Contes i microrelats publicats en llocs web i mitjans digitals

Contes i microrelats de Joan Graell publicats en revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
El clau de Txékhov | El delirio del mundo | La bassa de les tortugues | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell

Continua llegint

Accions poètiques

El dia 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, i primer dia de primavera de l’any del Coronavirus, vaig iniciar un seguit de lectures poètiques que podeu seguir aquí:
Acció poètica 1 | Acció poètica 2 | Acció poètica 3 | Acció poètica 4 | Acció poètica 5 | Acció poètica 6 | Acció poètica 7 | Acció poètica 8 | Acció poètica 9 |

Continua llegint

Acció poètica 9 | Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir · Joan Barceló

Acció poètica 9
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa, Pagès editors, Lleida, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980)

PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)

III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!

VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!

Joan Barceló i Cullerés

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 8 | Tot sembla tan senzill · Montserrat Abelló

Acció poètica 8
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill, Editorial Fonoll, Juneda, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014). [Foto: Fiona Morrison]

Ens encercla un odi ancestral

Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.

Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!

L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.

I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.

 

Tu saps com la llum

Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.

 

Cadascú ha de tenir

      A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Els podeu escoltar aquí.

Crisàlide

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

Acció poètica 7 | Fuga del mil·lenni · Jordi Pàmias

Acció poètica 7
Dos poemes de Jordi Pàmias, del llibre Fuga del mil·lenni (Proa, Barcelona, 2000), inclosos a El do de la paraula (obra poètica IV), Pagès editors, Lleida, 2010.
“Evasió” | “Nit hivernal”

Jordi Pàmias            [Foto: Ester Roig]

Evasió

Una força centrífuga domina
l’home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d’un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn.
_                  _I l’home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l’envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.

 

Nit hivernal

Vivim a la intempèrie.
Ofegàvem Déu —el nostre refugi, la nostra esperança—
amb la freda raó: unes mans enguantades
que no deixen cap marca. Impassibles,
ens movem, en el tràfec de cada dia,
amb el cínic somriure de la nostra suficiència.
Però no podem enganyar-nos.
Sabem que haurem de vorejar, maldestres,
un barranc sense fi.
_                            _Llunyana o no,
ens amenaça la maltempsada, en la nit hivernal;
i, desesperats, cercarem un ràfec,
una petita cabana, la pietat d’un sostre…
De res no ens serviran, els guants.
A trenc de mort, vivim nus, a la intempèrie.

Jordi Pàmias

Els podeu escoltar aquí.