Joseph Brodsky: l’exigència del poema
Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».
A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»
Joseph Brodsky
PART DE L’ORACIÓ
(Fragment)
No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.