Creix a les mans l'embruix dels astres...

Relat de Sant Jordi,
publicat a l'Escata de drac núm. 22. 
Lleida: Ajuntament de Lleida - La Paeria, 2026.

Des que vaig aconseguir que una editorial petita i independent del Pirineu s’avingués a publicar el meu primer recull de poemes, el que més m’ha costat és habituar-me al tràfec dels actes de promoció de cada nou llibre: tinc un veritable pànic a les presentacions, a les tertúlies literàries, a les signatures de llibres… El dia de Sant Jordi el temo especialment. Però aquesta vegada, quan la nova editora de Lleida em va demanar que abandonés per un dia el meu exili voluntari a Canalda i acudís a la taula de signatures de l’editorial, a l’avinguda Francesc Macià, vaig acceptar de venir perquè estava convençut que no hi compareixeria ningú, o ben pocs lectors, a demanar-me que els escrigués una dedicatòria. La veritat és que no m’hi podia negar, perquè aquest poemari ha guanyat el Premi Màrius Torres i em sento obligat, en la mesura que en sigui capaç, a fer difusió del llibre a fi que l’editorial pugui, si més no, rescabalar-se d’una part dels diners invertits. Jo soc un poeta de secà, de muntanya, i el fet d’obtenir aquest guardó em farà entrar de ple en l’òrbita d’influència dels poetes de Ponent. Ben mirat, ja vaig aconseguir de posar-hi un peu i mig quan els curadors del llibre Poetes de Ponent, una antologia que abraça un ventall cronològic que va de la Renaixença fins als nostres dies, m’hi van incloure. No m’hi podia negar, doncs. Però en comptes de concentrar-me en la dedicatòria que he d’escriure a aquesta senyora que s’ha presentat a la parada a les nou del matí, no em puc treure del cap l’ambiciós poema que he començat a escriure fa uns dies: una oda moderna als pobles, les valls, les muntanyes i els éssers mitològics del Pirineu, que haurà de tenir més de set mil versos, distribuïts en setze cants, però en la qual, de moment, m’he quedat encallat en la tercera estrofa. Si no l’escric jo, aquesta obra, potser no ho farà mai ningú. I el pitjor del cas és que, quan em quedo trabat mentre escric, la qual cosa em passa sovint, l’engranatge immersiu de la literatura m’absorbeix completament.

(més…)

Relat guanyador del Premi Vent de Port 2018,
publicat al llibre Croquis d’un nu pintoresc i altres narracions. 
Recull de contes del Premi Vent de Port 2018.
Lleida: Pagès Editors, 2019.

[Veure el llibre a la web de Pagès Editors]

I

Climenç Erill, el caçador més experimentat de la colla, surt del bosc mig d’esme i davalla costes avall en direcció a la fogaina. Quan per fi hi arriba, els seus companys ja escalden el porc fer dins l’aigua bullent d’una banyera reubicada al cap d’un marge i el comencen a pelar. Ell no es veu amb cor d’ajudar-los. Entra a la fogaina i s’asseu en un tió. S’ha de treure del cap aquella bèstia sobrenatural que ha vist passar entre els pins, de lluny, a l’obac de Xiula. Ha aparegut del no-res. Ell, obsedit per la monotonia de l’espera, havia encarat l’escopeta a l’atzar, en un punt indeterminat entre una roca i un ginebre, on li ha semblat veure un granelló de llum esmorteïda. Llavors, una veu interior —mai abans no l’havia sentit— li ha dit: «Fixa el delit de l’ull, a través del punt de mira, en un minúscul reflex de subllum lasciva. No retis culte a l’home-boc. Escomet-lo!». El tenia al bell mig del punt de mira, el tret era segur, però quan el dit ha absorbit la fredor del gallet li ha vingut a la ment la imatge consirosa de la marededeu de Carrànima i l’escopeta li ha caigut a terra. Mai abans no havia vist una fera semblant: caminava dreta, com una persona, tenia mig cos —des dels corrons fins als peus— cobert de pèl i dues banyes llargues i recargolades com les d’un boc li enravenaven el front. La fesomia, a una distància tan llarga, no es podia distingir, però semblava humana. No ho pot explicar a ningú. El prendrien per boig! I de ben segur que li retirarien l’escopeta! Aquella visió el turmenta. A fora, mentre pelen el porc, comença a nevar amb parsimònia i el devessall compassat dels flocs alenteix la percepció del temps. El vell caçador afegeix llenya al foc, abranda les flames amb un ventall i s’abstreu escoltant els espetarrecs i contemplant les xàldigues que s’enfilen en la negror de la xemeneia, però no aconsegueix treure’s el fred del cos. L’estupor el petrifica. Durant una llarga estona, només un lleu batec al pols el distingeix dels rocs que formen les parets de la cabana. Quan per fi l’escalfor el retorna, li sembla que tan sols han passat unes hores, però a fora ja no queda rastre de l’hivern. Un aire càlid el transporta en el camí de tornada.

(més…)

Conte publicat al llibre col·lectiu Els camins escrits del Pirineu. 
Associació Llibre del Pirineu - Edicions Salòria - Garsineu Edicions, 2022.

Il·lustració: B:K

Arribes a Tuixent a les cinc de la tarda, una hora més tard del previst, amb els peus magolats. Trobes la Mercè enfeinada darrere el taulell d’una petita botiga de comestibles. És una dona d’una cinquantena d’anys ben portats. Et rep amb un lleu somriure, et fa passar al menjador de la casa, que comunica amb la botiga per una porta lateral, i et convida a berenar. Ha tancat la porta de la botiga per dins, amb balda, perquè no us molesti cap clienta. Li demanes que t’expliqui anècdotes de tots els viatges que havia fet la seva padrina Ció, que va aprendre l’ofici de trementinaire acompanyant l’Antònia Costa. Mentre anotes tot el que va dient al teu quadern, obre un armari i en treu una capsa de llauna on guarda fotografies seves i altres records. El primer que et crida l’atenció és una pàgina retallada del diari La Publicitat: conté una notícia insòlita, publicada el 28 d’agost de 1935 a la secció «Les comarques catalanes». Li demanes permís per copiar-ne la part que t’interessa al quadern:  (més…)

Il·lustració: Àngel del Pozo

El relat “El foc i les cabres”, publicat a la secció Primers relleus, que obre el número 36 de la revista Cadí-Pedraforca, desgrana records d’infantesa i de joventut a Cambrils i a l’Alzina, d’on era la meva mare, i algunes experiències familiars de la memòria oral de cal Jepo que m’havia explicat el meu pare, però passades pel sedàs de la literatura, amb algun toc oníric i de realisme màgic.

Comença així: (més…)

Conte guanyador del II Premi Guillem de Belibasta
de narrativa breu d'aventures a la natura,
publicat al llibre Començar de zero i altres narracions. 
La Seu d’Urgell: Edicions Salòria, 2016.

Raquel Riera - LaPintarina

Al Pere Puig, que m’ha ajudat a obrir portells de llum entre les parets mestres d’aquest relat.

1

Amb la mateixa celeritat i eficàcia amb què havia passat per les aules de l’institut, el Francesc es va llicenciar en bioquímica a la Universitat de Barcelona i va obtenir una beca per a cursar estudis de postgrau a Harvard. El seu treball al laboratori, ja en aquell temps, era brillant i quedà reflectit en la tesi Transformació de la matèria orgànica a nivell intramolecular. El curs següent va ser nomenat professor del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. La seva jornada laboral era intensa. Dedicava quatre hores diàries a la docència i la resta a la investigació al laboratori. La recerca l’apassionava. Treballava sense descans i únicament sortia del laboratori al final del dia, quan els ulls se li tornaven vermells i li coïen, per anar al seu apartament a dormir; no més de quatre o cinc hores cada nit. El cafè i la Coca-Cola el mantenien despert.

(més…)

Relat finalista del IX Premi Miquel Arimany de Narrativa,
publicat al llibre Arran de vies i altres contes.
IX Premi Miquel Arimany. Narrativa.
Les Masies de Roda: Ajuntament de les Masies de Roda, 2018.

Jo no soc un dori qualsevol. Soc Píndar, el llegidor. En honor meu van posar el nom a un poeta excels. Com que vaig refusar d’acompanyar el rei Diomedes en l’expedició a la península Itàlica, els déus sempre m’encomanen les tasques més vulgars. Em resulta extremament difícil de comunicar-me amb els homes d’aquesta terra: desconeixen els girs de la meva llengua i els seus textos em costen de desxifrar. (De mica en mica, els heralds de l’Olimp ens anem enfonsant en les aigües del Leteu.) Sempre més patiré fred als peus. Donaria qualsevol altra part del meu cos, llevat dels ulls, a fi que poguessin tornar a sentir l’escalfor tel·lúrica de les Termòpiles. Definitivament, aquest temps ja no és el meu; però no puc defugir la meva obligació hermenèutica. Per fi, Tique em somriu! He trobat un edifici amb un rètol de bon llegir: ESCOLA MODERNA. Està escrit amb els caràcters de l’escriptura llatina, en un dialecte emergent. Just després que jo hi entrés, ha comparegut un escamot de sicaris i s’ha emportat el παιδαγώγος, a qui els infants anomenen «senyor Francesc», amb les mans lligades a l’esquena. Tot i les evidències —el cartell és una evolució de la paraula llatina SCHOLA, que va heretar la puresa de significat del mot σχολή—, potser vaig errat i aquest no és un lloc destinat a preservar la saviesa ni a transmetre la φιλοσοφία…; potser és només un cau infecte d’enveja i rancúnia! Tanmateix, la podridura dels homes ja no em corromp… Han barrat les portes sense adonar-se de la meva presència. Romandré uns dies aquí dins. Resseguiré tots els racons de la biblioteca: la meva intuïció de llegidor m’indica que hi trobaré algun indici dels pergamins que els dos mil deixebles de Teofrast van extraviar.

(més…)

Torse, effet de soleil | Pierre-Auguste Renoir

El meu conte «El clau de Txékhov» ha estat escollit com un dels 10 finalistes del Premi Núvol de Contes 2019.

Foto: Arxiu Núvol, el digital de cultura

Enguany el Premi Núvol de Contes ha rebut 222 relats, dels quals un comitè lector en va seleccionar 90 que s’han anat publicant durant el mes d’agost, a raó de tres cada dia, a la web del digital de cultura. Tots els participants del Premi Núvol, juntament amb un jurat especialitzat format per set professionals de la comunicació de les editorials Ara Llibres, Grup 62, Angle Editorial, Club Editor, Quaderns Crema, Edicions de 1984 i Enciclopèdia Catalana, han decidit amb les seves votacions quins són els 10 finalistes d’aquesta edició.

L’acte de lliurament dels guardons va tenir lloc el dissabte 14 de setembre, a les 19:45h, a l’Escenari 2 de La Setmana del Llibre en Català.

Trobareu més informació aquí: Els 10 finalistes del Premi Núvol de Contes

I també aquí: Sílvia Armangué guanya el premi Núvol amb el conte ‘El metget’

Podeu llegir-lo també aquí

El relat Quinze voltes malgrat tot ha obtingut el Premi Drac de prosa 2017 i ha estat publicat a la web dels Premis Drac de Solsona.
Podeu llegir-ne un fragment:

Quinze voltes malgrat tot

(Fragment)

Si la tardor passada no haguéssim fet nova la teulada de la pallera, les goteres ens haurien podrit la trepadella. Quan els paletes van descobrir les bigues, van trobar un sarró de pastor entaforat en una esquerda al cap d’una paret. Dins hi havia una disfressa feta amb pells de gat negre, adobades i cosides amb molta perícia. A mi em va fer gràcia, la vaig rentar (feia una pudor immunda) i me la vaig emportar cap al pis de Solsona. La vaig penjar a la barana del balcó dissimulada enmig d’un parell de tovalloles perquè s’acabés d’airejar. Aquest vespre no he pogut resistir la temptació de posar-me-la per anar al ball de disfresses de la Xelsa. És una peça uniforme i elàstica que s’adapta a la forma i al volum del cos humà. Només tocar-me la pell, la pudor ha desaparegut i se m’ha arrapat a la carn com si tingués vida pròpia.

 Foto: Arxiu el Call d'Odèn

Podeu llegir el relat sencer aquí.

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària a NacióSolsona.cat

El relat Començar de zero ha obtingut el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura 2016 i ha estat publicat per Edicions Salòria en un llibre que inclou també les dues obres finalistes i dues obres recomanades pel jurat.
Podeu llegir-ne aquí un fragment:

Començar de zero

(Fragment)

Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones…

Al llibre La muntanya escrita jo hi participo amb el relat Bancal, roca, ocell, que he ambientat a la roca de la Pena, al poble de l’Alzina i a la vall d’Alinyà. Podeu llegir-ne aquí un fragment:

Bancal, roca, ocell

Les cases de l’Alzina creixen, i minven, a l’albir de la roca de la Pena.

(Fragment)

Me n’he sortit: té la forma esvelta d’un ocell amb les ales i la cua esteses, de la mida aproximada d’una vegada i mitja el contorn del meu cos amb les cames juntes i els braços estirats, amb les ales tan llargues com m’ho ha permès la resistència i la flexibilitat de les canyes i els vímecs. S’assembla molt al dibuix de l’artefacte volador de Leonardo da Vinci que vaig veure en aquell llibre que guardava mossèn Facundo tancat amb pany i clau en un petit armari del seu recambró. Amb fil de cànem, he cosit els llençols que em va donar la Maria a l’estructura de les canyes i als travessers de vímec. Crec que serà prou dúctil al frec de l’aire i resistent al meu pes, que ja és bastant escàs. Fa mesos que no tasto la carn. M’alimento només amb naps i guixes cuits amb ceba i all, blat de moro bullit, xicoies amanides i sopes de carbassa, ordigues i fenoll. Durant aquest temps he anat vivint del que mengen els moixons: figues, aglans, formigues, molls de cardassa, llangosts, aranyons, grans de sègol, móres, flors de jonça, lledons, fruits de corner… Només tinc un propòsit, i a hores d’ara ja és irrenunciable: aquesta nit dormiré al cap de la roca de la Pena, i, quan el sol la il·lumini de ple, em llançaré aire endins per satisfer aquest desig d’eternitat que em corseca i alhora m’allibera.