Començar de zero
Conte guanyador del II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura, publicat al llibre Començar de zero i altres narracions. La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.
Raquel Riera - LaPintarina
Al Pere Puig, que m’ha ajudat a obrir portells de llum entre les parets mestres d’aquest relat.
1
Amb la mateixa celeritat i eficàcia amb què havia passat per les aules de l’institut, el Francesc es va llicenciar en bioquímica a la Universitat de Barcelona i va obtenir una beca per a cursar estudis de postgrau a Harvard. El seu treball al laboratori, ja en aquell temps, era brillant i quedà reflectit en la tesi Transformació de la matèria orgànica a nivell intramolecular. El curs següent va ser nomenat professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. La seva jornada laboral era intensa. Dedicava quatre hores diàries a la docència i la resta a la investigació al laboratori. La recerca l’apassionava. Treballava sense descans i únicament sortia del laboratori al final del dia, quan els ulls se li tornaven vermells i li coïen, per anar al seu apartament a dormir; no més de quatre o cinc hores cada nit. El cafè i la Coca-Cola el mantenien despert.
La feina l’absorbia tant que semblava que visqués en una realitat paral·lela. L’única distracció que es permetia, ara i adés, era la lectura de la revista National Geographic, a la qual estava subscrit, i la contemplació de les aus. Els ocells el fascinaven; les àligues sobretot. Al bell mig d’un tauler de suro (en què penjava anotacions dels experiments fetes a darrera hora, quan ja havia tancat els ordinadors, i algunes adreces i números de telèfon que no volia perdre) hi tenia clavada una foto mida foli d’una àliga daurada. Cada dia dinava al terrat de l’edifici, assegut a la cornisa, amb les cames penjant cap enfora i els ulls abocats al designi vertical de l’aire, com si l’alçada fos el seu medi natural. El seu menú habitual era una hamburguesa, una amanida, unes patates fregides i una Coca-Cola. En acabar, fullejava el National Geographic i contemplava el cel durant una llarga estona. La primera vegada que els seus col·laboradors el van veure enfilat a la cornisa es van esgarrifar. Ell, per tranquil·litzar-los, els va dir:
_-_—No us amoïneu, no cauré pas. Sé el que em faig. Algun dia jo seré lliure com una àliga i volaré lluny d’aquí. Llavors ja no em caldrà enfilar en cap paret per a poder-me sentir més a prop del cel.
_-_El Francesc va trigar set anys a publicar els resultats de la seva investigació. L’Estudi sobre l’atracció molecular i, més extens, l’Anàlisi de les mutacions en els transgens de les cèl·lules ben aviat van passar a formar part del temari de les assignatures de bioquímica dels cursos superiors de la majoria d’universitats del món. Això va catapultar el seu nom a la primera plana de les revistes científiques i li va donar un prestigi internacional que des del primer moment ell va defugir. Tanmateix, el seu treball al capdavant del laboratori era tan eminent que el nom de Francesc Solé aviat va començar a sonar com un ferm candidat al premi Nobel.
_-_Un diumenge al matí, mentre passejaven pel parc, el seu amic John Grinsman li va parlar d’uns textos de metafísica que estava llegint i els hi va recomanar amb l’esperança que despertarien la seva inquietud i l’ajudarien a desconnectar una mica de la feina. Aquella conversa va motivar el Francesc molt més del que el John havia previst. Ben aviat, les lectures inicials van donar pas a una recerca metòdica que va concentrar en l’Hermetisme i en l’anàlisi d’altres corrents primigenis de la filosofia i la medicina considerats ocults i màgics. Així, va trobar hores lliures on abans no n’hi havia per dedicar-se a estudiar a fons l’obra de filòsofs i científics del món antic, tots ells relacionats d’una forma o altra amb l’alquímia. Principalment va aprofundir en l’estudi del mític filòsof Hermes Trismegist, unificador de les creences metafísiques, i en els treballs del metge-mag Paracels, del qual li interessaven, sobretot, els coneixements que tenia de les propietats dels minerals i la concepció mística del cos de l’home com a microcosmos on es reflecteix l’ordre de l’univers. De Roger Bacon en va assumir la convicció que només l’experimentació —que ell practicava d’amagat en el seu propi cos— podia revelar veritats que el raonament mai no arribaria a discernir. Més d’una vegada havia explicat als seus alumnes que la intenció d’aquelles lectures anava més enllà de l’estudi estrictament filosòfic. En l’obra d’aquests autors, ell esperava trobar-hi la baula que li mancava per completar d’una manera definitiva, científica i alhora filosòfica, la cadena que li permetria passar de la transfiguració progressiva a la transmutació simultània de la substància psíquica i la matèria orgànica.
Manhattan | Anthony Quintano - Flickr
_-_Però tot plegat es va estroncar bruscament un divendres gèlid i fosc de final d’hivern. El seu talent, lluny de fer-li tocar el cel, l’abocà a l’abisme amb el mateix desfici que l’instint llança el rapinyaire damunt la presa esfereïda. En arribar la policia al lloc dels fets, els agents van trobar tota la roba del professor feta un manyoc en un racó del terrat i impregnada d’un fluid incolor i viscós. Un reguerol de sang i plomes de color castany anava de la roba al cap de la paret; però els agents no van trobar cap altre indici de la desaparició del seu cos en tot el perímetre de l’edifici. En ser interrogada pel comissari de la policia, una de les seves col·laboradores va declarar:
_-_—A primera hora de la tarda, quan hem vist que no arribava, hem pujat a buscar-lo al terrat, on acostuma a anar per desconnectar de la feina. Ell no hi era, però ha deixat un rastre macabre de plomes i sang. Tot això és molt estrany. El Francesc és una persona tan intel·ligent que el seu cervell s’ha passat de voltes i viu immers en una paranoia constant. Tot l’obsessiona. Ell, d’un gra d’arena és capaç de fer-ne una muntanya. A vegades resol equacions que no semblen a l’abast de la ment humana i altres vegades s’ofega en un got d’aigua. Tots els que treballem al seu costat som plenament conscients de les seves excentricitats, perquè les patim cada dia, però aquesta vegada s’ha passat de rosca. No sé a què treu cap això…!
_-_Un cop analitzada al laboratori, la sang va resultar ser del mateix grup sanguini que tenia el Francesc. La primera opció que la policia va ponderar fou que es tractés d’un segrest, però de seguida la van descartar perquè, uns dies abans de desaparèixer, havia cancel·lat el seu compte del banc. Totes les proves indicaven que havia desaparegut per voluntat pròpia. Finalment, la policia no va poder trobar cap pista que pogués aclarir la seva desaparició i va arxivar el cas.
_-_En quedar-se sense professor, els alumnes de la facultat de bioquímica van fer córrer el rumor que el darrer dia que els havia impartit classe els va explicar que la transmutació de la matèria no era un mite de la ciència-ficció, sinó que era del tot possible i ell estava a un pas, a una única fórmula, que havia de replantejar i resoldre, per poder-ho demostrar. En pocs dies, aquest rumor es va escampar pels passadissos de la universitat i va transcendir portes enfora. Així, l’home-àliga es va convertir en el protagonista de les converses als carrers, als parcs i als bars de tota la ciutat. Amb el pas del temps, els detalls més escabrosos de la seva desaparició donarien peu a l’aparició d’una llegenda urbana.
2
Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles a dins. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones. El Francesc escarbota el terra com un gos, amb ungles i dents, però no troba el que busca. No sé quant temps portem (hores, dies, anys…?) resseguint totes les costes. Hem fet una batuda des de Serra-seca fins a les cases de la Móra i davallem pel curs sec del riu fins a l’indret on el pantà engoleix el nostre neguit. Tenim els dits encetats. Hem remogut tots els rocs de Torrent Mal. Finalment trobem un tapaboques llardós i esparracat amagat entre les branques d’un ginebre, a prop de l’espluga del Duc. El Francesc està convençut que és una peça de roba d’aquelles dones que, segons la padrina, sortien del forat de les Encantades i anaven a rentar la roba al riu de la Móra.
La Llaguna | Foto: Àgueda Graell
Ell sap del cert que encara habiten a l’estany subterrani de la Llaguna. «Malgrat que sembli un parrac —em diu—, la persona que el pugui posseir no veurà mai la misèria instal·lada a casa seva.» El Francesc torna a ser el bruixot chippewa i enterra el tapaboques, ben doblegat i cobert amb branques fragants de ginebre, al peu de l’om, a tocar de l’àliga. Quan la terra comença a desprendre ferum, el meu germà es treu les pells de guineu que li cobreixen el cos i, despullat de pèl a pèl, proclama: «Ara ja sóc un home ric i poderós i cap força que no sigui de la natura no em podrà aturar!» De cop i volta ja és tan alt com el pare i ens banyem despullats al riu de Perles. Ens hi quedarem fins que aparegui davant nostre una dona d’aigua… La padrina no vol que hi anem, al riu. Ens adverteix que aquestes dones són malignes, que tenen el cos ple d’escates, com un peix, i s’apareixen a boca de fosc per captivar els homes que tenen la sang calenta i emportar-se’ls cap al seu domini màgic… Ja fa estona que és fosc, però no sortirem del riu fins que el meu germà en vegi una. Comença a ploure amb força i jo tinc fred. Molt fred. El Francesc m’agafa la mà i la prem fort: no em deixa sortir del riu, m’arrossega fins a la boca del congost… Sento els crits del pare. El Francesc torna a tenir sis anys: veig com el pare el pega, primer amb la mà, després amb el cinturó… Arriba el bon temps: el fullatge de l’om s’acoloreix amb la piuladissa dels ocells que hi tornen a ocupar els nius. El bruixot chippewa m’explica a cau d’orella que l’esperit de l’àliga ha trobat repòs en les arrels i la soca del gran arbre amic. Els fruits alats de l’om esdevenen màgics. Aquesta nit hi ha claror de lluna: les sàmares es converteixen en ocells i emprenen el vol… Torno a tenir fred. Busco la cabana i no la trobo enlloc. M’hi vull enfilar, però no puc. L’om fa temps que ha perdut el seu vigor i es comença a corsecar lentament afectat d’una malura que no en deixa cap de viu. Veig com es podreixen tots els oms de la muntanya. També veig la cabana penjant mig de costat, amb el Francesc a dins, desballestada i coberta d’heura…
3
Ja fa massa temps que la Laia no sap res de l’Oriol. La darrera vegada que el va veure es comportava de forma inquietant, com si un determini obscur hagués anul·lat la seva facultat racional. Van dinar plegats al Restaurant Masia de Peramola, però no van parlar gaire estona. Malgrat que l’Oriol estava assegut amb el cos rígid davant d’ella, el seu pensament era en algun lloc remot, molt allunyat d’aquella taula. Respirava amb dificultat, com si al seu interior la sang no pogués vèncer l’atracció de la gravetat per fluir cap amunt pels vasos sanguinis i amb una corda i una galleda hagués d’elevar l’oxigen des d’un pou del cor, estret i pregon, fins al cervell. Tenia el rostre desencaixat. No va ser capaç de seguir la conversa sense perdre el fil cada camí que ella l’interrogava amb la mirada. Finalment, mentre prenien el cafè, es va escurar la gola i li va dir —en aquest punt de vel·leïtat va ser capaç d’encadenar més de dues frases seguides— que si passava més de tres setmanes sense anar-la a veure a la botiga pugés a la Malesa, entrés dins la casa i busqués, a sota el banc del foc, una pedra, que tocava al banc per la part de sota, que tenia incrustat el fòssil d’una petxina.
_-_—El que hi tinc amagat darrere és molt valuós per a mi i vull que, si mai em passa res, ho tinguis tu.
La Malesa | Foto: Àgueda Graell
_-_La Laia no ha tingut cap més notícia del seu amic des de llavors; i d’això, ja en fa un mes i mig. A primera hora del matí, mentre atura el cotxe a la petita esplanada de la font d’Isot i inicia el curt recorregut a peu fins a la Malesa, li ve al pensament el dia que es van conèixer. L’Oriol va arribar a Oliana amb el cotxe de línia de Barcelona, un dissabte de finals d’hivern, i va entrar al seu establiment de queviures amb una motxilla penjada a l’esquena. Ella s’hi va fixar des del primer moment per la forma una mica estrafolària com anava vestit, amb uns texans desgastats, un jersei de rombes, marró i gris, de coll alt i un barret de cuiro d’ala ampla. Aproximadament tenia la mateixa edat que ella. No era ni alt ni baix, ni gras ni sec, ni ros ni bru. Això sí: parlava de forma molt educada. Li va comprar provisions per passar un mes, com si el món estigués a punt d’acabar-se. A l’hora de pagar, li va demanar on podria trobar algú que li vengués un cavall i li pogués ensenyar el camí per arribar fins a la font d’Isot. No sabria dir amb certesa per quina raó, però l’Oriol li va caure bé des del primer moment que hi va parlar. A migdia, després de tancar la botiga, el va acompanyar a la casa d’un ramader que li podria vendre un cavall i també li va fer conèixer un amic del centre excursionista, que es va oferir a acompanyar-lo fins a la font d’Isot pel camí mil·lenari que travessa el serrat de Coll de Creus.
_-_Al cap de dos dies, l’Oriol es va tornar a presentar a la botiga i li va demanar que sortís un moment. Li va ensenyar l’euga que el ramader li havia venut i li va explicar que havia comprat el terreny i la casa enderrocada de la Malesa. L’euga era mansa i valenta i li aniria molt bé per a traginar l’aigua de la font i arrossegar bigues per refer els trebols i la teulada. També li volia donar les gràcies per la seva ajuda i la va convidar a dinar on ella volgués. Durant el dinar, la conversa va ser molt fluïda, com si es coneguessin de tota la vida. Ella li va preguntar, ras i curt, de què pensava viure a la Malesa quan acabés la reconstrucció de la casa.
-__—Vull tornar a l’origen per mirar de restablir l’antic lligam que uneix l’home amb la terra. Faré de terrissaire. Construiré un forn de llenya i, quan acabi de fabricar les teules, hi couré atuells d’argila de totes mides i funcionalitats: bols, fruiteres, gerros, càntirs i també figures abstractes i objectes decoratius que aniré a vendre amb l’euga per tots els pobles de la comarca. No passaré pas gana. Aviat tindré a punt un tancat per a aviram i conills. Al tros de davant de la casa hi faré un hort i també hi plantaré ceps. Si el raïm hi madura com em penso, em faré el vi.
-__La Malesa està enclavada al peu d’una roca, a la part de sobre del camí. En arribar-hi, la Laia queda admirada. L’Oriol ja ha aixecat les parets exteriors i ha cobert el teulat. Amb la primera llum del matí li sembla molt més gran que les runes que ella recordava. Mentre la contempla amb l’ànim suspès, s’adona que l’euga jau morta en un extrem del tancat de fusta. Ja comença a fer una mica de pudor. Ni els voltors ni cap altra fera del bosc no li han clavat el bec ni els ullals ni les urpes. Això li fa estrany, perquè els voltors sovint volen fent cercles per aquells verals. També li costa de creure que ningú de Gavarra, en passar per allí, no s’adonés que estava anguniosa per manca d’aigua i menjar.
_-_—Oriol! —crida la Laia colpejant la porta amb el puny. No obté resposta. Torna a trucar tan fort com pot i aquesta vegada s’adona que la porta només està tancada amb balda. En entrar dins la casa, li sobrevé una forta alenada de solitud; malgrat les evidències, que indiquen tot el contrari, una veu interior li diu que entre aquelles quatre parets no hi ha viscut mai ningú. A la part posterior de l’habitacle, separats per unes cortines que pengen clavades a les bigues del trebol, hi ha dos llits. Que n’hi hagi dos la desconcerta. Tanmateix, fa molts dies que no hi ha dormit ningú, perquè els cobrellits i els coixins estan coberts per una capa fina de pols. La Laia alça la mirada i pot veure les teules. La planta de dalt tot just està començada. Només hi ha les bigues i dues filades de l’empostat clavades a la banda de sobre de la porta. Amb una llambregada ho té tot vist. Llavors dirigeix la seva atenció cap a sota el banc del foc. No li costa gaire de trobar la pedra de la petxina i fer-la sortir de la paret. En tocar-la amb els dits, una esgarrifança li recorre el cos de dalt a baix, de dins a fora. De darrere la pedra en treu una capsa de llauna mig rovellada. En un primer moment dubta que dins hi pugui haver res de gaire valor, però en obrir-la s’adona que conté un autèntic tresor. Per protegir-lo de la humitat, la capsa està folrada per dins amb plàstic i roba de vellut vermell. En aquell moment, ja sap que el més valuós no són els tres plecs gruixuts de bitllets de 50, 100 i 500 euros que hi troba embolicats amb una peça de cuir, sinó el quadern, la ploma estilogràfica i les urpes i les plomes d’àliga, que irradien com una relíquia primordial. Tot el cos de la Laia frisa d’emoció mentre surt de la casa i baixa cap a la font amb la capsa sota el braç i el quadern a la mà. El comença a llegir asseguda sobre la fredor ancestral d’un roc:
Any zero. Dia 1. Goig:
-__Tot ha passat molt ràpidament. Divendres al matí vaig decidir que volia canviar de vida. Havia de fer un gir de cent vuitanta graus. L’únic que em podia ajudar a tornar a començar de zero era el John. El seu passat fosc a Irlanda em faria molt servei, perquè encara manté el contacte amb companys de lluita que li deuen favors.
-__Ens vam trobar, com cada diumenge al matí, al parc; i em va escoltar, tant comprensiu com sempre: «Si això és el que desitges, et puc aconseguir tot el necessari per a tornar a començar de nou, des de zero, en un altre país i en un indret aïllat del brogit de les grans ciutats». Quan vaig baixar de l’avió, a Barajas, amb una identitat nova i un aspecte físic completament diferent, amb ulleres, els cabells tenyits de color castany i sense barba, no em reconeixia ni jo mateix. A la cafeteria de la terminal m’esperava un home amb un maletí que contenia, canviats a euros, una part dels dòlars que jo havia donat al John i els documents legals de compra de la Malesa. Per un caprici del destí, es va escaure que l’intermediari havia comprat la casa no gaire lluny del lloc on jo havia nascut.
Any zero. Dia 4. Estels:
_-_Avui començo les obres de la casa. Espero tenir acabades les parets exteriors i la teulada abans que torni el fred rigorós. De moment, m’he instal·lat a la tenda de campanya. A la nit, l’ocell gegant del cel s’ajoca sobre les carenes i els serrats. Mai abans no havia vist resplendir els estels amb tanta intensitat.
La Malesa | Foto: Àgueda Graell
Any zero. Dia 11. Rates:
_-_No tinc intenció d’escriure gaire sovint en aquest quadern, només quan no em pugui desfogar de cap altra manera… Removent els rocs he trobat un niu de rates i m’ha vingut al cap tot el temps que vaig passar tancat al laboratori entre tubs d’assaig, xeringues, cànules i ordinadors. Ara encara em pregunto el mateix que llavors: ¿Quins són els animals irracionals, els que ens miraven amb ulls contemplatius i interrogants des de dins les gàbies o els qui els observàvem amb mirada cobejosa des de l’altre costat dels barrons?
Any zero. Dia 23. Arrels:
_-_M’he establert a la Malesa amb la intenció de viure completament aïllat del món. Però això em resultarà gairebé impossible, perquè la Laia em recorda moltíssim la meva estimada Laura. Encara somio cada nit l’instant efímer i alhora etern en què aquell maleït cotxe vermell l’estampeix contra la paret al pas de vianants. Mentre camino pel bosc, l’espetec que fan les branques mortes sota els meus peus em recorda l’esclafit del seu cos contra el mur. Darrerament, el meu pensament s’instal·la tot sovint a la cabana de l’om on, sempre que ho desitjo, sóc capaç d’aturar el temps, tal com ho vam aprendre a fer de petits amb la Laura. L’amistat de la Laia i els records d’infància que evoco d’aquella cabana màgica són l’únic punt d’ancoratge que a hores d’ara em manté aferrat a la realitat.
Any zero. Dia 75. Pluja i foc:
_-_Ahir al matí va arribar l’Erin. Plovia a bots i barrals. Feia quatre dies que la pluja no parava de caure i l’aigua de la font Mentidera brollava amb una força inesperada per sobre del camí. La rasa s’havia desbordat i l’aigua inundava tot el planell d’Isot. No sé com ni perquè, però sense que hagués trucat a la porta vaig saber que era allí. M’esperava al llindar exterior amb la roba xopa, adherida a la pell. L’aigua de la pluja li regalimava per tot el cos. No portava cap equipatge. La vaig convidar a entrar a casa i li vaig oferir una tovallola i una manta. Es va començar a treure la roba davant meu. Jo em vaig girar d’esquena, però l’observava de reüll mentre abrandava el foc amb els armolls i un ventall. S’eixugava amb un moviment suau i compassat de braços i mans. En aquell moment, m’esfereí el contrast entre la pal·lidesa translúcida de la seva pell i la llarga i arrissada mata de cabells, que són del mateix color que la soca tendra del pi roig i li arriben fins a mitja esquena. Llavors ella es va asseure embolicada amb la manta en un racó, a una distància prudencial de les flames, de manera que l’escalfor no li arribés de forma directa i intensa, sinó esbiaixada i esmorteïda per l’aire humit que entrava per l’obertura de les finestres i per sobre la paret de la part posterior, a redós de la roca, que encara tenia a mig fer. Jo m’hi vaig acostar, vaig estendre una altra manta a terra i em vaig asseure al seu costat. Em va explicar que venia de part del John i em va demanar si es podia quedar a viure amb mi. «Soc irlandesa i he de desaparèixer de l’illa durant un temps. Allà el dolor penetra les soques dels arbres com una pluja subtil. Jo tinc la pell impregnada d’aquest dolor, del que he patit i del que he causat —el seu to de veu era feble i rovellat—. El John Grinsman m’ha dit que amb tu estaré segura.» Com si m’hagués d’agrair per endavant una hospitalitat que no li podia negar, em va abraçar amb tendresa i em va fer un petó frondós i humit als llavis. Per un moment em va passar pel cap que era una dona d’aigua que havia sortit de l’esvoranc de la font Mentidera per seduir-me. Jo la vaig apartar amb suavitat i li vaig dir que, si ho desitjava, podia quedar-se a viure amb mi tot el temps que volgués, però a canvi m’havia d’ajudar a acabar de reconstruir la casa.
Any zero. Dia 83. Colors:
_-_L’Erin és una dona fascinant en tots els sentits. La seva aparició ha tornat a capgirar la meva vida. No m’hi he pogut resistir. Amb l’arribada de l’estiu, la lluïssor dels ulls li assimila la verdor del bosc i el sol li enfosqueix gradualment la pell i els cabells en conjunció amb les tonalitats grises i terroses de les roques que revesteixen la muntanya. S’ha integrat de tal manera en la natura que el seu cos, per als meus ulls, ja forma una part indestriable del paisatge. Als voltants de la Malesa totes les plantes i els arbres floreixen amb delit. Fins i tot lluquen els rocs!
Any zero. Dia 92. Angoixa:
_-_L’Erin es passa la majoria d’hores anant i venint de la font. A vegades desapareix tot el dia i torna a hora foscant amb el cos humit o calat per una rosada magnètica, fragant, com si sorgís dels corriols ocults i gràvids que menen a l’estany subterrani que alimenta la font. De vegades penso que és un amfibi. Jo no estic tranquil fins que la torno a tenir al meu costat per abocar-me al vertigen dels seus ulls i deixar que el seu alè em contamini com si fos una prolongació hipnòtica del bosc i les roques. La veritat és que aquests dies no m’ajuda gaire amb la feina de la casa, però no li goso dir res.
Any zero. Dia 97. Feredat:
_-_Cada matí l’Erin em demana que l’acompanyi a la font per relaxar-me de la feina; tanmateix, no m’atreveixo a anar-hi, perquè la seva nuesa em corprèn.
Any zero. Dia 102. Imant de llum:
_-_L’Erin menja molt poc. Jo crec que s’alimenta pels porus de la pell. Dins la casa em mostra, ara que la calor m’ablaneix l’instint, tota la frisança del seu organisme a frec de roba. El seu cos és un imant que fa sortir de mare el feble riu dels meus sentits. Ara ja tinc els ulls addictes a la llum que li dansa entre els braços i les cames quan camina. A la nit, la blancor lunar de les seves ungles se’m clava fins al moll de l’os.
Any zero. Dia 108. Discerniment:
_-_La meva percepció de la realitat s’ha distorsionat i cada vegada em costa més de discernir entre el desig i la follia. A hores d’ara, si no la pogués tenir al meu costat, seria capaç de llançar-me daltabaix del roc del Botador. Quan per fi m’abandoni als seus encants, el meu goig serà definitiu.
Any zero. Dia 114. Embruix:
-__No sé quant temps podré resistir aquest encanteri. Una nit rere l’altra somio en les escates de la seva pell i em deixo atrapar en el vesc dels seus braços. El somni sempre acaba igual: l’Erin m’embolica cor i ulls amb els llençols de la ment i em transporta, aigua endins, cap al domini màgic de l’estany subterrani del pla de Talustre. I cada matí em costa més de despertar-me. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, sento la seva presència al meu costat, observant-me, tot i que ara ella deu ser dins l’aigua, i em domina l’atracció tel·lúrica dels seus ulls pregons, immensos, que canvien de color segons la posició del sol i la lluna.
Any zero. Dia 122. Comiat:
_-_L’Erin m’ha posseït d’una forma salvatge, mineral, anul·ladora. Ja no puc fugir. Ni ho vull. Ni tan sols sé si el cos que ara habito és el mateix cos d’abans. Sento com l’oxigen entra dins meu, com els glòbuls vermells el transporten als pulmons, al cor, al cervell. També puc sentir el murmuri de la sang i la saba de tots els organismes vius que habiten en el mateix ombratge que jo, des dels ocells que volen a tocar del sol fins als cucs que s’enfonsen més avall d’on arriben les arrels dels arbres o les algues estacionàries que purifiquen l’aigua. Tot el que fins ara em lligava a aquest món ja és secundari: l’existència humana, el record de la Laura, la cabana de l’om, l’amistat amb la Laia, l’escriptura. Les darreres paraules d’aquest quadern les escric per a tu, Laia. A partir d’ara ja no tornaré a sentir la necessitat d’escriure. Mai no t’he explicat res de la meva vida anterior, perquè ja saps que no m’agrada parlar-ne; ni tan sols recordar-ho. Arribats a aquest punt, ja puc compartir el meu secret amb tu. Cerca aquest nom a Internet i ho comprendràs tot: Francesc Solé Garriga.
_-_La Laia tanca el quadern, el desa sobre el seient del cotxe i s’eixuga les llàgrimes dels ulls amb un mocador de paper. És inútil que provi de buscar l’Oriol. Pot ser, mort o viu, al fons d’un barranc, al bell mig del bosc o ja ben lluny. Ella sola no es veu amb cor de buscar-lo.
_-_Al vespre consulta a Internet tota la informació referent al científic Francesc Solé. Al cercador de Google hi troba més de vint entrades que descriuen tots els detalls escabrosos de la seva sobtada desaparició. Un cop apaivagada l’emoció inicial, pot analitzar la situació fredament. D’entrada, el primer que ha de fer és denunciar l’estranya desaparició de l’Oriol, perquè si algun veí de Gavarra el trobés mort, a la gent els faria estrany que ella no hagués passat ànsia del seu amic. Però només pot explicar el que és evident: que fa molts dies que l’Oriol no la passa a veure a la botiga, que estava amoïnada i ha pujat fins a casa seva, que ha vist l’euga morta al tancat de l’era i que ara pateix per ell. Els diners i el quadern, de moment, els guardarà a casa i no en dirà res a ningú. Què deu haver fet aquell tros de boig? ¿Ha fugit de nou, amb l’Erin, per tornar a començar de zero en un altre lloc més apartat de la civilització? ¿És l’Erin realment una dona d’aigua i se l’ha emportat cap al seu domini de les aigües subterrànies o és només un altre producte de la imaginació malaltissa i obsessiva del pobre Oriol? Segurament aquesta dona no ha existit mai. Els veïns dels pobles de muntanya són curiosos de mena. Si l’Erin fos real, algú l’hauria vist mentre es banyava despullada a la font i n’hauria fet córrer la veu. O no? A hores d’ara, de l’únic que està segura és que el seu amic ha desaparegut de la faç de la terra i que el cap li fa molt mal. Mentre es pren una aspirina veu per la finestra com la darrera llum del crepuscle rabeja sobre el laberint de roques que circumden l’encanteri de la vall. De sobte, sense cap mena de transició atmosfèrica, un llamp fa saltar els ploms i el vent comença a udolar com una criatura aterrida i famolenca darrere els vidres. En un tancar i obrir d’ulls, ja plou a bots i barrals. L’aigua que baixa com un riu pel carrer aviat inundarà completament els baixos de la casa.
Joan Graell i Piqué