Els planells magnètics són un espai hipernatural que perpetua l’atracció i el refús de totes les criatures engendrades en el procés de creació del món, i alhora actua com un laboratori experimental on es reprodueix l’assaig erràtic de les primeres clarors. A partir de l’esclat inicial de la paraula, àngels, minotaures, daines, prostitutes, orèades, muses i insectes vaguen pel món mogudes pel desig, la recança o la por.
Relació detallada de textos crítics d’autors diversos i traduccions de poesia que es poden llegir a Internet (ordenats alfabèticament pel cognom del/la poeta objecte de la crítica o traducció):
Joseph Brodsky
Poemes traduïts per Xènia Dyakonova i Oriol Prat a Reduccions: revista de poesia, 2012, núm. 100, p. 124-137.
Els podeu llegir en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Poemes traduïts per Judit Díaz Barneda al llibre Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
En podeu llegir una selecció aquí: Poemes escollits.
Sobre la seva poesia:
Farré, Xavier. «Sense silencis» | Mena Ignasi. «Llegir en cas d’incendi».
~ Antoni Clapés Sobre la seva poesia:
Camps Mundó, Carles. «Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés». Reduccions: revista de poesia, 2009, núm. 92, p. 99-123.
Podeu llegir l’article en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Camps Mundó, Carles. «Destret, d’Antoni Clapés» | Altres textos crítics | Lloc web d’Antoni Clapés |
~ (més…)
Poema “Els lliris“, de Guillem Viladot, del llibre Temps d’estrena (Barcelona: Selecta, 1952), inclòs a Poesia completa I (1952-1965). Barcelona: Columna, 1991.
Els lliris | Vincent van Gogh
Els lliris
Si feia dies que no havia plogut, els camins s’assecaven, i els carros i les mules aixecaven una gran polseguera. D’aquesta manera, els lliris, de sobte, perdien el color blau i acabaven bruts i feien mania.
Jo, davant seu, pensava: si a mi em feien batlle, la meva primera ordre seria la de manar als agutzils que traguessin la pols de tots els lliris del terme municipal. L’endemà possiblement ja no seria batlle, però els lliris tornarien a ser blaus. Els homes dirien que havien tingut un batlle foll. Però…, ¿què dirien de mi els lliris?
El dia 1 de juny es va fer públic el veredicte del 7è Premi Carles Hac Mor a plaquetes d’escriptura subversiva, convocat per l’Ajuntament de Juneda amb la col·laboració de l’Editorial Fonoll i dotat amb 300 euros i la publicació en aquesta editorial, que ha guanyat Joan Graell i Piqué amb l’obra Els planells magnètics.
Will Wattkins va aixecar-se d’una revolada
i va escoltar altre cop el cant que el sònar
havia enregistrat del fons oceanogràfic
de les aigües més fredes del pacífic,
on el plàncton abunda amb el desgel.
Un cant d’una freqüència tan aguda
com l’alè més afònic de les tubes,
imperceptible per a l’orella humana:
els 52htz de la balena _______________més solitària del planeta. (més…)
Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.» En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».
Poema “El guardià de ramats – XXXII”, d’Alberto Caeiro, heterònim de Fernando Pessoa, del llibre Poemes d’Alberto Caeiro, traduït per Joaquim Sala-Sanahuja. Barcelona: Quaderns Crema, 2002.
Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto
El guardià de ramats
XXXII
Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava a mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant, i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.
I, en mirar-me a mi, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.
El meu llibre de poemes Alfabet de l’ombra ha obtingut el premi Benet Ribas de poesia dels Premis Recvll de Blanes, dotat amb 1.500 euros.
Premiats en la 58a edició dels Premis Recvll de Blanes
amb la presidenta del Jurat, Maria Mercè Roca
(Foto: Ajuntament de Blanes)
L’acte de lliurament dels premis Recvll va tenir lloc el diumenge 13 de març de 2022 al Teatre de Blanes. La presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, i l’alcalde del municipi, Àngel Canosa van intervenir en els parlaments inicials.
Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.
El llibre es publicarà properament a la col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors.
Tast de poemes de Josep Espunyes, del llibre Obra poètica. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2012.El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Barcelona: Ketres Editora, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Tremp: Garsineu Edicions, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Agramunt: Editorial Urgell, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Barcelona: Edicions del Mall, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (València: Eliseu Climent Editor, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Tremp: Garsineu Edicions, 1996).
Poemes de Josep Espunyes:
DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42
Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…
Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.
Selecció de poemes de Teresa Colom, del llibre La meva mare es preguntava per la mort. Lleida: Pagès Editors, 2012.
Llum
qui entra dins dels somnis
que una nena que ja no hi és
em va dir que series amb ella abans que hi fossis?
cap bisturí té la clau
la carn no cap dins la carn
són meves totes les petjades?
hi ha paret darrere tots els miralls?
el passadís són les arrels d’un bosc
un bosc que no fa por
s’escolten passes
sóc jo?
a la casa de vidre
la llum no entra per la porta
Poema “Picada d’escorpí amb mel s’ha de guarir (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena) [III i VI]”, de Joan Barceló i Cullerés, del llibre Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès editors, 1998.
Llegit a la font d’Isot de Gavarra.
Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 – Barcelona, 1980)
PICADA D’ESCORPÍ AMB MEL S’HA DE GUARIR (…i m’escridassava, amb l’astre a l’esquena)
III
Oh vent que me l’has pres
—xisclet que xiuxiueges—
Oh vent que has vist el bes de mel estès,
llençols espellifats
i glops de cossos nus a dins la cambra
Oh vent que ens vas fer unir
—aixeta que goteges
grumolls de fang i somni d’un ahir—
Oh vent que has espantat
l’ardent record de mort que sempre em cal!
VI
Tu en tens la culpa, font
que t’has cruspit el riure dels amants,
tan xopa de miralls
—onades de vernís i de malson
i un vesc que enxampa els peus dels vianants.
Ets mel i urpa de corb,
crosta de cel, escata de cap peix,
metzina que fereix,
fera salvatge sense cor.
Retorna’m aquell cos que ara es marceix!
Tres poemes de Montserrat Abelló, del llibre Tot sembla tan senzill. Juneda: Fonoll, 2016. Llegits al camí dels Vilansats d’Organyà.
«Ens encercla un odi ancestral» | «Tu saps com la llum» | «Cadascú ha de tenir»
Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019
Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.
Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.
En aquesta diada atípica del llibre i la rosa, voldria fer un petit homenatge poètic a la Sandra Vilana, que cada any per Sant Jordi ens feia reverdir l’herba del cor amb el seu art.
CRISÀLIDE
A Sandra Vilana, in memoriam
Al peu d’una roca-mugró,
el fang de la tristesa es cou
en un forn de molsa i llum.
¿On són els carrers de la vila,
el sol, l’ombra,
el neguit de les flors?
Ho intueixo en el desig
inerme dels pinzells:
una part de tu reneix
en el vol fràgil de les volianes,
l’altra es va fent crisàlide
damunt la pell fosca del vent.
L’argila del pit s’esvaeix:
ja no admet cap inscripció.
