A la casa d’enlloc
Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona
Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).
(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)
En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.
També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.
En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.
Aquesta casa d’enlloc, com no podia ser d’una altra manera, s’edifica sobre sòlids fonaments musicals i poètics. En els teus inicis, la creació musical i la creació poètica s’entrellaçaven: aleshores eres músic i al mateix temps poeta. El teu univers particular va començar a prendre forma en els primers poemes i després es va harmonitzar ens els discos. En aquell temps vas publicar un parell de llibres de poemes. No t’has plantejat de reprendre aquesta activitat?
Aquests llibres són dos pecats de joventut. El que realment m’he plantejat és de tornar-los a comprat tots i fer-ne una gran foguera. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo, des de fa uns quants anys, tinc molt clar que sóc un cantautor. Si es mira des d’un punt de vista negatiu, un cantautor és un pèssim poeta entre poetes i un pèssim músic entre músics, i, si es mira des d’un punt de vista positiu, és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.
En tots els teus discos hi ha alguna cançó que et serveix per experimentar amb la música i la poesia. Quines noves experiències i innovacions ens aporta A la casa d’enlloc?
Tot i que les cançons són independents les unes de les altres, aquest disc és un viatge musical molt més roquero que els anteriors. Les innovacions són internes; per exemple, musicalment, les seqüències harmòniques són més riques i l’últim acord amb què acaba una cançó enllaça amb el tipus d’harmonia que vindrà després.
Tu ets un cantautor amb un estil propi, lliure, i aquesta llibertat interpretativa et permet d’experimentar constantment amb tots els estils musicals. Com et defineixes musicalment?
Jo entenc que la feina del cantautor s’ha de fonamentar en una llibertat estilística total. És evident que en aquesta feina s’hi reflecteix la personalitat de l’artista. Per a mi, hi ha dues escoles de cantautors que defineixen molt bé el panorama actual i que, en un sentit o altre, han exercit una influència sobre tots els que fem cançons. Hi ha dos cantautors italians que exemplifiquen molt bé aquestes dues tendències: d’una banda el Paolo Conte, que segueix una mateixa línia des de fa molts anys i es mou en uns paràmetres que ell ha delimitat molt bé i en els quals gaudeix i fa gaudir el públic; i de l’altra el Fabrizio de André, que ha estat capaç d’aportar una experiència absolutament diferent en cada disc. No només són diferents les històries, sinó també la manera d’explicar-les i els estils musicals. Hi ha un disc que comença amb un blues, segueix amb una tarantela napolitana, al mig hi ha algunes parts que semblen ben bé música clàssica i s’acaba amb cants tirolesos.
A mi m’agrada molt la música il·lustrativa. És molt important que una cançó sàpigui transmetre el missatge que en cada moment el cantautor vol explicar. Aquí hi intervé el mestratge del poeta i del músic. En aquest disc hi ha moments musicals en què es posa de manifest una lluita entre aquestes dues essències, la poètica i la musical. Llavors les cançons agafen un caire tràgic. Però també hi ha un esclat de moments d’eufòria que esdevenen una autèntica epifania musical. Això passa, per exemple, en la sardana interpretada juntament amb tota la cobla Sant Jordi, que és una autèntica exaltació de la bogeria, en la qual s’aconsegueix un moment d’èxtasi musical.
Quan gaudeixes més, a l’hora de compondre les noves cançons o en el moment d’interpretar-les?
Jo crec que gaudeixo per igual. És a dir, quan gaudeixo menys és quan faig qualsevol de les altres coses que no són aquestes dues que has dit. La feina que comporta la promoció dels discos em resulta bastant feixuga. Sempre he pensat que l’ofici del botiguer és un dels més sacrificats que existeix. Potser el que em costa més és el fet d’haver de viure exclusivament de la música. Això em fa ésser conscient que no puc abaixar el llistó musical que he anat apujant en cada disc.
Tu has estat sempre un cantautor molt proper al teu públic, tant en les actuacions en solitari com en els concerts que has fet arreu del territori català i en diversos països de l’estranger acompanyat amb tots els músics de la banda. Quin públic es mostra més receptiu, el dels grans concerts o el que et ve a escoltar en els locals petits, com el que vas trobar al restaurant Llum de la Seu, en el marc del primer festival de cantautors?
El públic més acollidor l’he trobat a Sudamèrica. A Cuba i al Brasil, el públic és molt més receptiu que en qualsevol altre lloc del món. Tot i cantar en una llengua diferent, de bon principi ja s’estableix una complicitat absoluta, una connexió emocional entre els músics i el públic que va més enllà del ritme de la música i el sentiment de les cançons. El caliu que es crea en aquells concerts realment és molt entranyable. Aquí, a casa nostra, això també passa a Mallorca. A Catalunya, en canvi, costa més d’arribar a la gent; sí que hi ha diferències, però són més subtils. El públic aquí és molt més reservat i no es deixa portar amb tanta facilitat per l’encís de la música.
Bona part dels teus videoclips musicals, en què la comunió entre la música, la poesia i els elements de la natura és total, els has gravat a les muntanyes de Canalda i Odèn. Què tenen aquests paisatges que t’encisen tant?
Aquestes muntanyes formen el primer contrafort del Pirineu. Des que vaig començar a caminar, el meu avi i el meu pare m’hi portaven. Des de qualsevol indret, les vistes que s’hi contemplen són magnífiques i creixen a l’interior de les persones. Tothom el qui hi ha anat, tard o d’hora sent la necessitat de tornar-hi… Per això, sempre que puc, jo hi torno.
Simbòlicament també és un paisatge molt suggeridor, hi ha el forat de les encantades, les coves dels moros, plans de terreny on la tradició diu que les bruixes hi ballaven de pèl a pèl durant els solsticis…
I la font del Vermell, que també és present en la darrera cançó d’aquest disc. Per a aquelles parelles que vulguin concebre un fill, anar a veure l’aigua gelada d’aquesta font és com posar oli en un llum. El resultat és immediat, a fe de món.