La folgança del llamp
Víctor Obiols – Epíleg del llibre Alfabet de l’ombra (Pagès Editors, 2023):
Crec recordar que era el francès Yves Bonnefoy (poeta, per cert, citat per Graell en el seu recull) que deia que la veritat de la poesia no és en l’afirmació, mal que sigui eloqüent, d’un bell pensament o un sentiment, sinó en l’experiència d’una realitat més enllà d’allò que els mots, els mateixos que estan enclosos en el pensament o en el sentiment, poden dir-ne. I no es tracta d’una pràctica puntual. El poeta, que viu la fascinació del llenguatge, opera com aquell qui rasca pedra foguera i n’obté espurnes. Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat una aventura prometedora. Jo desconec el procés que ha portat l’autor fins aquí. Algun dia potser ho sabré. El que sí sé és que ja amb Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune) vaig parar l’orella (i l’ull, i tots els sentits) perquè tenia la clara consciència de descobrir un poeta. Amb aquell llibre Graell es va posar, com qui diu, de llarg, i, per dir-ho amb una banalitat —que vol ser amable—, entrant per la porta gran.
No he llegit els seus llibres anteriors, ni tan sols el penúltim, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), però espero posar-hi remei ben aviat. Vicenç Llorca, en el seu pròleg a Aiguafoc, ens diu que Graell parla en el llibre de la màgia de la natura en el vers. Sí, i afegiria, parla de la màgia del vers forjat en la natura, i des de la natura. Cada cop que veiem disposats en el vers ben tallat una sèrie de mots olorosos, turgents, lluents, amb propietat estètica potent i específica, el poeta està posant en moviment, com dotat d’una fetilleria blanca, la màgia del vers. Perquè reconeixem en Graell un mester alquímic, una diafanitat en el discurs poètic difícil de trobar: amesura, sospesa, calibra els mots i els col·loca en el lloc precís d’on no s’han de moure més, engalzats com una joia.
Com aquells músics d’ofici que improvisant no s’equivoquen mai, així brolla el vers alat i de granit de Joan Graell. Per què? M’ho pregunto sempre davant del miracle de l’art nítid, fluid, que sembla que esdevingui marbre per la seva perfecció i solidesa sobirana. Vers perenne, com la fulla de l’arbre perennifoli. Hi ha, en aquest misteri, evidentment, la traça de l’artesà: la feina fosca de qui ha conreat intensament la paraula, però aquesta condició —necessària, seria injust no reconèixer-ho— no resulta pas definitiva per obrar el miracle. Hi ha la gràcia, hi ha la musa, o el que en vulgar en diríem inspiració, que posa en boca del poeta què ha de dir i com ho ha de dir. Em fa pensar en un mestre que veig que Graell també admira, l’osonenc Lluís Solà, que va publicar fa uns anys un volum importantíssim de poesia completa, del qual encara se n’han de pouar moltes meravelles.
Això no és qüestió de facilitat o dificultat. Això, simplement, és. Esdevé, i es fa necessari al poeta expressar aquest doll de versos, i anar cercant i trobant matisos i maneres en la veu. I si se’m permet, m’esmeno (i afirmo): no és precisament fàcil. És molt difícil, perquè la preparació per arribar-hi —per dir-ho rilkeanament— és tota una vida. La poesia s’ha de viure quan hom entén que la sap veure i, a més, la poesia va i ve, i s’ha d’aprofitar quan ve, i no quan s’esvaneix. Tanmateix el poeta no ho tria; és un elegit, com ho és el nen que és proclamat —en el budisme tibetà— dalai lama reencarnat.
Com també esmenta el prologuista d’Aiguafoc, a vegades recorda aquella gràcia alada i visionària de Vinyoli; sí, però afinant en l’obra, apuntaria cap a Llibre d’amic i els Cants d’Abelone. La seva dicció tendeix a la perfecció i diria que, després d’Aiguafoc, es va depurant amb una maceració exquisida. Què no podem esperar d’aquest poeta que creix a cada entrega? Me’n faig creus.
Després de la nitidesa de pur deliqui versal de l’inici de l’Alfabet de l’ombra (just guanyador, per cert, del Premi Benet Ribas 2022), obre un nou registre en el poema XI, amb l’evocació dels poetes Barceló i l’Espunyes de cal Vilaro, i acaba amb una confessió col·loquial que ens fa baixar a la terra, sense estalviar-se un bell sentit de l’humor:
_____________________________Jo em mantinc
______________________ferm en el ruralisme
______________________i m’obligo a treure
______________________els telaranys del text:
______________________on diu coit
______________________________hi engalzo rauc.
Graell té el do, i l’usa. Hi ha qui no ho fa —per les raons que siguin que el porten a callar— i cal agrair els qui, a consciència, tenen el coratge i la generositat d’emprendre el camí de l’aventura poètica, dotant així la literatura del seu país d’obres perdurables. Com deia Wallace Stevens, ha de ser plaent. I ho és, i tant si ho és!
Víctor Obiols