El dia 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, i primer dia de primavera de l’any del Coronavirus, vaig iniciar un seguit d’accions poètiques que no s’aturaran fins que el món prengui consciència, d’una vegada per sempre, que només les coses essencials, els valors intrínsecs i els actes cognitius, com la poesia, poden salvar-nos.
Acció poètica 1 | Acció poètica 2 | Acció poètica 3 | Acció poètica 4 | Acció poètica 5 | Acció poètica 6 |
Acció poètica 6
Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (La Magrana, Barcelona, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe, Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, Valls, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon
CANT DE TARDOR
No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.
PREGÀRIA AL BRYCE CANYON
A Miquel Àngel Riera, in memoriam
Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.
Vicenç Llorca
Els podeu escoltar aquí.
Acció poètica 5
Dos poemes de Júlia Zabala, del llibre El cercle de les ànimes, Pagès editors (Biblioteca de la Suda, núm. 85), Lleida, 2005.
Entre l’espant i la tendresa (XVI)
El cercle de les ànimes (XVII)
Júlia Zabala Tomàs
XVI
He somiat amb la nostra pròpia destrucció.
Les ungles se’m rebel·len i em faig sang al coll.
De fons sona una simfonia estranya.
Més lluny encara el discurs incomprensible del dictador.
M’obssessiona el color blau i la pèrdua dels teus braços que no entenc. S’esmicola la injusticia de la pluja darrere les cortines i jo espere que una gota caurà en les meues arrels i em farà renàixer d’entre les cendres per abraçar-te amb les fulles tendres i regalar-te dues flors. La primavera, la pluja, la Via Làctia, les oliveres, els poemes, els somnis, els morts… tot és mentida. L’única certesa que em queda és l’entusiasme dolcíssim i incorregible amb què creus en mi.
XVII
Quan estem tristos mirem les estrelles i busquem el somriure savi de l’Univers
no comprenem el sacrifici eixut d’aquesta terra condemnada a centenars
de morts diminutes com les llums que ens il·luminen la recerca.
Quan estem tristos és perquè la innocència penja de l’arbre del Bé i del Mal
reclamant a penes una mica d’atenció,
perquè ens apunyalen les traïcions de les nits sense lluna,
i de res no serveix la saviesa fosca de qui coneix els resums de l’existència.
Trobem cançons amagades en la butxaca foradada de la impaciència
i és aleshores quan entenem tantes paraules recitades a la vora d’una font o d’un camí.
Quan estem alegres contemplem les estrelles i oferim el nostre somriure savi a l’Univers.
Júlia Zabala
Els podeu escoltar aquí.
Acció poètica 4
Poema “Cant de mi mateix (21)”, de Walt Whitman, del llibre Fulles d’herba, traduït per Jaume C. Pons Alorda, Edicions de 1984, Barcelona, 2014.
Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.
Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.
Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…
Acció poètica 3
Poema “Conjur”, de Maria-Mercè Marçal, recollit al llibre Llengua abolida (1973-1988), Eliseu Climent Editor (Poesia 3i4, núm. 58), València, 1989 (2a edició 2000).
Maria-Mercè Marçal [Foto: Robert Ramos]
Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm; ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…
Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.
I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.
Maria-Mercè Marçal
El podeu escoltar aquí.
Acció poètica 2
Poema “Aiguafoc”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc · bancal, roca, faune, Edicions Salòria, la Seu d’Urgell 2016.
AIGUAFOC
I
Però restarem vius sempre que
existeixin el perdó i l’escriptura.
Joseph Brodsky
El finestró engoleix la llum de la muntanya.
Amb la devoció del terrissaire, transcric
paradigmes il·limitats; vers
sobre vers, dono forma
al gresol del llenguatge.
El fang de les lletres
no para de girar.
II
M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
Martí Sales
Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_ _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?
La muntanya és plena d’hams.
III
Plou a barrals. I llampega.
Per assimilació d’idees,
el mal d’ossos em cargola
dins la tenebra del llit
—el balancí va capitular
fa dies. El til·ler del jardí,
arrencat de soca-rel, cau
contra els batents de la finestra.
L’esqueix d’un llibre
se’m clava al front.
El veig amb la perspectiva del cuc:
s’ha aturat amb el plomatge
flamejant damunt la bombeta fosa.
sembla un pit-roig, però té el bec
immens i l’obre davant meu
empès per una fam atroç.
Joan Graell i Piqué
El podeu escoltar aquí.
Avui, 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, i primer dia de primavera de l’any del Coronavirus, inicio un seguit d’accions poètiques que no s’aturaran fins que el món prengui consciència, d’una vegada per sempre, que només les coses essencials, els valors intrínsecs i els actes cognitius, com la poesia, poden salvar-nos.
Acció poètica 1
Poema “A hora foscant”, de Josep Carner, del llibre Poesia.Text de l’edició de 1957, revisat i establert per Jaume Coll, Edicions dels Quaderns Crema, Barcelona, 1992.
Aquest és el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit per celebrar l’edició del dia mundial de la poesia 2020.
Josep Carner
A HORA FOSCANT
És tard: els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!
Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.
Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.
I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.
Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)
El podeu escoltar aquí.