Creix a les mans l'embruix dels astres...

Els bancals del vers

◊ B15

Raíces | Frida Kahlo

Conjur

Contra la bèstia remoguda als llençols,
entro al bosc a collir plantes.

Espígol pels narius
i un manat d’arrels silvestres
col·locades a l’altura de l’estèrnum.

Invoco el son agitat de l’adormit
i la tensió de la musculatura
que el converteix en pedra humana.

Apropo els dits
als plecs del seu front
i canto fluix melodies tortes.

Potser ningú mai sabrà per què
els arbres es connecten sota terra.

Qui sap si mirar endins,
si mirar avall,
ens alliberarà de la ceguesa.

Però ara desperta.
Quanta febre
se’ns desplega per les plomes.

L’alegria dels nostres dubtes
ens farà dignes.

Anna Gual

Altres semideus
LaBreu Edicions, 2019

Podeu escoltar el poema recitat per Anna Gual aquí:

Conte publicat al llibre col·lectiu Els camins escrits del Pirineu. 
Associació Llibre del Pirineu - Edicions Salòria - Garsineu Edicions, 2022.

Il·lustració: B:K

Arribes a Tuixent a les cinc de la tarda, una hora més tard del previst, amb els peus magolats. Trobes la Mercè enfeinada darrere el taulell d’una petita botiga de comestibles. És una dona d’una cinquantena d’anys ben portats. Et rep amb un lleu somriure, et fa passar al menjador de la casa, que comunica amb la botiga per una porta lateral, i et convida a berenar. Ha tancat la porta de la botiga per dins, amb balda, perquè no us molesti cap clienta. Li demanes que t’expliqui anècdotes de tots els viatges que havia fet la seva padrina Ció, que va aprendre l’ofici de trementinaire acompanyant l’Antònia Costa. Mentre anotes tot el que va dient al teu quadern, obre un armari i en treu una capsa de llauna on guarda fotografies seves i altres records. El primer que et crida l’atenció és una pàgina retallada del diari La Publicitat: conté una notícia insòlita, publicada el 28 d’agost de 1935 a la secció «Les comarques catalanes». Li demanes permís per copiar-ne la part que t’interessa al quadern:  (més…)

Els planells magnètics són un espai hipernatural que perpetua l’atracció i el refús de totes les criatures engendrades en el procés de creació del món, i alhora actua com un laboratori experimental on es reprodueix l’assaig erràtic de les primeres clarors. A partir de l’esclat inicial de la paraula, àngels, minotaures, daines, prostitutes, orèades, muses i insectes vaguen pel món mogudes pel desig, la recança o la por.

(més…)

El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar una sèrie de lectures o “accions poètiques” per ajudar a combatre el tedi del confinament. La llavor que vaig sembrar ha arrelat amb força als bancals del vers i ja no té aturador:
B1. Josep Carner | B2. Maria-Mercè Marçal | B3. Walt Whitman | B4. Júlia Zabala | B5. Vicenç Llorca | B6. Jordi Pàmias | B7. Montserrat Abelló | B8. Joan Barceló | B9. Joan Graell | B10. Teresa Colom | B11. Josep Espunyes | B12. Alberto Caeiro-Fernando Pessoa | B13. Àngels Marzo | B14. Guillem Viladot |

(més…)

Contes i microrelats de Joan Graell publicats en llibres col·lectius, revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
Començar de zero | El clau de Txékhov | El delirio del mundo | Humbert | La bassa de les tortugues | Les flors indemnes | Migdia assolellat | Oli de romaní | Píndar, el llegidor | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell |

(més…)

Relació detallada de textos crítics d’autors diversos i traduccions de poesia que es poden llegir a Internet (ordenats alfabèticament pel cognom del/la poeta objecte de la crítica o traducció):

Joseph Brodsky
Poemes traduïts per Xènia Dyakonova i Oriol Prat a Reduccions: revista de poesia, 2012, núm. 100, p. 124-137.
Els podeu llegir en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Poemes traduïts per Judit Díaz Barneda al llibre Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
En podeu llegir una selecció aquí: Poemes escollits.

Sobre la seva poesia:
Farré, Xavier. «Sense silencis» | Mena Ignasi. «Llegir en cas d’incendi».
~
Antoni Clapés
Sobre la seva poesia:
Camps Mundó, Carles. «Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés».
Reduccions: revista de poesia, 2009, núm. 92, p. 99-123.
Podeu llegir l’article en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Camps Mundó, Carles. «Destret, d’Antoni Clapés» | Altres textos crítics | Lloc web d’Antoni Clapés |
~ (més…)

Els bancals del vers

◊ B14

Poema “Els lliris“, de Guillem Viladot, del llibre Temps d’estrena (Barcelona: Selecta, 1952), inclòs a Poesia completa I (1952-1965). Barcelona: Columna, 1991.

Els lliris | Vincent van Gogh

Els lliris

Si feia dies que no havia plogut, els camins s’assecaven, i els carros i les mules aixecaven una gran polseguera. D’aquesta manera, els lliris, de sobte, perdien el color blau i acabaven bruts i feien mania.

Jo, davant seu, pensava: si a mi em feien batlle, la meva primera ordre seria la de manar als agutzils que traguessin la pols de tots els lliris del terme municipal. L’endemà possiblement ja no seria batlle, però els lliris tornarien a ser blaus. Els homes dirien que havien tingut un batlle foll. Però…, ¿què dirien de mi els lliris?

Guillem Viladot

El podeu escoltar aquí.

El dia 1 de juny es va fer públic el veredicte del 7è Premi Carles Hac Mor a plaquetes d’escriptura subversiva, convocat per l’Ajuntament de Juneda amb la col·laboració de l’Editorial Fonoll i dotat amb 300 euros i la publicació en aquesta editorial, que ha guanyat Joan Graell i Piqué amb l’obra Els planells magnètics.

(més…)

Andreu Loncà i Marcel Fité escateixen el sentit pregon dels poemes d’Alfabet de l’ombra a Lectura, el suplement dominical del diari Segre, i al diari Pirineus Digital. Ho podeu llegir aquí:
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Lectura
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Pirineus Digital

Víctor Obiols – Epíleg del llibre Alfabet de l’ombra (Pagès Editors, 2023):

Crec recordar que era el francès Yves Bonnefoy (poeta, per cert, citat per Graell en el seu recull) que deia que la veritat de la poesia no és en l’afirmació, mal que sigui eloqüent, d’un bell pensament o un sentiment, sinó en l’experiència d’una realitat més enllà d’allò que els mots, els mateixos que estan enclosos en el pensament o en el sentiment, poden dir-ne. I no es tracta d’una pràctica puntual. El poeta, que viu la fascinació del llenguatge, opera com aquell qui rasca pedra foguera i n’obté espurnes. Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat una aventura prometedora. Jo desconec el procés que ha portat l’autor fins aquí. Algun dia potser ho sabré. El que sí sé és que ja amb Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune) vaig parar l’orella (i l’ull, i tots els sentits) perquè tenia la clara consciència de descobrir un poeta. Amb aquell llibre Graell es va posar, com qui diu, de llarg, i, per dir-ho amb una banalitat —que vol ser amable—, entrant per la porta gran.

(més…)

Els bancals del vers

◊ B13

Pinterest - seashepherd.org

Bonjour tristesse

[Woods Hole Oceanographic Institution, 1989]

_________________________________Per a l’Esther

Will Wattkins va aixecar-se d’una revolada
i va escoltar altre cop el cant que el sònar
havia enregistrat del fons oceanogràfic
de les aigües més fredes del pacífic,
on el plàncton abunda amb el desgel.
Un cant d’una freqüència tan aguda
com l’alè més afònic de les tubes,
imperceptible per a l’orella humana:
els 52htz de la balena
_______________més solitària del planeta.
(més…)

Conte guanyador del II Premi Guillem de Belibasta
de narrativa breu d'aventures a la natura,
publicat al llibre Començar de zero i altres narracions. 
La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

Raquel Riera - LaPintarina

Al Pere Puig, que m’ha ajudat a obrir portells de llum entre les parets mestres d’aquest relat.

1

Amb la mateixa celeritat i eficàcia amb què havia passat per les aules de l’institut, el Francesc es va llicenciar en bioquímica a la Universitat de Barcelona i va obtenir una beca per a cursar estudis de postgrau a Harvard. El seu treball al laboratori, ja en aquell temps, era brillant i quedà reflectit en la tesi Transformació de la matèria orgànica a nivell intramolecular. El curs següent va ser nomenat professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. La seva jornada laboral era intensa. Dedicava quatre hores diàries a la docència i la resta a la investigació al laboratori. La recerca l’apassionava. Treballava sense descans i únicament sortia del laboratori al final del dia, quan els ulls se li tornaven vermells i li coïen, per anar al seu apartament a dormir; no més de quatre o cinc hores cada nit. El cafè i la Coca-Cola el mantenien despert.

(més…)

Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.»  En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».

(més…)

Els bancals del vers

◊ B12

Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

El guardià de ramats

XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(més…)

Relat finalista del IX Premi Miquel Arimany de Narrativa,
publicat al llibre Arran de vies i altres contes. 
IX Premi Miquel Arimany. Narrativa. 
Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018. 

Jo no soc un dori qualsevol. Soc Píndar, el llegidor. En honor meu van posar el nom a un poeta excels. Com que vaig refusar d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica, els déus sempre m’encomanen les tasques més vulgars. Em resulta extremament difícil de comunicar-me amb els homes d’aquesta terra: desconeixen els girs de la meva llengua i els seus textos em costen de desxifrar. (De mica en mica, els heralds de l’Olimp ens anem enfonsant en les aigües del Leteu.) Sempre més patiré fred als peus. Donaria qualsevol altra part del meu cos, llevat dels ulls, a fi que poguessin tornar a sentir l’escalfor tel·lúrica de les Termòpiles. Definitivament, aquest temps ja no és el meu; però no puc defugir la meva obligació hermenèutica. Per fi, Tique em somriu! He trobat un edifici amb un rètol de bon llegir: ESCOLA MODERNA. Està escrit amb els caràcters de l’escriptura llatina, en un dialecte emergent. Just després que jo hi entrés, ha comparegut un escamot de sicaris i s’ha emportat el παιδαγώγος, a qui els infants anomenen «senyor Francesc», amb les mans lligades a l’esquena. Tot i les evidències —el cartell és una evolució de la paraula llatina SCHOLA, que va heretar la puresa de significat del mot σχολή—, potser vaig errat i aquest no és un lloc destinat a preservar la saviesa ni a transmetre la φιλοσοφία…; potser és només un cau infecte d’enveja i rancúnia! Tanmateix, la podridura dels homes ja no em corromp… Han barrat les portes sense adonar-se de la meva presència. Romandré uns dies aquí dins. Resseguiré tots els racons de la biblioteca: la meva intuïció de llegidor m’indica que hi trobaré algun indici dels pergamins que els dos mil deixebles de Teofrast van extraviar.

(més…)