Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Publicat el 1 de març de 2022

Humbert

Microrelat publicat a la revista 
Fil Directe, núm. 50, desembre 2021.
GAM —Grup d'Amics de Montellà— 

Il·lustració: Raquel Riera - LaPintarina

Trobo a faltar el càlid plaer d’estendre​ llençols al sol de Virgínia. Quan vam arribar a Víllec, Humbert va construir una cabana de pedra, a prop del riu de Bastanist, i la muntanya ens acollí. A l’hivern, el murmuri trencadís del riu i la parsimònia de la neu apaivaguen el record estantís i virulent dels camps de cotó.

Humbert s’ha llogat com a peó en la construcció del tram de la via del tren entre Ribes i la Molina. Abans de fugir dels Estats Units, acusat d’un crim que no va cometre, havia treballat en la consolidació de la línia de ferrocarril a les muntanyes Rocalloses. Ja aleshores, la seva ombra tenaç es projectava amb delectança sobre la infinitud dels raïls. A l’hora de contractar-lo, l’experiència ha prevalgut sobre el color de la pell o l’edat difusa. Malgrat que les cames li pesen i té l’esquena cruixida, els diumenges encara treu forces d’un pou ancestral per anar a espedregar el bancal de la solana. Recordo perfectament la primera vegada que el va llaurar amb la mula. L’arreu no s’enfondia en aquella terra tan prima i algunes llavors les havíem de cobrir amb un roc. Tot naixia com per art de màgia: trumfes, pèsols, carabasses, l’ombra fragant del ginebre… L’herba floria arreu i amorosia els rocs amb presagis d’una collita ubèrrima. Mentre feinejàvem, el nostre fill dormia, tan xicarró, dins una cistella, no gaire lluny de l’indret on els escurçons paraven el sol… No recordo, amb tot, si mai va fer-se gran, ni com vam deixar que la seva llum es perdés en la foscor del temps.

Humbert amb prou feines pot caminar. A l’hora que el sol treu el nas rere el turó de la Canal, s’asseu a la porta de la cabana a tocar l’acordió. Sempre interpreta la mateixa melodia. Va començar a taral·lejar-la durant els anys que visqué amagat a les muntanyes Rocalloses i està convençut que li allarga la vida. La hi va ensenyar Alaxchíia Ahú, el cabdill i visionari crow, a qui els blancs anomenen Plenty Coups, poc després que Humbert l’hagués salvat d’una mort segura en ser atacat per un os. Mentre construïen el tram de via de Toses, va aprendre a tocar-la amb un acordió rudimentari que li havia deixat un vailet d’Arsèguel que s’encarregava de proveir d’aigua els jornalers. Un matí, una barrinada va explotar abans del previst, i el minyó va morir esclafat sota l’esllavissada de rocs i terra. Humbert l’estimava com un fill. Quan es van emportar el seu cadàver, s’enfilà amb l’acordió al cim d’un tossal i tocà la melodia crow durant tres dies i tres nits, sense aturar-se a menjar ni a dormir, fins que un corb, l’ocell creador del món visible, davallà del cel i es posà al seu genoll.

A la meva tomba, el sol hi toca de ple. És un sol llefuc, que no consola, però impedeix que l’ombra de l’efímer m’erosioni. Humbert em visita cada matí. Un dia o altre ell també ha de morir, però li costa.

Joan Graell i Piqué



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de contes i microrelats, narrativa, | s'ha etiquetat en , per Joan Graell i Piqué | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent