Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: Poesia

B10. “El vers i l’espiga” ~ Joan Graell

0
Els bancals del vers

Bancal 10:
Poema “El vers i l’espiga”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc (bancal, roca, faune). La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

Les espigoladores | Jean-François Millet

 

El vers i l’espiga

Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.

Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…

La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.

Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

Jaume Invernon: la puresa de l’emoció

0
Jaume Invernon

Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.»  En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».

(més…)

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes 2022

0

El meu llibre de poemes Alfabet de l’ombra ha obtingut el premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes, dotat amb 1.500 euros.

Premiats en la 58a edició dels Premis Recvll de Blanes 
amb la presidenta del Jurat, Maria Mercè Roca
(Foto: Ajuntament de Blanes)

L’acte de lliurament dels premis Recvll va tenir lloc el diumenge 13 de març de 2022 al Teatre de Blanes. La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i l’alcalde del municipi, Àngel Canosa van intervenir en els parlaments inicials.

Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.

El llibre es publicarà properament a la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors.

Podeu consultar la notícia de l’acte de lliurament dels premis aquí:
Lliurament de la 58a edició del Premis Recvll de Blanes

Podeu visualitzar l’acte sencer del lliurament dels premis aquí:

Premis Recvll 2022 Edició LVIII

B9. “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir” ~ Joan Barceló

0
Publicat el 23 de maig de 2020
Els bancals del vers

Bancal 9:
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.

Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980)

PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)

III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!

VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.

Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!

Joan Barceló i Cullerés

El podeu escoltar aquí.

B8. “Tot sembla tan senzill” ~ Montserrat Abelló

0
Publicat el 3 de maig de 2020
Els bancals del vers

Bancal 8:
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014). [Foto: Fiona Morrison]
Ens encercla un odi ancestral

Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.

Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!

L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.

I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.

 

Tu saps com la llum

Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.

 

Cadascú ha de tenir

      A Virginia Woolf

Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.

I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.

Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.

Montserrat Abelló

Els podeu escoltar aquí.

Poetes de Ponent · Antologia (De la Renaixença als nostres dies)

1
Publicat el 2 de maig de 2020

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Crisàlide

0
Publicat el 22 d'abril de 2020

En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.

CRISÀLIDE

      A Sandra Vilana, in memoriam

Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.

¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?

Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.

L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.

Joan Graell i Piqué

 

B7. “Fuga del mil·lenni” ~ Jordi Pàmias

0
Publicat el 14 d'abril de 2020
Els bancals del vers

Bancal 7:
Dos poemes de Jordi Pàmias, del llibre Fuga del mil·lenni (Barcelona: Proa, 2000), inclosos a El do de la paraula (obra poètica IV). Lleida: Pagès editors, 2010.
“Evasió” | “Nit hivernal”

Jordi Pàmias            [Foto: Ester Roig]
Evasió

Una força centrífuga domina
l’home del nostre temps:
un nòmada constant, un vagabund empès
cap a la perifèria d’un món
de límits insegurs, esborradissos.
Grans magatzems, estadis, autopistes
són els vectors, les línies de fuga.
Una incansable evasió. Un camí
sense retorn.
_                  _I l’home ja no es troba
amb ell mateix. Una buidor infinita
l’envolta, com a únic recer, mentre les mans
defalleixen, vençudes, sota el pes
dels objectes efímers.

 

Nit hivernal

Vivim a la intempèrie.
Ofegàvem Déu —el nostre refugi, la nostra esperança—
amb la freda raó: unes mans enguantades
que no deixen cap marca. Impassibles,
ens movem, en el tràfec de cada dia,
amb el cínic somriure de la nostra suficiència.
Però no podem enganyar-nos.
Sabem que haurem de vorejar, maldestres,
un barranc sense fi.
_                            _Llunyana o no,
ens amenaça la maltempsada, en la nit hivernal;
i, desesperats, cercarem un ràfec,
una petita cabana, la pietat d’un sostre…
De res no ens serviran, els guants.
A trenc de mort, vivim nus, a la intempèrie.

Jordi Pàmias

Els podeu escoltar aquí.

B6. “Pregària al Bryce Canyon” ~ Vicenç Llorca

1
Publicat el 7 d'abril de 2020
Els bancals del vers

Bancal 6:
Dos poemes de Vicenç Llorca, publicats per primera vegada al llibre Cel subtil (Barcelona: La Magrana, 1999) i inclosos a l’antologia La frase immutable. Poemes escollits (1987-2019). Edició bilingüe. Valls: Quaderns de la Font del Cargol – Cossetània Edicions, 2019.
Cant de tardor
Pregària al Bryce Canyon

CANT DE TARDOR

No, no li diguis a la fulla que s’aturi:
ha de venir l’hivern.
Acumula llenya, menja i espera,
espera l’hora de la neu.
Passar fred et conduirà
a la casa de l’ànima,
et farà recordar
la calor d’un cos dins un cos,
i el valor de la resurrecció.
¿Potser no creus que darrere l’onada
que mor contra la roca
està naixent la forma d’una platja,
una badia, un port?
Allò que fa tan dur morir
és ignorar per sempre que la vida,
com un planeta,
traça l’el·lipse d’una llum més gran.
Què tems? ¿Potser, no tenir ulls,
que et fugi la intenció
de posseir les coses,
deixar de crear en la creació?
Llavors, com un aede,
recita el temps
en el temps de les síl·labes i els fets.
Confia la teva ceguesa
al pur instint de transformar-te.
I ara que els dits de la tardor
esgrogueeixen calendaris de bosc,
abraça la teva estimada
i digues: bon hivern.

 

PREGÀRIA AL BRYCE CANYON

                A Miquel Àngel Riera, in memoriam

Digue’m que no morim,
que només anem a cercar
aigua de lluna.
I tornem, com els indis, a poblar
les falles de la Terra,
a reconèixer en la pedra silent
l’ofici de la immensitat.
Digue’m que no morim,
que si vens amb el somni
és perquè hi ha una pau
més enllà de nosaltres
que imita les formes del Bryce:
amfiteatre on el sol i la neu
llauren una memòria més alta.
Digue’m que en aquesta soledat majestàtica
hi nia l’àguila,
alegre de posseir el buit
en el frec de les ales desplegades,
com les mares en l’abraçada
fan del no-res
un fill que creix amb món.
Dorm la vida mineral en l’abisme,
reposa un bosc de foc petrificat
i, com un fòssil, retrobo els cants indis,
que entenc i estimo més que mai.
Digues que no morim,
que només has anat
a calmar tanta set que tenim d’astres.

Vicenç Llorca

Els podeu escoltar aquí.

B5. “Entre l’espant i la tendresa” ~ Júlia Zabala

0
Publicat el 2 d'abril de 2020
Els bancals del vers

Bancal 5
Dos poemes de Júlia Zabala, del llibre El cercle de les ànimes. Lleida: Pagès editors (Biblioteca de la Suda, núm. 85), 2005.
Entre l’espant i la tendresa (XVI)
El cercle de les ànimes (XVII)

Júlia Zabala Tomàs
Entre l’espant i la tendresa

XVI
He somiat amb la nostra pròpia destrucció.
Les ungles se’m rebel·len i em faig sang al coll.
De fons sona una simfonia estranya.
Més lluny encara el discurs incomprensible del dictador.
M’obssessiona el color blau i la pèrdua dels teus braços que no entenc. S’esmicola la injusticia de la pluja darrere les cortines i jo espere que una gota caurà en les meues arrels i em farà renàixer d’entre les cendres per abraçar-te amb les fulles tendres i regalar-te dues flors. La primavera, la pluja, la Via Làctia, les oliveres, els poemes, els somnis, els morts… tot és mentida. L’única certesa que em queda és l’entusiasme dolcíssim i incorregible amb què creus en mi.

El cercle de les ànimes

XVII
Quan estem tristos mirem les estrelles i busquem el somriure savi de l’Univers
no comprenem el sacrifici eixut d’aquesta terra condemnada a centenars
de morts diminutes com les llums que ens il·luminen la recerca.
Quan estem tristos és perquè la innocència penja de l’arbre del Bé i del Mal
reclamant a penes una mica d’atenció,
perquè ens apunyalen les traïcions de les nits sense lluna,
i de res no serveix la saviesa fosca de qui coneix els resums de l’existència.
Trobem cançons amagades en la butxaca foradada de la impaciència
i és aleshores quan entenem tantes paraules recitades a la vora d’una font o d’un camí.
Quan estem alegres contemplem les estrelles i oferim el nostre somriure savi a l’Univers.

Júlia Zabala

Els podeu escoltar aquí.

B3. “Conjur” ~ Maria-Mercè Marçal

0
Els bancals del vers

Bancal 3:
Poema “Conjur”, de Maria-Mercè Marçal, recollit al llibre Llengua abolida (1973-1988). València: Eliseu Climent Editor (Poesia 3i4, núm. 58), 1989 (2a edició 2000).

Maria-Mercè Marçal                                                                                                [Foto: Robert Ramos]
CONJUR

Xacals venien des del fons del mirall.
Cop de fuet dominador, el seu pas
fondia el vidre. Ullglaçats, es feien
amos de l’erm; ull-roents, de la sang.
Ullpresa, presa, botí, comminada
a un estrany ritu propiciatori,
et veia a tu, només: tòtem cruel
d’una estirp oblidada, que emergia
del fons d’una mar morta. Mirall mort
i mortal. Des del fons de l’ull voraç
que m’assetjava, tu venies; dels ullals
que em fitaven, venies: en el temps
d’incendi que em prenia entre les urpes
per devorar-me i escopir l’ossam…

Xacals venien des del fons del mirall.
Xacals venien. I de sobte queia
la màscara de carn que els feia vius.
I tu venies. Tu. I conjuraves
les seves ombres ancestrals amb l’ombra
del teu cos, i el seu foc amb el teu foc.
I l’escarritx funest de la lluna esquerdada
amb l’aigua al ple, a la nit dels teus ulls.
I el grinyolar de portes desfermades
amb la veu que em cridava, esbatanant-se,
pel meu nom més secret des del teu pit,
i em comminava a trepitjar l’esglai
amb els peus nus, com un raïm amarg.

I ara te’n duc el vi, tentinejant
per entremig de feres adormides.

Maria-Mercè Marçal

El podeu escoltar aquí.

B2. “Aiguafoc” ~ Joan Graell

0
Els bancals del vers

Bancal 2:
Poema “Aiguafoc”, de Joan Graell i Piqué, del llibre Aiguafoc (bancal, roca, faune). La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

AIGUAFOC

    I

__________Però restarem vius sempre que
__________existeixin el perdó i l’escriptura.
______                         _________Joseph Brodsky

El finestró engoleix la llum de la muntanya.
_Amb la devoció del terrissaire, transcric
_         _paradigmes il·limitats; vers
_            _sobre vers, dono forma
_             _al gresol del llenguatge.
_                _El fang de les lletres
_                    _no para de girar.

 

   II

M’encamino cap al solstici de pedra,
m’atrau l’or de sota el drac.
__________________Martí Sales

Mentre la prosòdia
redueix el que escric,
els homes-barb surten del riu
i s’encaminen cap a les roques
atrets pel reclam magnètic del foc.
Quan la immundícia devora el gos
fan estimbar ramat i pastor
daltabaix de la cinglera.
_                                   _¿Qui, sinó ells,
pot desenterrar la feredat de l’ocell
quan el bosc s’apoderi dels bancals?

La muntanya és plena d’hams.

 

    III

Plou a barrals. I llampega.
Per assimilació d’idees,
el mal d’ossos em cargola
dins la tenebra del llit
—el balancí va capitular
fa dies. El til·ler del jardí,
arrencat de soca-rel, cau
contra els batents de la finestra.
L’esqueix d’un llibre
se’m clava al front.

El veig amb la perspectiva del cuc:
s’ha aturat amb el plomatge
flamejant damunt la bombeta fosa.
sembla un pit-roig, però té el bec
immens i l’obre davant meu
empès per una fam atroç.

_______________Joan Graell i Piqué

El podeu escoltar aquí.

B1. “A hora foscant” ~ Josep Carner

1
Els bancals del vers

Bancal 1:
Poema “A hora foscant”, de Josep Carner, del llibre Poesia. Text de l’edició de 1957, revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1992.
Aquest és el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit per celebrar l’edició del dia mundial de la poesia 2020.

Josep Carner

 

A HORA FOSCANT

És tard: els camins ja no em tempten.–
I us sé, del verger dins el clos,
caiguts, trepitjats en la boira,
oh dies, oh fulles, oh flors!

Mes passes es tornen furtives
com d’un indecís estranger.
Sospiren espectres de dàlies
enmig del foscam ploraner.

Al lluny neda un so de campanes
que uneix els vivents als caiguts.
S’escampa la nit invencible,
mar d’illes que són solituds.

I em criden el llum a la taula
i algun voleiant pensament,
la vella cadira malmesa
i un full de paper malcontent.

Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

El podeu escoltar aquí.

L’any que s’enfuig

0

Com acostumo a fer en aquestes dates, he escrit un poema per celebrar l’arribada de l’any 2020:

 
Universum, Flammarion, gravat, París (1888); 
versió acolorida d'Hugo Heikenwaelder, Viena (1998)

L’ANY QUE S’ENFUIG

El neguit dels dies ens atrapa
com un fòssil dins la roca del temps.
Per sort, encara podem estendre la mà
i tocar la crinera encesa d’un astre
o descobrir viaranys delerosos
que ens acosten al futur.

Nua freqüència que determina
els viratges del nostre cos:
ara el vesteix amb una sort favorable,
adés el sotmet a l’engranatge de l’amor;
tostemps el fa oscil·lar, com un pèndol,
entre els caires de la complaença i el dolor.
Un any passa ràpid si tenim elecció.
Abans d’esvanir-se definitivament
amb el so de la darrera campanada,
ens demana que restablim els baluards
de la nostra muralla interior, que hi elevem
un compromís, un propòsit:
una forma intemporal d’allò que som.

Joan Graell i Piqué

Publicat dins de Poesia, Selecció de poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Exposició “La veu de la terra”

0
Publicat el 20 de juny de 2019

La Biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell acull, des del 14 de juny fins al 31 de juliol, l’exposició “La veu de la terra. L’Alt Urgell”. La mostra, sota el comissariat de Núria Garcia Quera, recull textos de disset autors de l’Alt Urgell, acompanyats d’un vídeo produït en el marc del Pla de Transició al Treball de la Seu d’Urgell. En la gravació, patrocinada per l’IDAPA, diverses persones llegeixen els fragments literaris.

Al meu plafó hi han inclòs aquest fragment del conte Bancal, roca, ocell:

Als corriols de l’aire hi escolto una veu que em despulla per dins: «Tu i jo som immortals —em diu— i patim el dolor fosc dels averanys.» ¿És una dona de fum i aigua que ha sorgit del no-res portant —a tall de goig— l’embruix de la nit i la llavor de la pluja? Aquesta vegada no. És una dona d’Alinyà, de carn i ossos, que no aconsegueixo treure’m del cap. La vaig veure fugaçment en el primer viatge que vaig fer amb la mula per anar a buscar canyes al riu de Perles: es remullava la pell bruna a la font de l’Aiguaneix i, en veure’m arribar, es va embolicar amb un llençol que portava; em va mirar de fit a fit, però no em va dir ni una paraula. Si la torno a veure, em farà parar boig de tan captivadora i ben feta com és. El segon camí que hi vaig passar hi tornava a ser, ajaguda de pèl a pèl sobre la molsa, i em va posar la mel als llavis per aprofitar-se del meu desig…, i fer-se un tip de riure! Ja ho diu la corranda:
«A Perles són les merles,
a Cambrils les gentils,
a Alinyà les fumades
burladores de fadrins.»
Podeu veure i escoltar la notícia publicada a Pirineus TV en aquest enllaç.
 ………………………………………………………………………………………………………….