Jaume Invernon: la puresa de l’emoció
Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.» En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».
