta
i se’n van, deixant-nos sols
contra la monotonia dels dies,
que romandrà de nou al poble
fins l’any vinent.

 

 

El ballarí


Es pronuncia la dansa.
Tot el cos fereix la rosa
braços amunt
fins a esdevenir gitana
del repic bohemi
damunt la fusta.


De tant vermella,
la passió es desborda
i vessa,
curulla de matisos
furtats al públic.


Una espurna
blanca de la nit
serva el ritme
frenètic de l’art
al tors nu del ballarí.

 

 


 

Foc d’encenalls


Bordegassos de paper:
quan bufa fort, el vent del Nord
a ràfegues se us emporta.
I si el foc us encén
esdeveniu ninots de palla,
acerats de vils emblemes
que mai ni enlloc no deixen brasa.

 

 

Sobre la mar
sura, com una follia
d’escuma,
una dansa frenètica
d’encesa passió.

 

 


La cançó de les mentides


Què m’expliques?
Les veritats a mitges,
les mentides a pams.


A la terra, els pobres no passen gana
i els fills dels indis són com els blancs.


L’aigua del mar encara és salada
i els peixos no hi moren enverinats.


Totes les cultures consten al mapa
com un patrimoni universal.


Avui no s’imposa res per la força:
les colònies són fets molt llunyans.


Els diaris no redacten cap guerra
i al món hi ha més poetes que soldats.


Els capellans ja no porten sotana
i s’han venut tot l’or del Vaticà.


Els ministres no s’omplen la butxaca
amb els diners robats als ciutadans.


No tan sols en zona americana:
arreu es respecten els drets humans.


Adam i Eva ens van enganyar:
fumaven opi a falta de pa.


I tu, lector,
si has tingut el valor
suficient per arribar
fins aquí, ja em pots
desconnectar.

Correllengua

0
Correllengua

Poema escrit al pas de la flama del Correllengua per les terres de l’Alt Urgell i publicat al recull Llibre del vesc.
 

CORRELLENGUA
A l’Arnau Obiols
Una llengua menystinguda
és una llengua que pateix.
El seu turment és semblant
al del cabirol ferit pel tret
furtiu d’un caçador vora l’aigua,
sota el murmuri escarit dels salzes.
Si no ha perdut gaire sang, cerca
forces per defugir els topants
abruptes de la mort i amb un bri
d’esperança al front s’endinsa
en el bosc fecund de les paraules.

La llengua que parlem vora la mar
i al peu dels cims va néixer al cor
de les muntanyes. Des de fa temps,
la volta el llop, els corbs, els voltors
i les àligues. Però aquesta llengua
encara és serenya i ja no té cap
por de manifestar-se obertament:
una veu pregona, que escampa
la llavor dels somnis i consola
el neguit, ha enterrat les fosques
raons del silenci sota les pedres.

Aquesta llengua que estimem
s’ha guarit de les antigues ferides
i ara corre cap al futur amb els peus
lleugers i l’ànima transparent.

La nostra llengua és granada:
té els ulls encesos per les guspires
d’un temps llunyà, i la fa créixer,
com als nostres fills, el cultiu
del pensament i la saó de la terra.
Preguem, doncs, perquè la pluja
sigui abundosa.

 

Creixia a les mans l’embruix dels astres

2

Creixia a les mans l’embruix dels astres
Joan Graell i Piqué
Premi Guillem Viladot de poesia 2006
convocat pel Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona
La Busca edicions. Barcelona, 2006

 


Selecció de poemes:

 

 

Mossec


Cerca profit en les coses menudes.
Trenca una nou i menja’t el moll
amb delit de pobre. Assaboreix
el gust aspre de la terra: només
així comprendràs la impaciència
del viatger que s’asseu al baterell
dels astres i queda atrapat per sempre
en el descans mineral de la joia.


Sents com batega dins teu
el cor immens del noguer?

 


 

 

Camí


Lluna d’aram
al bosc del somni.


Viarany obert
a un rostre de pedra.
Nua fesomia.


Camí antic,
embruix de l’herba.

 

 


 

 

Arbre


Captius en miralls d’atzar
que l’alè del temps esmicola,
només ens salva un instant
de lucidesa, una sort
diàfana, i la por de caure
en el pou de gel de l’oblit.
Efímers, els ulls absorbeixen
la llum fecunda dels astres.
Segles i segles de somni
i realitat broten dins nostre,
amb força, i nodreixen l’arbre
feixuc de la consciència.

 

 


 

Riu avall


Als raiers de Nargó

 

A trenc d’alba,
destrals madures de foc i aire.
De sol a sol,
el cop ferreny dels picadors
fereix el plàcid anhel dels arbres.
Invulnerable,
el cor del bosc batega
en arrels i branques.


Llavor de pins, esclat d’aigua:
del bosc al riu, en afany memorable,
l’enginy i la força,
la destral i la ganxa.


Redortes de bedoll,
amb delit de lluna tendra,
lliguen feixos de records
a l’esquena del rai.
I l’encís obert a boca de fosc
aferra l’antiga sort dels astres
al barrer… La fusta davalla
riu avall, guiada per la mà
serenya dels raiers.
El rem és lleuger
i no tem el brogit de l’aigua.

Un bullit de gent atura el temps
al pas dels pobles, la vida s’allarga:
cafè i dones a Lleida,
diners a Tortosa
i tabola a Nargó.

 



Vesc


Pell fosa del bosc, engany de l’aire:
captiu en zel d’amor vora l’aigua
el neguit del verderol abrusa
el cor indolent del moixonaire.

 



Terrat


Salacitat de roba estesa
amb els dits inconsolables
del desig. Matèria d’insomni
en zel de vidres i antenes.
Càlida rajola. Oasi.

 

 


 


Neguit


Agonia d’aram
a les arestes de l’aire.


Un sol tèrbol, com de fang, s’escola
pels terrats somnolents de la vila.


Passa una falzilla
amb un signe de mort a les ales.
El vertigen del cel engendra
un reclam d’ocells insaciables.


Sagna el crit.
El cor s’afua.

 

 


 


Captaire


El vi de la sort ja no t’alimenta.
Entorn dels ulls, la pietat t’atrapa
en un miratge incert de l’oblit.
El teu dolor ens acull. El sol cru
de l’hivern bat la tristesa i t’esfulla
les mans inconsolables: les transforma
en dues flors tremoloses, brevíssimes.

 

 


 



Plany


Àrida solitud dels aurons.


Un aire eixorc ha corsecat
la soca perenne dels dies.
Amb una espurna de lluna tendra
el garbí encendrà els ulls de la terra.


Arreu s’alça un plany esquiu.
Negra sort, fredor de la pedra.
Pit estellat sobre la neu:
mort de griva.

 

 


 


Encanteri


Rodolen cantals
amb oblit de marges.


Designi del bosc,
arrels encantades.


Aigua estremida
al fons de la vall.


Un silenci cru
devora els pollancres.

 

Afrau

0
Publicat el 8 de gener de 2008

Afrau
Joan Graell i Piqué
Il·lustracions de Philippe Lavaill
March Editor.
Vallbona de les Monges, 2005.

 

Afrau és un camí lumínic. Els primers poemes ens remunten a un passat primigeni que dóna forma als fenòmens culturals o espirituals que representen interpretacions del món. El lector té la possibilitat de recórrer un ampli espai de temps i de reconèixer les constants que caracteritzen la nostra existència, com a éssers deutors d’un passat primitiu i com a anelles d’una cadena immortal. Des de la fecundació de l’òvul del destí, som fills de la llum, però també de les nostres circumstàncies, i continuem el nostre periple, intentant comprendre el perquè de tot plegat.

 

Selecció de poemes:

 


Nit

Als confins de la nit,
els límits de la rosa.


Pètal invisible,
lluna que floreix,
llavor de l’alba.


Silenci fragant,
bosc adormit,
fronda d’estrelles.

 


Arbre del cos


Reposant en un sentit mineral,
l’arbre del cos cerca un solaç
de llum estesa a l’horitzó.
Segles tel·lúrics d’aigua i foc
nodreixen la soca de la memòria.
Tot és alhora tardor i primavera:
les fulles cauen sense recança
i un vent molt suau escampa la tendra
olor de la molsa i de les flors.

La vida ha esdevingut per atzar,
en un temps remot de llum i pedra.

 


Retorn


Tòtems de pedra
somouen el cor del bosc.


Sota el llambrec
delerós dels estels,
els druides clouen
un cèrcol d’ulls i foc.


Nit encrespada:
per viaranys
inaccessibles
retorna l’Unicorn.

 


Paisatge amb ocells


Un silenci mineral
acull el murmuri
frondós dels àlbers.


Al mirall del riu
batega, transparent,
el cor de l’aire.
Infinits i purs,
els cristalls de l’aigua
rutilen com estrelles.


La tarda s’adorm
als ulls d’un infant,
sotmesa a l’obscur
embruix del crepuscle.


Si la lluna fa cèrcol,
els ocells passaran de llarg,
amb foc a les ales.

 


Poesia


Escriu els colors,
la metàfora de la vida;
així el teu art
mai no es dirà mediocre.
Escandeix cada mot,
cerca el ritme just
del vers, del poema,
i et cobriran d’elogis.


Però recorda que al món
també hi ha mentida,
poeta: cal que tinguis
sempre els peus a terra…
I la terra al cor.

 


Cançó de finestra


            Als trobadors

Amb un sol bri de tu
n’hi ha prou per iniciar-me
en ofici de requesta.


Invoco el desfici
a trenc de pell -nua
tempesta dels sentits.
Al teu voltant, un eixam
de mirades et percaça
l’esclat de l’ànima bruna
sota el vestit. L’atzur,
embriac de cuixes,
obre ferides de passió:
el goig sadoll i el cor ardit…
La fruita madura
t’esberla l’escot.
Amb els ulls hi cullo el desig.


L’estiu porta una estranya
melangia de llavis en flor.
A redós dels estels,
si em despulles de metàfores,
tindràs l’encís del foc:
cançó de finestra
que desgrana la sal
del meu reclam en cada mot.
Però et fas l’esquerpa:
tens marit?

 


A trenc d’atzar


       Al Jordi Graell

A frec de vent
s’allera l’esperit.


Un somni de fuga
fa rodar la vida
sobre quatre rodes:
dins el motor esclata
l’impuls inexorable,
la força de mil cavalls…


A la falda de l’horitzó
llisquem, un dia rere l’altre,
per vials de fortuna
que s’endinsen en la nit.

Quina ruta hem de seguir?
Si l’oratge ens despulla
d’antigues recances,
de llegats feixucs,
estendrem les ales
al caprici del vent.
A trenc d’atzar,
el present renovarà
la fràgil herència dels sentits.
Que no ens venci la nostàlgia,
la confusa por de viure
a rampeu de l’oblit.
No cal fugir de cap país
per cercar la llibertat
inesgotable de les muntanyes;
contra l’enyor,
com ho fan les aus migratòries,
n’hi ha prou amb collir
un brot d’espígol
al moment d’aixecar el vol.


Però a cada revolt
es pot estroncar el delit.
Asfalt enllà, el camí
sense estels esdevé llarg…,
i la nit massa fosca.
De tant en tant convé
aturar-se, aixoplugar-se
a recer del temps,
i només recomençar
l’engranatge de motors
quan s’hagi espassat
l’ofec del món.

 


Res no em resseca


Res no em resseca.
Vora teu, el goig s’ablama,
en zel obert, a l’incendi
de la pell. Entre el desig
i la follia, el meu silenci
és una breu espera del teu gest.
Calladament celebro
la trista recança de la pluja,
l’embruix de la cambra,
mentre la rosa del teu cos
perfuma l’angúnia dels llençols.
L’amor desclou el desfici
de l’alba. La nit ens pertany.

 


Capvespre


Al gresol del capvespre,
lent degotall del temps,
el silenci arrela
al cor de les pedres.

 


Instint


Si el teu destí
pervingués
en blanc albatros,
ara ja et seduiria
la immensa blavor
del mar.
Però la natura
tan sols t’ha donat
el fluix instint d’un home.


Cap al vespre, l’atzar
et transforma en pur desig:
devorat per un dolç verí,
el teu ésser sucumbeix
als encanteris de la nit.

 


Revenja


El dia que vas néixer,
una àliga planava
sobre el meu front.


El dia que vas morir,
l’àliga implacable
del teu silenci
era jo.

 


Vent de ponent


Aquest vent que xiula
amb una bonior
corsecada de cendra i pols.
Aquest vent que porta l’oblit
a la sang, que eixuga els ulls.
Aquest vent que deslloriga.
Aquest vent que s’ho ha endut tot.

Germà llop i germana lluna:
jo sóc la font que tot ho cura,
llum de l’albada estesa
a la gran planura, destí
mineral del bisó dins la boira
i ploma del guerrer vençut
per armes que escupen foc.
Jo sóc l’ocell blau
que reneix de les cendres
enfortit amb ales
perfectes de futur.


Però no puc volar:
no veig l’horitzó.

 

 

Publicat dins de general, selecció de poemes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari