Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Publicat el 17 d'agost de 2021

Poemes de Josep Espunyes

Els bancals del vers
B12

Tast de poemes de Josep Espunyes, del llibre Obra poètica. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2012.El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Barcelona: Ketres Editora, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Tremp: Garsineu Edicions, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Agramunt: Editorial Urgell, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Barcelona: Edicions del Mall, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (València: Eliseu Climent Editor, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Tremp: Garsineu Edicions, 1996).

 

Poemes de Josep Espunyes:

DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42              

Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…

Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.


            

ALERTA AMB ELS HIPÒCRITES   
Ll. 6, 43-45
Sí, alerta, home petit,
que la dolenteria nia
al forcat de la malícia.
Alerta, sí, amb els miratges,
el gat, la llebre, la gana
i les rodes de molí;
amb el sedàs, la notícia,
les morralles, anar a fira
i l’orella del pollí…
És a dir,
no vulguis al teu clatell
la llana que no es consum:
deixa-la per a les patums
i per als llèpols estornells…,
puix que anyada rere anyada
prou que deixes carn i pell
a dents de la gran llopada.
Sí, alerta, home petit,
que la dolenteria nia
al forcat de la malícia.
Alerta, sí, amb els miratges,
el gat, la llebre, la gana
i les rodes de molí;
amb el sedàs, la notícia,
les morralles, anar a fira
i l’orella del pollí…

                 

MISÈRIA

El nen ensenya el melic.
I la dona un vestit
usat qui sap les vegades,
un front ple d’arrugues
i les ungles mossegades.

—Mare —diu—,
vull pa de pessic.

L’esguard de la dona
és d’ulls compungits.
L’aire s’enduu
l’alè d’un sospir.

 


                  

LA FULLA

Mesura silenci ran del lament
ofegat en l’entranya
del temps absent.

(És fonda la tristesa
que lleva aquest moment.)

Ullcluc desperto
enmig de la gent.

 


 

L’OLIVERA

I somrigué la grisa escorça, el vell brancam,
la llarga espera.
I somrigué l’arrel goig d’eterna primavera
ensorrada en híbrida pols de míser rocam:
en retornar temps de llum, clavell i cadernera,
el fil de l’horitzó restava sota el fullam
de l’olivera.

 


 

SARGANTANA

—Digues-me sargantana
de cau fosc i viure sec:
és condició avial l’arrossec?

—No, és condició humana!

 


 

M’agrada ser a Cortiuda al cor d’estiu,
indret bastit i estès en llom de serra,
recull la serenor de la pineda
i s’omple el pit rocós d’aire fresquiu.

Ara i adés un tall de feixes serra
l’avanç del bosc, antany paratge empriu;
l’astor festeja cel en vol soliu
i cria el porc en jaç de fenc i terra.

Amb tot se m’hi fa estrany, en viu que dol,
un buit feixuc, la manca d’unes veus
que cridin, saltin, corrin en estol

verals arreu, Torrent i Coll de Creus…
Portals barrats, de bat a bat ahir,
dibuixen claps de mort ran de camí.

 



M’agrada ser, sentir la joia doble,
d’un tomb distès pel terme d’Aguilar:
veí del reg s’esbadella el nou poble,
el vell s’entotsola a l’erm del solà.

Els murs del castell, al cel del paisatge,
condemna a ruïna el corc de l’oblit;
al peu del coster s’optima el farratge,
miracle d’un Segre en béns infinit.

Fresseja el tractor, venuda la mula,
atent el pagès al solc i al volant;
al punt la saó, l’adob abundant,

en any de bondat la pensa especula…
Submís a l’establa el vacum bramula,
el xai les herbes pastura gormand.



 

CANÇÓ DE TEMPS D’ESTIU

Al Rafel i a la Carme

No vull cotxe, no,
aquestes vacances,
que vull ser tan lliure
com l’alè dels aires.

No vull cotxe, no,
per saber la terra,
sinó un cavall mans
i un carró de vela.

Llibret de viatge
seran les arbredes,
els passos profunds,
les altes carenes,

el cant dels ocells,
les nits estelades,
les aigües serenes
mirall de les prades…

De cada contrada,
si me’n cal lliçó,
pagès serà el mestre,
pagès o pastor.


L’HIVERN ÉS LLARG

Al Xavier i a la Montserrat

Segador que estiges
pel juny els sembrats,
al rostoll que obres
deixa-hi part de blat,

deixa-hi part d’espigues
farcides de gra:
a ca les formigues,
no hi pot mancar el pa.



 

Amarg com lo fel,
pagès, lo destí t’aferra,
et ferma d’arrel:
lo cap acotat a terra,
la vista girada al cel.

 

                             Josep Espunyes

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Els bancals del vers, Poesia | s'ha etiquetat en , , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent