Llençols, fars, talaies
El dia 22 de novembre de 2023 vaig tenir el plaer de presentar, a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell, el llibre Un llençol blanc (Edicions de l’Albí, 2023), de Xavier Gonzàlez-Costa. Aquest llibre no és un recull de poemes a l’estil convencional: és un dietari poètic, que l’autor va començar a escriure el mateix dia que Rússia va envair Ucraïna, i posa versos als esdeveniments diaris dels primers quatre mesos del conflicte bèl·lic. Durant cent vint-i-un dies seguits, l’autor va escriure un poema cada nit, sense treva ni descans. O dit d’una altra manera: traslladà seqüències i imatges concretes de les hostilitats —i de les seves conseqüències— a la intempèrie del paper. I les revestí amb reflexions espontànies, amb dubtes morals, amb pors i lluites interiors, convençut que, en darrer terme, l’encís de les paraules actuaria com una mortalla, com un llençol blanc, i embolcallaria els cadàvers per tal d’evitar que, tal com llegim al darrer poema del llibre, la guerra sobrevisqui en ells.
El primer que ens trobem, en obrir el llibre, és un pròleg del periodista Manel Alías, que va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022 de la Generalitat pel rigor i el compromís amb els drets humans en la seva cobertura de la guerra a Ucraïna per a TV3 i Catalunya Ràdio. També cal recalcar, abans d’aprofundir en el contingut del llibre, que els drets d’autor de l’obra es destinen a la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, dirigida per Sor Lucía Caram.
En aquesta obra, l’autor se serveix de la poesia per oferir-nos una reflexió sobre la injustícia de la guerra, sobre la vida i la mort, sobre el sentit de l’honor i el patriotisme, on més que mai el poder dels sentiments es violentat pel contrasentit de defensar el país, encara que sigui en detriment de la família. El Xavier escrivia un poema cada nit, amb la intenció de no aturar-se fins que la guerra acabés; però quan el secretari general de l’OTAN va confirmar que aquest conflicte pot durar anys, ell s’adonà que aquesta era una missió impossible. No obstant això, el que ha escrit en aquests poemes té molt mèrit, i cal saber apreciar-ho.
Així, en alguns poemes s’hi perfila la frontera cada vegada més difusa que separa l’existència de les persones de la de les màquines, o la línia de l’horitzó que separa la pólvora de la sang, on els tancs prenen vida pròpia i es converteixen en monstres blindats, en bèsties salvatges, aterridores, incontrolables, que devoren tot el que troben al seu pas. Així i tot, algunes vegades, quan sembla que la desesperació ja ho ha arrasat tot, un s’adona que l’energia que desprèn una paraula de consol, un petó o una abraçada poden combatre d’una forma subtil però efectiva el seu odi metàl·lic. D’altra banda, la lectura d’aquests poemes també ens fa adonar que la mort és un element que ho unifica tot: l’odi i l’amor, la por i la solitud, el coratge i la covardia, com si en morir tots els cossos es fonguessin en un sol cos, i tots els esperits conformessin una ànima immensa, que ja s’estén com un cúmul de núvols blancs sobre les muntanyes dels Càrpats i les de Crimea. Els poemes d’aquest llibre evoquen imatges d’una realitat que, com acostuma a passar gairebé sempre, supera la ficció. La realitat d’un país on l’aire ja no és aire, sinó fum, on la vida necessita la mort per a tenir significat, i amb prou feines s’albira l’esperança, colgada de cendra, sang i pols. Tal com ens apunta el poeta, la guerra ha transformat Ucraïna en un país en què la veritat del dia a dia es converteix en un tret a la boca. I la mentida enterra en l’oblit tot allò que les persones tenim de bo.
La majoria de poemes del llibre descriuen amb una lírica punyent i descarnada els efectes devastadors de l’odi i de les bombes. També n’hi ha altres en què els que tenen més sort, les dones i els nens, un dia es desperten en una nova terra que els acull, però han d’aprendre una nova llengua i s’han d’habituar a uns costums diferents, on els infants, tal com queda escrit al poema del dia 16, són nenes i nens amb la innocència arrancada, que han de conviure amb les llàgrimes i els silencis protectors de cada casa. En alguns poemes també es fa palesa la deshumanització que genera el conflicte. Així, per exemple, el poema del dia 19 comença amb el vers: “Una casa no és una llar”.
Presentació d'Un llençol blanc a la Sala la Immaculada
També voldria constatar un altre fet que per a mi és significatiu. Hi ha dos poemes d’aquest llibre, el del dia 20 i el del dia 70, en els quals el Xavier reprèn una idea que ja és present en la poesia de Gabriel Celaya, el qual va escriure, a mitjan segle XX, en plena dictadura, que la poesia és una arma carregada de futur. Al poema del dia 20, el Xavier dona la volta a aquest vers, i ens mostra com la paraula també es pot convertir en una arma perversa a partir del moment en què des del bàndol rus s’intenten justificar totes les atrocitats comeses substituint la paraula guerra per la locució “operació militar encoberta”. A partir d’aquest moment, en què l’única veritat són les mentides que diu, Putin es converteix en el Gran Mentider de la història, i la paraula es transforma en una arma capaç de fer molt mal. També esdevé representatiu de la guerra el fet que, al poema del dia 70, el Xavier es compromet a continuar disparant versos mentre no s’acabin ni les bombes ni les bales, però malauradament a ell se li va acabar la munició el dia de Sant Joan de 2022.
A tots els que escrivim poesia, en un moment o altre, més tard o més d’hora, ens domina el dubte. El Xavier no n’és l’excepció (precisament això, el sentit crític, és el que el fa un bon poeta): hi ha tres poemes, els dels dies 21, 34 i 54, en què es pregunta si el que el mou a escriure és la ràbia i la impotència, o potser la covardia, si té algun sentit, aquest dietari, perquè la guerra continua i ell no para de dir cada dia el mateix. I, a sobre, la mala consciència se li manifesta ara i adés, mentre escriu els versos del dia al sofà de casa. Estigues ben tranquil, Xavier, el que tu has fet en aquest llibre no pot ser de cap manera un acte que neix de la covardia. I sí que té sentit, i molt, perquè, sinó, no hauries aconseguit la implicació de tanta gent en l’acte de la Immaculada de la Seu.
Finalment, també vull deixar escrit que en aquest llibre hi he identificat uns quants poemes que actuen com un far, que us il·luminaran quan el llegiu, per evitar que caigueu en la desesperança, i us guiaran cap a un port segur. Concretament són els dels dies 9, 40, 45, 49, 58, 59, 66, 80 i 119. Entre tots aquests fars, n’hi ha dos que irradien una llum especial, guaridora, que actuen com una vacuna contra la intolerància: el del dia 49, que parla del teatre en runes de Mariúpol, i de com la capacitat destructora de les persones ha aniquilat la seva capacitat de creació d’una obra d’art, i el del dia 66, en què l’amor es converteix en un acte orgànic, capaç de generar llum per abrigar-nos amb un mantell d’estrelles, tant si encara som vius com si ja som morts.
L'Orquestra de Cambra Cadí
Tal com ens recorda el Xavier al poema del dia 11, quan la veritat es converteix en un tret a la boca no ens podem quedar indiferents. Per això, en la presentació de la Sala la Immaculada també s’hi va implicar l’Orquestra de Cambra Cadí, dirigida per Eugeni Sokhatskyy. Tots tenim l’obligació de buscar talaies des d’on seguir disparant la veritat per abatre la mentida. Sense cap mena de dubte, la poesia i la música ho són, dues talaies, i de les més altes. I aquell vespre ho van demostrar.
Abans de posar el punt final, permeteu-me que faci una darrera digressió: quan jo vaig començar a escriure, em rabejava en la idea que la poesia és un instrument que pot canviar el món. I molt abans que jo nasqués, com ja he dit més amunt, Gabriel Celaya ja va escriure que és una arma carregada de futur. Amb el pas del temps he descobert que la poesia no mou les masses, com ho fan la música o l’esport, però en canvi és capaç de remoure la consciència de la gent de forma individual. La poesia encén una llum dins nostre, una llum molt diferent de la que il·lumina el món exterior, que ens ajuda a no defallir i ens permet mantenir-nos ferms davant dels poders fàctics i les violències que es nodreixen de la foscor. Així, aquell vespre, a la Sala la Immaculada de la Seu, la poesia es va fusionar amb la música i es convertí en una arma de pau, carregada de futur, capaç d’amansir el món, ni que només fos en l’instant etern que durà aquell acte.
Joan Graell i Piqué
………………………………………………………………………………………………………….
Xavier Gonzàlez-Costa
Xavier Gonzàlez-Costa és un escriptor, actor i activista cultural que va néixer a Berga l’any 1967. Va estudiar Ciències Econòmiques i la seva carrera professional ha estat sempre vinculada al sector financer i al periodisme corporatiu. En aquest terreny, col·labora habitualment en la conceptualització, direcció i conducció d’entrevistes i altres actes culturals o benèfics. També forma part de la Junta d’Òmnium Berguedà i és un dels autors del programa Lletres a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. Com a escriptor, ha conreat la poesia, la literatura infantil i els relats breus. Però el seu plat fort és el teatre. En el camp de la dramatúrgia ha escrit i representat un gruix considerable d’obres i la seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos guardons arreu dels Països Catalans, com el Premi Bambolina Teatre de Torredembarra, el Premi Guillem d’Efak de Teatre Infantil i Juvenil o el Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. A més, col·labora en diferents mitjans de premsa: a la desapareguda revista de viatges Nómadas, a Ràdio Premià de Mar o a l’edició territorial del Berguedà de NacióDigital.cat. Va començar a publicar poesia en la maduresa. D’entre els seus reculls poètics destaquen els que va publicar entre els anys 2009 i 2011 a Edicions de l’Albí i a Òmicron: Lluny de qualsevol lloc, Ventrilòquia i D’un cap de dia a l’altre. Des del 2011 que no havia tornat a escriure poesia.
Moltíssimes gràcies, Joan, per aquest article tan exaustiu i entranyable. Per a mi, la valoració del meu treball per part d’una persona erudita i sensible com tu és un honor que no sé si em mereixo.
I gràcies també per la teva conducció magistral de la presentació que vam fer a La Seu d’Urgell. Sens dubte, les talàies des d’on vam disparar aquell vespre van permetre una millor punteria mercès a la teva feina.
Amb tota la meva admiració i un sincer desig de PAU i POESIA, una abraçada ben forta!