El grup La Viu-viu ha posat música i veu al meu poema “Mossec”, del Llibre del vesc i l’ha inclòs al disc Flexūs, que presentaran el proper dissabte 9 de març a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell i el diumenge 17 al Centre Artesà Tradicionàrius de la Vila de Gràcia.
El podeu escoltar a Spotify:
La Viu-viu – Flexūs
El dia 22 de novembre de 2023 vaig tenir el plaer de presentar, a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell, el llibre Un llençol blanc (Edicions de l’Albí, 2023), de Xavier Gonzàlez-Costa. Aquest llibre no és un recull de poemes a l’estil convencional: és un dietari poètic, que l’autor va començar a escriure el mateix dia que Rússia va envair Ucraïna, i posa versos als esdeveniments diaris dels primers quatre mesos del conflicte bèl·lic. Durant cent vint-i-un dies seguits, l’autor va escriure un poema cada nit, sense treva ni descans. O dit d’una altra manera: traslladà seqüències i imatges concretes de les hostilitats —i de les seves conseqüències— a la intempèrie del paper. I les revestí amb reflexions espontànies, amb dubtes morals, amb pors i lluites interiors, convençut que, en darrer terme, l’encís de les paraules actuaria com una mortalla, com un llençol blanc, i embolcallaria els cadàvers per tal d’evitar que, tal com llegim al darrer poema del llibre, la guerra sobrevisqui en ells.
El primer que ens trobem, en obrir el llibre, és un pròleg del periodista Manel Alías, que va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022 de la Generalitat pel rigor i el compromís amb els drets humans en la seva cobertura de la guerra a Ucraïna per a TV3 i Catalunya Ràdio. També cal recalcar, abans d’aprofundir en el contingut del llibre, que els drets d’autor de l’obra es destinen a la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, dirigida per Sor Lucía Caram.
Els planells magnètics són un espai hipernatural que perpetua l’atracció i el refús de totes les criatures engendrades en el procés de creació del món, i alhora actua com un laboratori experimental on es reprodueix l’assaig erràtic de les primeres clarors. A partir de l’esclat inicial de la paraula, àngels, minotaures, daines, prostitutes, orèades, muses i insectes vaguen pel món mogudes pel desig, la recança o la por.
Relació detallada de textos crítics d’autors diversos i traduccions de poesia que es poden llegir a Internet (ordenats alfabèticament pel cognom del/la poeta objecte de la crítica o traducció):
Joseph Brodsky
Poemes traduïts per Xènia Dyakonova i Oriol Prat a Reduccions: revista de poesia, 2012, núm. 100, p. 124-137.
Els podeu llegir en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Poemes traduïts per Judit Díaz Barneda al llibre Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
En podeu llegir una selecció aquí: Poemes escollits.
Sobre la seva poesia:
Farré, Xavier. «Sense silencis» | Mena Ignasi. «Llegir en cas d’incendi».
~
Antoni Clapés
Sobre la seva poesia:
Camps Mundó, Carles. «Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés».
Reduccions: revista de poesia, 2009, núm. 92, p. 99-123.
Podeu llegir l’article en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Camps Mundó, Carles. «Destret, d’Antoni Clapés» | Altres textos crítics | Lloc web d’Antoni Clapés |
~ (més…)
Poema “Els lliris“, de Guillem Viladot, del llibre Temps d’estrena (Barcelona: Selecta, 1952), inclòs a Poesia completa I (1952-1965). Barcelona: Columna, 1991.
Els lliris | Vincent van Gogh
Els lliris
Si feia dies que no havia plogut, els camins s’assecaven, i els carros i les mules aixecaven una gran polseguera. D’aquesta manera, els lliris, de sobte, perdien el color blau i acabaven bruts i feien mania.
Jo, davant seu, pensava: si a mi em feien batlle, la meva primera ordre seria la de manar als agutzils que traguessin la pols de tots els lliris del terme municipal. L’endemà possiblement ja no seria batlle, però els lliris tornarien a ser blaus. Els homes dirien que havien tingut un batlle foll. Però…, ¿què dirien de mi els lliris?
Guillem Viladot
El podeu escoltar aquí.
El dia 1 de juny es va fer públic el veredicte del 7è Premi Carles Hac Mor a plaquetes d’escriptura subversiva, convocat per l’Ajuntament de Juneda amb la col·laboració de l’Editorial Fonoll i dotat amb 300 euros i la publicació en aquesta editorial, que ha guanyat Joan Graell i Piqué amb l’obra Els planells magnètics.
Pinterest - seashepherd.org
[Woods Hole Oceanographic Institution, 1989]
_________________________________Per a l’Esther
Will Wattkins va aixecar-se d’una revolada
i va escoltar altre cop el cant que el sònar
havia enregistrat del fons oceanogràfic
de les aigües més fredes del pacífic,
on el plàncton abunda amb el desgel.
Un cant d’una freqüència tan aguda
com l’alè més afònic de les tubes,
imperceptible per a l’orella humana:
els 52htz de la balena
_______________més solitària del planeta.
(més…)
Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.» En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».
Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto
El guardià de ramats
XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.
I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.
El meu llibre de poemes Alfabet de l’ombra ha obtingut el premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes, dotat amb 1.500 euros.
Premiats en la 58a edició dels Premis Recvll de Blanes amb la presidenta del Jurat, Maria Mercè Roca (Foto: Ajuntament de Blanes)
L’acte de lliurament dels premis Recvll va tenir lloc el diumenge 13 de març de 2022 al Teatre de Blanes. La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i l’alcalde del municipi, Àngel Canosa van intervenir en els parlaments inicials.
Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.
El llibre es publicarà properament a la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors.
Podeu consultar la notícia de l’acte de lliurament dels premis aquí:
Lliurament de la 58a edició del Premis Recvll de Blanes
Podeu visualitzar l’acte sencer del lliurament dels premis aquí:
Tast de poemes de Josep Espunyes, del llibre Obra poètica. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2012.El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Barcelona: Ketres Editora, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Tremp: Garsineu Edicions, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Agramunt: Editorial Urgell, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Barcelona: Edicions del Mall, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (València: Eliseu Climent Editor, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Tremp: Garsineu Edicions, 1996).
Poemes de Josep Espunyes:
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…
Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.
Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.
Llum
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
Les espigoladores | Jean-François Millet
El vers i l’espiga
Creix el vers dins la muntanya;
enfonsa arrels i veu
fins que la paraula revé,
humil, en la saó del bosc.
Al terrer, l’espiga escolta
el plany atàvic del vent.
Si mai s’entotsola
vora la font, li pervé
una set llunyana: cóms,
càntirs, colladers…
La sort del poema és diversa.
Ara i adés, l’espiga neix
a les boïgues de l’oblit
per mitigar l’enyor
que encén la terra.
Joan Graell i Piqué
Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune)
Edicions Salòria, 2016
El podeu escoltar aquí.
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.
PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR
(…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)
III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!
VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.
Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!
Joan Barceló i Cullerés
El podeu escoltar aquí.
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»
Ens encercla un odi ancestral
que aniquila els anhels
més purs.
Quins moments més durs,
més mesquins
ens ha tocat de viure!
L’asfalt de la ciutat
ho envaeix tot i busquem
llibres entre les runes.
I tanmateix, escrivim
amb el temor que
se’ns perdin les paraules.
Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.
La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.
És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.
A Virginia Woolf
Cadascú ha de tenir
la seva cambra.
I un pati blau
on passejar els seus dubtes.
Més enllà del sol
viurà el desig
i la recança
de la primera paraula.
I el somriure
que s’ha perdut
i ja no es recupera.
Suau serà, però,
l’ombra de la tarda,
darrere els núvols,
allargada, com un lliri.
Montserrat Abelló
Els podeu escoltar aquí.