Creix a les mans l'embruix dels astres...

Els bancals del vers

◊ B17

Eavan Boland | Poetry Foundation, Chicago (courtesy of Carcanet Press)

Eavan Aisling Boland (Dublín, 1944-2020) va créixer entre Londres i Nova York. El seu pare era diplomàtic. Quan ella tenia 6 anys va ser nombrat ambaixador d’Irlanda al Regne Unit i la família es traslladà a viure a Londres. Als 14 anys va tornar a Dublín, on es graduà amb honors en Llengua i Literatura Anglesa. A partir de 1996 va exercir de professora titular d’anglès a la Universitat de Stanford, on fou directora del Programa d’Escriptura Creativa. El seu temps estava dividit entre Califòrnia i Dublín, on vivia amb el seu marit, el novel·lista Kevin Casey.

La seva obra poètica, fortament marcada pels conceptes de desarrelament i pèrdua, tracta la identitat nacional irlandesa i la funció de les dones en la història d’aquest país. Així, la poesia de Boland s’identifica amb la dona anònima, la invisivilitzada, i enllaça amb una habilitat exquisida, com si fos una «substància trenada amb la pols de tot», el mite, la història i la condició de dona. Ultra això, els seus versos indaguen en la transcendència de la part ordinària de la vida, de la domesticitat, la microhistory, poc atesa en la poesia contemporània. (més…)

Els bancals del vers

◊ B16

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

El dia 22 de novembre de 2023 vaig tenir el plaer de presentar, a la Sala la Immaculada de la Seu d’Urgell, el llibre Un llençol blanc (Edicions de l’Albí, 2023), de Xavier Gonzàlez-Costa. Aquest llibre no és un recull de poemes a l’estil convencional: és un dietari poètic, que l’autor va començar a escriure el mateix dia que Rússia va envair Ucraïna, i posa versos als esdeveniments diaris dels primers quatre mesos del conflicte bèl·lic. Durant cent vint-i-un dies seguits, l’autor va escriure un poema cada nit, sense treva ni descans. O dit d’una altra manera: traslladà seqüències i imatges concretes de les hostilitats —i de les seves conseqüències— a la intempèrie del paper. I les revestí amb reflexions espontànies, amb dubtes morals, amb pors i lluites interiors, convençut que, en darrer terme, l’encís de les paraules actuaria com una mortalla, com un llençol blanc, i embolcallaria els cadàvers per tal d’evitar que, tal com llegim al darrer poema del llibre, la guerra sobrevisqui en ells.

El primer que ens trobem, en obrir el llibre, és un pròleg del periodista Manel Alías, que va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació 2022 de la Generalitat pel rigor i el compromís amb els drets humans en la seva cobertura de la guerra a Ucraïna per a TV3 i Catalunya Ràdio. També cal recalcar, abans d’aprofundir en el contingut del llibre, que els drets d’autor de l’obra es destinen a la Fundació del Convent de Santa Clara de Manresa, dirigida per Sor Lucía Caram.

(més…)

Tots els territoris, però sobretot els de mar i els de muntanya, acostumen a tenir cinc dimensions: una de física i una d’humana (que s’ajusten als paràmetres de la realitat), una d’idíl·lica i una de mítica (que els amplien), i una de fictícia (que els modifica). Jo sempre he pensat que el lloc on vaig néixer, Cambrils —el poble situat més al nord del Solsonès—, i, per extensió, tots els pobles, llogarets i masies del municipi d’Odèn, reuneixen totes aquestes dimensions de la muntanya. Ara, per fi, en dona crèdit el quart volum, publicat el desembre de 2017, que l’escriptor Joan Obiols ha dedicat a l’Alt Ripollès, l’Alt Berguedà, l’Alt Solsonès i l’Alta Noguera, de la sèrie de deu llibres Viatge universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món, editada conjuntament per Editorial Andorra i Edicions Salòria.

(més…)

Relació detallada de textos crítics d’autors diversos i traduccions de poesia que es poden llegir a Internet (ordenats alfabèticament pel cognom del/la poeta objecte de la crítica o traducció):

Joseph Brodsky
Poemes traduïts per Xènia Dyakonova i Oriol Prat a Reduccions: revista de poesia, 2012, núm. 100, p. 124-137.
Els podeu llegir en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Poemes traduïts per Judit Díaz Barneda al llibre Poemes escollits. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
En podeu llegir una selecció aquí: Poemes escollits.

Sobre la seva poesia:
Farré, Xavier. «Sense silencis» | Mena Ignasi. «Llegir en cas d’incendi».
~
Antoni Clapés
Sobre la seva poesia:
Camps Mundó, Carles. «Una lectura interessada de l’obra poètica d’Antoni Clapés».
Reduccions: revista de poesia, 2009, núm. 92, p. 99-123.
Podeu llegir l’article en format pdf a RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert): aquí.
Camps Mundó, Carles. «Destret, d’Antoni Clapés» | Altres textos crítics | Lloc web d’Antoni Clapés |
~ (més…)

Segurament escriure poesia és una de les activitats més complicades que existeixen, perquè el seu propòsit principal consisteix a donar forma a allò que no en té. Així ho assenyala, al llibre Parressia. Converses literàries amb Jaume Pont (Edicions de la Universitat de Lleida, 2021), un dels principals referents de la modernitat poètica al nostre país: «La poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible.»  En aquest mateix sentit, al text introductori del seu llibre L’altra llum (Pagès editors, 2014), Pont també assegura que un poema ha de causar sotsobre, inquietud, desassossec: «El pitjor que li pot passar a la paraula poètica és asseure’s, conformada i amatent, en el consens que només subratlla veritats i no planteja interrogants.» L’escriptura, doncs, «ens aboca sense contemplacions a l’única llum possible: l’altra llum que il·lumina la quête que batega dins nosaltres mateixos». A vegades aquesta llum és tan tènue que la missió dels poetes consisteix a depurar el llenguatge o a sacsejar-lo fins que l’ànima se’ns badi a les mans. Així, quan esprem la ploma, Jaume Invernon és prou conscient que no podrà defugir els reptes de la paraula i s’hi encara amb un afany irreductible. La seva poesia parteix d’una acció contemplativa que va progressant en els camps del llenguatge, el símbol i la mètrica fins a aconseguir, tal com apunta Jordi Pàmias al pròleg de Pors (Témenos Edicions, 2018), el seu llibre anterior, que els versos flueixin guiats per tres divises: «el ritme lleuger, la gràcia de les imatges i la puresa de l’emoció».

(més…)

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

(més…)

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019

Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.

Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.

(més…)

Els bancals del vers

◊ B3

Poema “Cant de mi mateix (21)”, de Walt Whitman, del llibre Fulles d’herba, traduït per Jaume C. Pons Alorda. Barcelona: Edicions de 1984, 2014.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

El núm. 13 de la revista PORTELLA [Andorra·Lletres·Arts] conté a la part central un especial dedicat al vintè aniversari de la publicació de la novel·la Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga. Per commemorar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit.

Una d’aquestes aproximacions a aquesta obra de referència per a les lletres pirinenques, la realitza, en el camp de la ficció, Marta Jordana. Aquesta autora novella d’Organyà ha escrit un relat magnífic, «Polonesa de Chopin», que parteix de la troballa per atzar de dos objectes (un collaret a la botiga d’un antiquari i una nota amagada entre les tecles d’un piano de la Casa Museu d’Areny-Plandolit) i penetra, amb una sensibilitat delicada i exquisida, en els espais més íntims de l’ànima de la Sumpta, tot incidint en la psicologia del personatge en un procés de despullament i intimisme literari que, en alguns fragments, recorda l’estil reflexiu i contingut de Maria Barbal o el lirisme narratiu amb què Mercè Rodoreda creava nissagues…

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018

Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

La referència a Jones Street i el D. que signa el microrelat Trinxeres i llambrics és el meu petit homenatge a Manuel de Pedrolo i al seu personatge Daniel Bastida, un escriptor frustrat que és el protagonista del llibre Cartes a Jones Street i de totes les onze novel·les del cicle Temps obert.

Composició foto: Xavi Iroz
Blog La revolta del riu vermell

El 2018 serà l’any Pedrolo. El prolífic escriptor de l’Aranyó agafarà el relleu de Prudenci i Aurora Bertrana com a epicentre commemoratiu de les lletres catalanes. Anna Maria Villalonga ha estat l’escollida per a ser-ne la comissària.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)