Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Microrelat “Migdia assolellat”: 1r premi del V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca

0
Publicat el 7 d'agost de 2021

El meu microrelat “Migdia assolellat” ha obtingut el 1r premi del V Concurs de Microrelats de la Vall Fosca, dotat amb 600 euros i un trofeu commemoratiu.



Ermita de sant Cristòfol d'Obeix, o sant Cristau, 
com és coneguda a la vall Fosca.

El text narra la dualitat entre el fet prohibit i el desig que turmenta el protagonista, mossèn Jeroni. L’acció se situa a l’ermita de sant Cristau i s’emmarca en el context històric de la Guerra Civil espanyola. En darrer terme, planteja una paradoxa sobre la impossibilitat d’eludir el destí.

Durant l’acte de lliurament de premis, que es va celebrar el dia 7 d’agost de 2021 al Museu Hidroelèctric de Capdella, el jurat, format pels escriptors i filòlegs Ferran Rella, Pep Coll, Ramon Sistac i Meritxell Nus, va destacar que es tracta d’un text acurat i ben construït amb l’ús d’un vocabulari molt encertat.

El microrelat es pot llegir a la web de Viure als Pirineus, aquí: Migdia assolellat

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària aquí:

 

Accions poètiques

0

El 21 de març de 2020, declarat Dia Mundial de la Poesia per la UNESCO, vaig iniciar un seguit de lectures poètiques que podeu seguir aquí:
Acció poètica 1 | Acció poètica 2 | Acció poètica 3 | Acció poètica 4 | Acció poètica 5 | Acció poètica 6 | Acció poètica 7 | Acció poètica 8 | Acció poètica 9 | Acció poètica 10 |

(més…)

Acció poètica 10 | El vers i l’espiga | Dia mundial de la poesia 2021

0

Acció poètica 10
Poema “El vers i l’espiga”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc · bancal, roca, faune. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

Les espigoladores | Jean-François Millet

 

El vers i l’espiga

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

Teodor Llorente, entre Wordsworth i Whitman: de la imaginació a l’espiritualitat

0

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

Teodor Llorente retratat per Sorolla

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

(més…)

El congost i la butaca

1

Text publicat al llibre El càncer no s’amaga, es supera! Miscel·lània, 10 anys de l’associació Fènix. Solsona: Associació Fènix d’ajuda i suport contra el càncer, 2019:

Em trobo de nou aquí, a les cingleres del record, fent memòria de les hores i els dies que vaig passar assegut a la butaca de la sala de quimioteràpia, llegint els diaris de Franz Kafka i confiant que el delit de la ment apaivagués la cremor del cos. Mentre el platí neutralitzava la urgència de la sang, se’m feu palès, en els apunts de Kafka del dia 11 de febrer de 1914, un dels dilemes del segle passat: I per què l’home no pot calar-se foc i deixar-se consumir? O, si ho voleu, obeir encara que no senti cap ordre? Romandre assegut en una butaca al bell mig de la seva cambra buida i contemplar el parquet. Cridar «Endavant» quan ets al bell mig del congost i sentir uns quants homes que criden de tot arreu, per entre els roquissars, i veure’ls aparèixer. ¿Fou aquesta imatge un pressentiment de l’opressió que, uns anys més tard, amb l’apogeu del nazisme, assolaria mitja Europa? No hi ha dubte que sí. Però jo, llavors, girant l’aigua cap al meu molí, hi vaig entreveure just tot el contrari: una possible explicació a la confiança i el determini dels qui ens hem hagut d’inventar una faula moderna, a partir d’un llegat no exempt de compassió, per atenuar el ròssec ocasionat per l’arrabassament mèdic d’un òrgan, ja sigui pit, pulmó, budell, matriu o testicle.

(més…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Postal de Cap d’Any 2020/21

0

Castells al Rin | Joseph Mallord William Turner

 

Sota les ruïnes de la llum
batega el cor de l’hivern.

El frec d’un estel soliu
encén arreu la mirada:
pau
_    _amor
_                _salut
(el mateix anhel de sempre).

Als miralls de l’aigua,
la pedra flueix cap a l’etern.

Obrim-nos serenament,
sense temor ni recança,
al delit d’un temps nou.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de selecció de poemes i etiquetada amb | Deixa un comentari

Acció poètica 9 | Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir · Joan Barceló

0
Publicat el 23 de maig de 2020

Acció poètica 9
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980)

PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)

III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!

VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!

Joan Barceló i Cullerés

El podeu escoltar aquí.

Acció poètica 8 | Tot sembla tan senzill · Montserrat Abelló

0
Publicat el 3 de maig de 2020

Acció poètica 8
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014). [Foto: Fiona Morrison]
Ens encercla un odi ancestral

Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.

Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!

L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.

I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.

 

Tu saps com la llum

Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.

 

Cadascú ha de tenir

      A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Els podeu escoltar aquí.

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

1
Publicat el 2 de maig de 2020

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Crisàlide

0
Publicat el 22 d'abril de 2020

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

Acció poètica 7 | Fuga del mil·lenni · Jordi Pàmias

0
Publicat el 14 d'abril de 2020

Acció poètica 7
Dos poemes de Jordi Pàmias, del llibre Fuga del mil·lenni (Barcelona: Proa, 2000), inclosos a El do de la paraula (obra poètica IV). Lleida: Pagès editors, 2010.
“Evasió” | “Nit hivernal”

Jordi Pàmias            [Foto: Ester Roig]
Evasió

Una força centrífuga domina
l’home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d’un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn.
_                  _I l’home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l’envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.

 

Nit hivernal

Vivim a la intempèrie.
Ofegàvem Déu —el nostre refugi, la nostra esperança—
amb la freda raó: unes mans enguantades
que no deixen cap marca. Impassibles,
ens movem, en el tràfec de cada dia,
amb el cínic somriure de la nostra suficiència.
Però no podem enganyar-nos.
Sabem que haurem de vorejar, maldestres,
un barranc sense fi.
_                            _Llunyana o no,
ens amenaça la maltempsada, en la nit hivernal;
i, desesperats, cercarem un ràfec,
una petita cabana, la pietat d’un sostre…
De res no ens serviran, els guants.
A trenc de mort, vivim nus, a la intempèrie.

Jordi Pàmias

Els podeu escoltar aquí.

Acció poètica 6 | Pregària al Bryce Canyon · Vicenç Llorca

1
Publicat el 7 d'abril de 2020

Acció poètica 6
Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (Barcelona: La Magrana, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe. Valls: Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

 

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

Acció poètica 5 | Entre l’espant i la tendresa · Júlia Zabala

0
Publicat el 2 d'abril de 2020

Acció poètica 5
Dos poemes de Júlia Zabala, del llibre El cercle de les ànimes. Lleida: Pagès editors (Biblioteca de la Suda, núm. 85), 2005.
Entre l’espant i la tendresa (XVI)
El cercle de les ànimes (XVII)

Júlia Zabala Tomàs
Entre l’espant i la tendresa

XVI
He somiat amb la nostra pròpia destrucció.
Les ungles se’m rebel·len i em faig sang al coll.
De fons sona una simfonia estranya.
Més lluny encara el discurs incomprensible del dictador.
M’obssessiona el color blau i la pèrdua dels teus braços que no entenc. S’esmicola la injusticia de la pluja darrere les cortines i jo espere que una gota caurà en les meues arrels i em farà renàixer d’entre les cendres per abraçar-te amb les fulles tendres i regalar-te dues flors. La primavera, la pluja, la Via Làctia, les oliveres, els poemes, els somnis, els morts… tot és mentida. L’única certesa que em queda és l’entusiasme dolcíssim i incorregible amb què creus en mi.

El cercle de les ànimes

XVII
Quan estem tristos mirem les estrelles i busquem el somriure savi de l’Univers
no comprenem el sacrifici eixut d’aquesta terra condemnada a centenars
de morts diminutes com les llums que ens il·luminen la recerca.
Quan estem tristos és perquè la innocència penja de l’arbre del Bé i del Mal
reclamant a penes una mica d’atenció,
perquè ens apunyalen les traïcions de les nits sense lluna,
i de res no serveix la saviesa fosca de qui coneix els resums de l’existència.
Trobem cançons amagades en la butxaca foradada de la impaciència
i és aleshores quan entenem tantes paraules recitades a la vora d’una font o d’un camí.
Quan estem alegres contemplem les estrelles i oferim el nostre somriure savi a l’Univers.

Júlia Zabala

Els podeu escoltar aquí.