Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Jaume Invernon: la puresa de l’emoció

0
Jaume Invernon

Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.»  En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».

(més…)

Contes i microrelats

0

Contes i microrelats de Joan Graell publicats en llibres col·lectius, revistes, diaris, llocs web i mitjans digitals. Els podeu llegir clicant damunt del títol:
El clau de Txékhov | El delirio del mundo | Humbert | La bassa de les tortugues | Les flors indemnes | Migdia assolellat | Píndar, el llegidor | Quinze voltes malgrat tot | Trinxeres i llambrics | Un faune al Flamisell |

(més…)

Píndar, el llegidor

0
Relat finalista del IX Premi Miquel Arimany de Narrativa,
publicat al llibre Arran de vies i altres contes. 
IX Premi Miquel Arimany. Narrativa. 
Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018. 
Diomedes devorat pels seus cavalls | Gustave Moreau

Jo no soc un dori qualsevol. Soc Píndar, el llegidor. En honor meu van posar el nom a un poeta excels. Com que vaig refusar d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica, els déus sempre m’encomanen les tasques més vulgars. Em resulta extremament difícil de comunicar-me amb els homes d’aquesta terra: desconeixen els girs de la meva llengua i els seus textos em costen de desxifrar. (De mica en mica, els heralds de l’Olimp ens anem enfonsant en les aigües del Leteu.) Sempre més patiré fred als peus. Donaria qualsevol altra part del meu cos, llevat dels ulls, a fi que poguessin tornar a sentir l’escalfor tel·lúrica de les Termòpiles. Definitivament, aquest temps ja no és el meu; però no puc defugir la meva obligació hermenèutica. Per fi, Tique em somriu! He trobat un edifici amb un rètol de bon llegir: ESCOLA MODERNA. Està escrit amb els caràcters de l’escriptura llatina, en un dialecte emergent. Just després que jo hi entrés, ha comparegut un escamot de sicaris i s’ha emportat el παιδαγώγος, a qui els infants anomenen «senyor Francesc», amb les mans lligades a l’esquena. Tot i les evidències —el cartell és una evolució de la paraula llatina SCHOLA, que va heretar la puresa de significat del mot σχολή—, potser vaig errat i aquest no és un lloc destinat a preservar la saviesa ni a transmetre la φιλοσοφία…; potser és només un cau infecte d’enveja i rancúnia! Tanmateix, la podridura dels homes ja no em corromp… Han barrat les portes sense adonar-se de la meva presència. Romandré uns dies aquí dins. Resseguiré tots els racons de la biblioteca: la meva intuïció de llegidor m’indica que hi trobaré algun indici dels pergamins que els dos mil deixebles de Teofrast van extraviar.

(més…)

Publicat dins de contes i microrelats, narrativa i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes 2022

0

El meu llibre de poemes Alfabet de l’ombra ha obtingut el premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes, dotat amb 1.500 euros.

Premiats en la 58a edició dels Premis Recvll de Blanes 
amb la presidenta del Jurat, Maria Mercè Roca
(Foto: Ajuntament de Blanes)

L’acte de lliurament dels premis Recvll va tenir lloc el diumenge 13 de març de 2022 al Teatre de Blanes. La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i l’alcalde del municipi, Àngel Canosa van intervenir en els parlaments inicials.

Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.

El llibre es publicarà properament a la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors.

Podeu consultar la notícia de l’acte de lliurament dels premis aquí:
Lliurament de la 58a edició del Premis Recvll de Blanes

Publicat dins de poesia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Humbert

0
Publicat el 1 de març de 2022
Microrelat publicat a la revista 
Fil Directe, núm. 50, desembre 2021.
GAM —Grup d'Amics de Montellà— 

Raquel Riera - LaPintarina

Trobo a faltar el càlid plaer d’estendre​ llençols al sol de Virgínia. Quan vam arribar a Víllec, Humbert va construir una cabana de pedra, a prop del riu de Bastanist, i la muntanya ens acollí. A l’hivern, el murmuri trencadís del riu i la parsimònia de la neu apaivaguen el record estantís i virulent dels camps de cotó.

(més…)

Microrelat “Migdia assolellat”: 1r premi del V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca

0
Publicat el 7 d'agost de 2021

El meu microrelat “Migdia assolellat” ha obtingut el 1r premi del V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca, dotat amb 600 euros i un trofeu commemoratiu.



Ermita de Sant Cristòfol d'Obeix, o Sant Cristau, 
com és coneguda a la vall Fosca.

El text narra la dualitat entre el fet prohibit i el desig que turmenta el protagonista, mossèn Jeroni. L’acció se situa a l’ermita de sant Cristau i s’emmarca en el context històric de la Guerra Civil espanyola. En darrer terme, planteja una paradoxa sobre la impossibilitat d’eludir el destí.

Durant l’acte de lliurament de premis, que es va celebrar el dia 7 d’agost de 2021 al Museu Hidroelèctric de Capdella, el jurat, format pels escriptors i filòlegs Ferran Rella, Pep Coll, Ramon Sistac i Meritxell Nus, va destacar que es tracta d’un text acurat i ben construït amb l’ús d’un vocabulari molt encertat.

El microrelat es pot llegir a la web de Viure als Pirineus, aquí: Migdia assolellat

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària aquí:

 

Accions poètiques

0

El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar un seguit de lectures poètiques que podeu seguir aquí:
Acció poètica 1 | Acció poètica 2 | Acció poètica 3 | Acció poètica 4 | Acció poètica 5 | Acció poètica 6 | Acció poètica 7 | Acció poètica 8 | Acció poètica 9 | Acció poètica 10 |

(més…)

Acció poètica 10 | El vers i l’espiga | Dia mundial de la poesia 2021

0

Acció poètica 10
Poema “El vers i l’espiga”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc · bancal, roca, faune. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

Les espigoladores | Jean-François Millet

 

El vers i l’espiga

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

Publicat dins de accions poètiques, poesia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Teodor Llorente, entre Wordsworth i Whitman: de la imaginació a l’espiritualitat

0

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

Teodor Llorente retratat per Sorolla

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

(més…)

El congost i la butaca

1

Text publicat al llibre El càncer no s’amaga, es supera! Miscel·lània, 10 anys de l’associació Fènix. Solsona: Associació Fènix d’ajuda i suport contra el càncer, 2019:

Em trobo de nou aquí, a les cingleres del record, fent memòria de les hores i els dies que vaig passar assegut a la butaca de la sala de quimioteràpia, llegint els diaris de Franz Kafka i confiant que el delit de la ment apaivagués la cremor del cos. Mentre el platí neutralitzava la urgència de la sang, se’m feu palès, en els apunts de Kafka del dia 11 de febrer de 1914, un dels dilemes del segle passat: I per què l’home no pot calar-se foc i deixar-se consumir? O, si ho voleu, obeir encara que no senti cap ordre? Romandre assegut en una butaca al bell mig de la seva cambra buida i contemplar el parquet. Cridar «Endavant» quan ets al bell mig del congost i sentir uns quants homes que criden de tot arreu, per entre els roquissars, i veure’ls aparèixer. ¿Fou aquesta imatge un pressentiment de l’opressió que, uns anys més tard, amb l’apogeu del nazisme, assolaria mitja Europa? No hi ha dubte que sí. Però jo, llavors, girant l’aigua cap al meu molí, hi vaig entreveure just tot el contrari: una possible explicació a la confiança i el determini dels qui ens hem hagut d’inventar una faula moderna, a partir d’un llegat no exempt de compassió, per atenuar el ròssec ocasionat per l’arrabassament mèdic d’un òrgan, ja sigui pit, pulmó, budell, matriu o testicle.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Postal de Cap d’Any 2020/21

0

Castells al Rin | Joseph Mallord William Turner

 

Sota les ruïnes de la llum
batega el cor de l’hivern.

El frec d’un estel soliu
encén arreu la mirada:
pau
_    _amor
_                _salut
(el mateix anhel de sempre).

Als miralls de l’aigua,
la pedra flueix cap a l’etern.

Obrim-nos serenament,
sense temor ni recança,
al delit d’un temps nou.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de selecció de poemes i etiquetada amb | Deixa un comentari

Acció poètica 9 | Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir · Joan Barceló

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Acció poètica 9
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980)

PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)

III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!

VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!

Joan Barceló i Cullerés

El podeu escoltar aquí.

Publicat dins de accions poètiques, poesia i etiquetada amb | Deixa un comentari

Acció poètica 8 | Tot sembla tan senzill · Montserrat Abelló

0
Publicat el 3 de maig de 2020

Acció poètica 8
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014). [Foto: Fiona Morrison]
Ens encercla un odi ancestral

Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.

Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!

L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.

I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.

 

Tu saps com la llum

Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.

 

Cadascú ha de tenir

      A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Els podeu escoltar aquí.

Publicat dins de accions poètiques, poesia i etiquetada amb | Deixa un comentari