Andreu Loncà i Marcel Fité escateixen el sentit pregon dels poemes d’Alfabet de l’ombra a Lectura, el suplement dominical del diari Segre, i al diari Pirineus Digital. Ho podeu llegir aquí:
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Lectura
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Pirineus Digital
Víctor Obiols – Epíleg del llibre Alfabet de l’ombra (Pagès Editors, 2023):
Crec recordar que era el francès Yves Bonnefoy (poeta, per cert, citat per Graell en el seu recull) que deia que la veritat de la poesia no és en l’afirmació, mal que sigui eloqüent, d’un bell pensament o un sentiment, sinó en l’experiència d’una realitat més enllà d’allò que els mots, els mateixos que estan enclosos en el pensament o en el sentiment, poden dir-ne. I no es tracta d’una pràctica puntual. El poeta, que viu la fascinació del llenguatge, opera com aquell qui rasca pedra foguera i n’obté espurnes. Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat una aventura prometedora. Jo desconec el procés que ha portat l’autor fins aquí. Algun dia potser ho sabré. El que sí sé és que ja amb Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune) vaig parar l’orella (i l’ull, i tots els sentits) perquè tenia la clara consciència de descobrir un poeta. Amb aquell llibre Graell es va posar, com qui diu, de llarg, i, per dir-ho amb una banalitat —que vol ser amable—, entrant per la porta gran.
El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar una sèrie de 10 lectures o “accions poètiques” per ajudar a combatre el tedi del confinament. La llavor que vaig sembrar ha arrelat amb força als bancals del vers i ja no té aturador:
B1. Josep Carner | B2. Joan Graell (1) | B3. Maria-Mercè Marçal | B4. Walt Whitman | B5. Júlia Zabala | B6. Vicenç Llorca | B7. Jordi Pàmias | B8. Montserrat Abelló | B9. Joan Barceló | B10. Joan Graell (2) | B11. Teresa Colom | B12. Josep Espunyes | B13. Alberto Caeiro-Fernando Pessoa | B14. Àngels Marzo |
Pinterest - seashepherd.org
[Woods Hole Oceanographic Institution, 1989]
_________________________________Per a l’Esther
Will Wattkins va aixecar-se d’una revolada
i va escoltar altre cop el cant que el sònar
havia enregistrat del fons oceanogràfic
de les aigües més fredes del pacífic,
on el plàncton abunda amb el desgel.
Un cant d’una freqüència tan aguda
com l’alè més afònic de les tubes,
imperceptible per a l’orella humana:
els 52htz de la balena
_______________més solitària del planeta.
(més…)
Contes i microrelats de Joan Graell publicats en llibres col·lectius, revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
Començar de zero | El clau de Txékhov | El delirio del mundo | Humbert | La bassa de les tortugues | Les flors indemnes | Migdia assolellat | Píndar, el llegidor | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell |
Conte guanyador del II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura, publicat al llibre Començar de zero i altres narracions. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.
Raquel Riera - LaPintarina
Al Pere Puig, que m’ha ajudat a obrir portells de llum entre les parets mestres d’aquest relat.
Amb la mateixa celeritat i eficàcia amb què havia passat per les aules de l’institut, el Francesc es va llicenciar en bioquímica a la Universitat de Barcelona i va obtenir una beca per a cursar estudis de postgrau a Harvard. El seu treball al laboratori, ja en aquell temps, era brillant i quedà reflectit en la tesi Transformació de la matèria orgànica a nivell intramolecular. El curs següent va ser nomenat professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. La seva jornada laboral era intensa. Dedicava quatre hores diàries a la docència i la resta a la investigació al laboratori. La recerca l’apassionava. Treballava sense descans i únicament sortia del laboratori al final del dia, quan els ulls se li tornaven vermells i li coïen, per anar al seu apartament a dormir; no més de quatre o cinc hores cada nit. El cafè i la Coca-Cola el mantenien despert.
Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.» En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».
Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto
El guardià de ramats
XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.
I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.
Relat finalista del IX Premi Miquel Arimany de Narrativa, publicat al llibre Arran de vies i altres contes. IX Premi Miquel Arimany. Narrativa. Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018.
Jo no soc un dori qualsevol. Soc Píndar, el llegidor. En honor meu van posar el nom a un poeta excels. Com que vaig refusar d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica, els déus sempre m’encomanen les tasques més vulgars. Em resulta extremament difícil de comunicar-me amb els homes d’aquesta terra: desconeixen els girs de la meva llengua i els seus textos em costen de desxifrar. (De mica en mica, els heralds de l’Olimp ens anem enfonsant en les aigües del Leteu.) Sempre més patiré fred als peus. Donaria qualsevol altra part del meu cos, llevat dels ulls, a fi que poguessin tornar a sentir l’escalfor tel·lúrica de les Termòpiles. Definitivament, aquest temps ja no és el meu; però no puc defugir la meva obligació hermenèutica. Per fi, Tique em somriu! He trobat un edifici amb un rètol de bon llegir: ESCOLA MODERNA. Està escrit amb els caràcters de l’escriptura llatina, en un dialecte emergent. Just després que jo hi entrés, ha comparegut un escamot de sicaris i s’ha emportat el παιδαγώγος, a qui els infants anomenen «senyor Francesc», amb les mans lligades a l’esquena. Tot i les evidències —el cartell és una evolució de la paraula llatina SCHOLA, que va heretar la puresa de significat del mot σχολή—, potser vaig errat i aquest no és un lloc destinat a preservar la saviesa ni a transmetre la φιλοσοφία…; potser és només un cau infecte d’enveja i rancúnia! Tanmateix, la podridura dels homes ja no em corromp… Han barrat les portes sense adonar-se de la meva presència. Romandré uns dies aquí dins. Resseguiré tots els racons de la biblioteca: la meva intuïció de llegidor m’indica que hi trobaré algun indici dels pergamins que els dos mil deixebles de Teofrast van extraviar.
El meu llibre de poemes Alfabet de l’ombra ha obtingut el premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes, dotat amb 1.500 euros.
Premiats en la 58a edició dels Premis Recvll de Blanes amb la presidenta del Jurat, Maria Mercè Roca (Foto: Ajuntament de Blanes)
L’acte de lliurament dels premis Recvll va tenir lloc el diumenge 13 de març de 2022 al Teatre de Blanes. La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i l’alcalde del municipi, Àngel Canosa van intervenir en els parlaments inicials.
Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.
El llibre es publicarà properament a la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors.
Podeu consultar la notícia de l’acte de lliurament dels premis aquí:
Lliurament de la 58a edició del Premis Recvll de Blanes
Podeu visualitzar l’acte sencer del lliurament dels premis aquí:
Microrelat publicat a la revista Fil Directe, núm. 50, desembre 2021. GAM —Grup d'Amics de Montellà—
Raquel Riera - LaPintarina
Trobo a faltar el càlid plaer d’estendre llençols al sol de Virgínia. Quan vam arribar a Víllec, Humbert va construir una cabana de pedra, a prop del riu de Bastanist, i la muntanya ens acollí. A l’hivern, el murmuri trencadís del riu i la parsimònia de la neu apaivaguen el record estantís i virulent dels camps de cotó.
Torse, effet de soleil | Pierre-Auguste Renoir
Tast de poemes de Josep Espunyes, del llibre Obra poètica. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2012.El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Barcelona: Ketres Editora, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Tremp: Garsineu Edicions, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Agramunt: Editorial Urgell, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Barcelona: Edicions del Mall, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (València: Eliseu Climent Editor, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Tremp: Garsineu Edicions, 1996).
Poemes de Josep Espunyes:
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…
Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.
El meu microrelat “Migdia assolellat” ha obtingut el 1r premi del V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca, dotat amb 600 euros i un trofeu commemoratiu.
Ermita de Sant Cristòfol d'Obeix, o Sant Cristau, com és coneguda a la vall Fosca.
El text narra la dualitat entre el fet prohibit i el desig que turmenta el protagonista, mossèn Jeroni. L’acció se situa a l’ermita de sant Cristau i s’emmarca en el context històric de la Guerra Civil espanyola. En darrer terme, planteja una paradoxa sobre la impossibilitat d’eludir el destí.
Durant l’acte de lliurament de premis, que es va celebrar el dia 7 d’agost de 2021 al Museu Hidroelèctric de Capdella, el jurat, format pels escriptors i filòlegs Ferran Rella, Pep Coll, Ramon Sistac i Meritxell Nus, va destacar que es tracta d’un text acurat i ben construït amb l’ús d’un vocabulari molt encertat.
El microrelat es pot llegir a la web de Viure als Pirineus, aquí: Migdia assolellat
Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.
Llum
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
