Relat guanyador del Premi Vent de Port 2018,
publicat al llibre Croquis d’un nu pintoresc i altres narracions.
Recull de contes del Premi Vent de Port 2018.
Lleida: Pagès Editors, 2019.
[Veure el llibre a la web de Pagès Editors]
I
Climenç Erill, el caçador més experimentat de la colla, surt del bosc mig d’esme i davalla costes avall en direcció a la fogaina. Quan per fi hi arriba, els seus companys ja escalden el porc fer dins l’aigua bullent d’una banyera reubicada al cap d’un marge i el comencen a pelar. Ell no es veu amb cor d’ajudar-los. Entra a la fogaina i s’asseu en un tió. S’ha de treure del cap aquella bèstia sobrenatural que ha vist passar entre els pins, de lluny, a l’obac de Xiula. Ha aparegut del no-res. Ell, obsedit per la monotonia de l’espera, havia encarat l’escopeta a l’atzar, en un punt indeterminat entre una roca i un ginebre, on li ha semblat veure un granelló de llum esmorteïda. Llavors, una veu interior —mai abans no l’havia sentit— li ha dit: «Fixa el delit de l’ull, a través del punt de mira, en un minúscul reflex de subllum lasciva. No retis culte a l’home-boc. Escomet-lo!». El tenia al bell mig del punt de mira, el tret era segur, però quan el dit ha absorbit la fredor del gallet li ha vingut a la ment la imatge consirosa de la marededeu de Carrànima i l’escopeta li ha caigut a terra. Mai abans no havia vist una fera semblant: caminava dreta, com una persona, tenia mig cos —des dels corrons fins als peus— cobert de pèl i dues banyes llargues i recargolades com les d’un boc li enravenaven el front. La fesomia, a una distància tan llarga, no es podia distingir, però semblava humana. No ho pot explicar a ningú. El prendrien per boig! I de ben segur que li retirarien l’escopeta! Aquella visió el turmenta. A fora, mentre pelen el porc, comença a nevar amb parsimònia i el devessall compassat dels flocs alenteix la percepció del temps. El vell caçador afegeix llenya al foc, abranda les flames amb un ventall i s’abstreu escoltant els espetarrecs i contemplant les xàldigues que s’enfilen en la negror de la xemeneia, però no aconsegueix treure’s el fred del cos. L’estupor el petrifica. Durant una llarga estona, només un lleu batec al pols el distingeix dels rocs que formen les parets de la cabana. Quan per fi l’escalfor el retorna, li sembla que tan sols han passat unes hores, però a fora ja no queda rastre de l’hivern. Un aire càlid el transporta en el camí de tornada.
(més…)
