Joan Graell i Piqué Els planells magnètics · Editorial Fonoll
El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar una sèrie de lectures o “accions poètiques” per ajudar a combatre el tedi del confinament. La llavor que vaig sembrar ha arrelat amb força als bancals del vers i ja no té aturador:
B1. Josep Carner | B2. Maria-Mercè Marçal | B3. Walt Whitman | B4. Júlia Zabala | B5. Vicenç Llorca | B6. Jordi Pàmias | B7. Montserrat Abelló | B8. Joan Barceló | B9. Joan Graell | B10. Teresa Colom | B11. Josep Espunyes | B12. Alberto Caeiro-Fernando Pessoa | B13. Àngels Marzo | B14. Guillem Viladot | B15. Anna Gual | B16. Josep Grau i Colell | B17. Joseph Brodsky | B18. Uxío Novoneyra – Lluís Felip | B19. Eavan Boland | B20. Flors de marge |
Eavan Boland | Poetry Foundation, Chicago (courtesy of Carcanet Press)
Eavan Aisling Boland (Dublín, 1944-2020) va créixer entre Londres i Nova York. El seu pare era diplomàtic. Quan ella tenia 6 anys va ser nombrat ambaixador d’Irlanda al Regne Unit i la família es traslladà a viure a Londres. Als 14 anys va tornar a Dublín, on es graduà amb honors en Llengua i Literatura Anglesa. A partir de 1996 va exercir de professora titular d’anglès a la Universitat de Stanford, on fou directora del Programa d’Escriptura Creativa. El seu temps estava dividit entre Califòrnia i Dublín, on vivia amb el seu marit, el novel·lista Kevin Casey.
La seva obra poètica, fortament marcada pels conceptes de desarrelament i pèrdua, tracta la identitat nacional irlandesa i la funció de les dones en la història d’aquest país. Així, la poesia de Boland s’identifica amb la dona anònima, la invisivilitzada, i enllaça amb una habilitat exquisida, com si fos una «substància trenada amb la pols de tot», el mite, la història i la condició de dona. Ultra això, els seus versos indaguen en la transcendència de la part ordinària de la vida, de la domesticitat, la microhistory, poc atesa en la poesia contemporània. (més…)
Contes i microrelats de Joan Graell publicats en llibres col·lectius, revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
Començar de zero | El clau de Txékhov | El delirio del mundo | El foc i les cabres | Humbert | La bassa de les tortugues | Les flors indemnes | Migdia assolellat | Oli de romaní | Píndar, el llegidor | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell |
Un dels textos publicats en ocasió de l’acte de lliurament dels Jocs Florals de Barcelona 2024 és el balanç poètic de l’any 2023, del professor i crític literari Pere Ballart, titulat L’insòlit trencaclosques de cada any, del qual la poeta Maria Josep Escrivà ha afirmat a les xarxes socials que «és un text crític d’altíssim nivell, ambiciós, d’ampli espectre lector i que no estalvia el sentit de l’humor. Una meravella que mereix ser àmpliament llegida i divulgada».
En aquest estudi, Ballart disposa en quatre blocs la producció poètica de l’any 2023 segons la generació dels autors. A “Culminacions” recull poemaris de qui al moment de publicar-los superava ja la setantena. “Consagracions” comprèn els nascuts entre 1953 i 1973, i “Corroboracions” els d’edats entre 30 i 50 anys. Finalment, “Eclosions” l’integra la poesia dels qui aquell any eren per sota de la trentena o acabaven d’estrenar-la. (més…)
Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip
Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales
Lluís Felip
Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990
El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.
Per a l’Aranatze
……………………………………………………………………..
Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…
* * *
COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…
1952
Il·lustració: Àngel del Pozo
El relat “El foc i les cabres”, publicat a la secció Primers relleus, que obre el número 36 de la revista Cadí-Pedraforca, desgrana records d’infantesa i de joventut a Cambrils i a l’Alzina, d’on era la meva mare, i algunes experiències familiars de la memòria oral de cal Jepo que m’havia explicat el meu pare, però passades pel sedàs de la literatura, amb algun toc oníric i de realisme màgic.
Comença així: (més…)
Joseph Brodsky
Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».
A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. […] La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»
PART DE L’ORACIÓ
(Fragment)
No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.
El grup La Viu-viu ha posat música i veu al meu poema “Mossec”, del Llibre del vesc i l’ha inclòs al disc Flexūs, que presentaran el proper dissabte 9 de març a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell i el diumenge 17 al Centre Artesà Tradicionàrius de la Vila de Gràcia.
El podeu escoltar a Spotify:
La Viu-viu – Flexūs
Tràiler de la plaquette Els planells magnètics,
Creació gràfica i collages: Francesc Gelonch Bosch
Música: Jordi Maria Macaya i Cati Plana
Veus: Joan Graell, Jordi Maria Macaya i Cati Plana
Producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu
Podeu veure i escoltar un tast de tres poemes, o la plaquette completa, aquí:
Els planells magnètics: tast de tres poemes
Els planells magnètics: tots els poemes
Josep Grau i Colell
Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.
El dia 22 de novembre de 2023 vaig tenir el plaer de presentar, a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell, el llibre Un llençol blanc (Edicions de l’Albí, 2023), de Xavier Gonzàlez-Costa. Aquest llibre no és un recull de poemes a l’estil convencional: és un dietari poètic, que l’autor va començar a escriure el mateix dia que Rússia va envair Ucraïna, i posa versos als esdeveniments diaris dels primers quatre mesos del conflicte bèl·lic. Durant cent vint-i-un dies seguits, l’autor va escriure un poema cada nit, sense treva ni descans. O dit d’una altra manera: traslladà seqüències i imatges concretes de les hostilitats —i de les seves conseqüències— a la intempèrie del paper. I les revestí amb reflexions espontànies, amb dubtes morals, amb pors i lluites interiors, convençut que, en darrer terme, l’encís de les paraules actuaria com una mortalla, com un llençol blanc, i embolcallaria els cadàvers per tal d’evitar que, tal com llegim al darrer poema del llibre, la guerra sobrevisqui en ells.
El primer que ens trobem, en obrir el llibre, és un pròleg del periodista Manel Alías, que va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022 de la Generalitat pel rigor i el compromís amb els drets humans en la seva cobertura de la guerra a Ucraïna per a TV3 i Catalunya Ràdio. També cal recalcar, abans d’aprofundir en el contingut del llibre, que els drets d’autor de l’obra es destinen a la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, dirigida per Sor Lucía Caram.
Tots els territoris, però sobretot els de mar i els de muntanya, acostumen a tenir cinc dimensions: una de física i una d’humana (que s’ajusten als paràmetres de la realitat), una d’idíl·lica i una de mítica (que els amplien), i una de fictícia (que els modifica). Jo sempre he pensat que el lloc on vaig néixer, Cambrils —el poble situat més al nord del Solsonès—, i, per extensió, tots els pobles, llogarets i masies del municipi d’Odèn, reuneixen totes aquestes dimensions de la muntanya. Ara, per fi, en dona crèdit el quart volum, publicat el desembre de 2017, que l’escriptor Joan Obiols ha dedicat a l’Alt Ripollès, l’Alt Berguedà, l’Alt Solsonès i l’Alta Noguera, de la sèrie de deu llibres Viatge universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món, editada conjuntament per Editorial Andorra i Edicions Salòria.
Raíces | Frida Kahlo
Conjur
Contra la bèstia remoguda als llençols,
entro al bosc a collir plantes.
Espígol pels narius
i un manat d’arrels silvestres
col·locades a l’altura de l’estèrnum.
Invoco el son agitat de l’adormit
i la tensió de la musculatura
que el converteix en pedra humana.
Apropo els dits
als plecs del seu front
i canto fluix melodies tortes.
Potser ningú mai sabrà per què
els arbres es connecten sota terra.
Qui sap si mirar endins,
si mirar avall,
ens alliberarà de la ceguesa.
Però ara desperta.
Quanta febre
se’ns desplega per les plomes.
L’alegria dels nostres dubtes
ens farà dignes.
Anna Gual
Altres semideus
LaBreu Edicions, 2019
Podeu escoltar el poema recitat per Anna Gual aquí:
Trobareu més poemes d’Anna Gual, escrits i recitats, a Lyricline, aquí.
Conte publicat al llibre col·lectiu Els camins escrits del Pirineu. Associació Llibre del Pirineu - Edicions Salòria - Garsineu Edicions, 2022.
Il·lustració: B:K
Arribes a Tuixent a les cinc de la tarda, una hora més tard del previst, amb els peus magolats. Trobes la Mercè enfeinada darrere el taulell d’una petita botiga de comestibles. És una dona d’una cinquantena d’anys ben portats. Et rep amb un lleu somriure, et fa passar al menjador de la casa, que comunica amb la botiga per una porta lateral, i et convida a berenar. Ha tancat la porta de la botiga per dins, amb balda, perquè no us molesti cap clienta. Li demanes que t’expliqui anècdotes de tots els viatges que havia fet la seva padrina Ció, que va aprendre l’ofici de trementinaire acompanyant l’Antònia Costa. Mentre anotes tot el que va dient al teu quadern, obre un armari i en treu una capsa de llauna on guarda fotografies seves i altres records. El primer que et crida l’atenció és una pàgina retallada del diari La Publicitat: conté una notícia insòlita, publicada el 28 d’agost de 1935 a la secció «Les comarques catalanes». Li demanes permís per copiar-ne la part que t’interessa al quadern: (més…)
