Teresa Colom ☆ La meva mare es preguntava per la mort
Els bancals del vers
◊ B10
Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.
Llum
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
Tundra
el tros de carn encara fa l’olor de la meva mare
el predador l’ha devorada i mentre creueu la tundra
no tinc a qui seguir
la daga és a la meva mà
en l’acarnissament contemplo el meu desànim
sé que les dues podem prosseguir vers les pastures
el coll que intimido també és el seu
Tomba
quan s’està en pau la tomba fa pessigolles
i al riure el mort s’encongeix en un acte reflex
el cap toca la tapa es fon amb la terra
tot és alè de riure que s’evapora
el mal queda s’escola pel mort fins a l’espinada
podreix el cul de la caixa arrels embasten les vèrtebres
tot és cabdell cruixent d’arrels satisfetes
i el taüt el cel
Pany de porta
el jardiner no va posar rètols al jardí
cap nom de planta ni de flor ni de pedra
va dir que els noms el deixarien inacabat
realitats eternes i efímeres em fan entendre el jardiner
però una de moridora és el pany de la porta de totes
per tu temo sostenir un dia una clau inútil
Soga
una soga penja del cel
es perd en l’univers en el silenci
en l’abismal vertigen inconcebible
una corda lligada al punt on tot comença
una soga penja del sostre
Casa
a la casa més nua
hi ha un test amb un brot prop d’una finestra
una il·lustració sense valor a la sala
una botella buida en una posella
a cada moment algú s’atura davant una floristeria
subjecta un clau enfront d’una paret blanca
decideix conservar un objecte inútil
a la casa més nua hi ha proves de la nostra esperança
Aparició
si entres sense trucar
quan la casa només té una porta
ens asseurem sota l’arbre
i miraré les teves galtes rosades
però si em despertes quan els vius deambulen
amb un manyoc de claus
encongiré les celles a la teva pell pàl·lida
quin desassossec et fa furgar la terra?
són hores estranyes fins i tot per a un mort
Teixit
el neuròleg es demana com el teixit esdevé pensament
conclou que la resposta ens és inabastable
perquè no ens cal per sobreviure
què els haurà calgut resoldre a aquells lliures de pors
i de la distracció de l’avarícia?
potser els nostres versos són estadis primitius
del cant d’unes balenes que no ens sobreviuran
Recordar
si entre vida i vida les ànimes decideixen
què afrontaran en la propera
durem en els ulls restes de visions esborrades?
i miraré les teves galtes rosades
pressentim? recordem?
Teresa Colom