Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Publicat el 14 de maig de 2021

La meva mare es preguntava per la mort · Teresa Colom

Els bancals del vers
B11

Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.

 

Llum

qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta


Tundra

el tros de carn encara fa l’olor de la meva mare
el predador l’ha devorada i mentre creueu la tundra
no tinc a qui seguir
la daga és a la meva mà
en l’acarnissament contemplo el meu desànim
sé que les dues podem prosseguir vers les pastures
el coll que intimido també és el seu

 


Tomba

quan s’està en pau la tomba fa pessigolles
i al riure el mort s’encongeix en un acte reflex
el cap toca la tapa es fon amb la terra
tot és alè de riure que s’evapora

el mal queda s’escola pel mort fins a l’espinada
podreix el cul de la caixa arrels embasten les vèrtebres
tot és cabdell cruixent d’arrels satisfetes
i el taüt el cel

 


Pany de porta

el jardiner no va posar rètols al jardí
cap nom de planta ni de flor ni de pedra
va dir que els noms el deixarien inacabat
realitats eternes i efímeres em fan entendre el jardiner
però una de moridora és el pany de la porta de totes
per tu temo sostenir un dia una clau inútil

 


Soga

una soga penja del cel
es perd en l’univers en el silenci
en l’abismal vertigen inconcebible
una corda lligada al punt on tot comença
una soga penja del sostre

 


Casa

a la casa més nua
hi ha un test amb un brot prop d’una finestra
una il·lustració sense valor a la sala
una botella buida en una posella
a cada moment algú s’atura davant una floristeria
subjecta un clau enfront d’una paret blanca
decideix conservar un objecte inútil
a la casa més nua hi ha proves de la nostra esperança

 


Aparició

si entres sense trucar
quan la casa només té una porta
ens asseurem sota l’arbre
i miraré les teves galtes rosades
però si em despertes quan els vius deambulen
amb un manyoc de claus
encongiré les celles a la teva pell pàl·lida
quin desassossec et fa furgar la terra?
són hores estranyes fins i tot per a un mort

 


Teixit

el neuròleg es demana com el teixit esdevé pensament
conclou que la resposta ens és inabastable
perquè no ens cal per sobreviure
què els haurà calgut resoldre a aquells lliures de pors
i de la distracció de l’avarícia?
potser els nostres versos són estadis primitius
del cant d’unes balenes que no ens sobreviuran

 


Recordar

si entre vida i vida les ànimes decideixen
què afrontaran en la propera
durem en els ulls restes de visions esborrades?
i miraré les teves galtes rosades
pressentim? recordem?

Teresa Colom

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Els bancals del vers, Poesia | s'ha etiquetat en , , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent