Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: música

DVD SONS d’ARAM Percussió i paraula

0

caratula DVD

SONS d’ARAM és un recital de veu i percussió en què l’aram de la bateria es fon amb el delit de les paraules. Els poemes de la primera part pertanyen al llibre Vent d’aram, de Joan Vinyoli, llevat del darrer, que és del recull Les hores retrobades; la segona part està concebuda amb poemes de tots els meus llibres, i altres d’inèdits. La majoria tenen, com a rerefons o motiu poètic, la natura i la muntanya.

Aquest recital va ser gravat en directe a la sala 2 del cinema Guiu de la Seu d’Urgell el dia 22 de març de 2014.

Bateria i percussions: Arnau Obiols              Rapsode: Joan Graell

http://youtu.be/BkCNjgEepZk

Aquest vídeo, penjat a youtube, és un fragment de 2.15 minuts del recital. Si voleu tenir el recital sencer, de 55 minuts de durada, podeu comprar el DVD als punts de venda de la revista Lo Banyut (el DVD es ven per separat, al preu de 8 euros o conjuntament amb la revista, amb un preu total de 10 euros).

També el podeu comprar enviant un missatge de correu electrònic a les adreces següents:

arnau_obiols@hotmail.com
joangraell71@gmail.com

 

Projecte Pirene

0

Projecte Pirene és el primer àlbum musical d’Arnau Obiols. Nascut a cavall de la tradició musical del Pirineu i els sons de la música global, aquest treball instrumental fusiona, amb una coherència i una bellesa sorprenents, la cançó tradicional amb les sonoritats del jazz i les músiques alternatives.

(Text publicat al núm. 28 —primavera-estiu de 2014— de la revista Lo Banyut)

IMG_2019

Foto: Jana Rosell

El jove bateria de la Seu d’Urgell és un músic molt ben preparat: va cursar el grau superior de música a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Així, l’origen d’aquest disc cal cercar-lo en el projecte de final de carrera, un projecte de recerca i investigació musical en el qual l’Arnau volia plasmar tota la riquesa del repertori de la música tradicional del Pirineu d’una forma innovadora: fusionant-lo amb les noves sonoritats de la música global.

Una obra original
A Projecte Pirene, hi conflueixen diversos elements que fan que sigui un àlbum excepcional. D’una banda, les tonades de la tradició oral que s’han cantat durant segles als pobles del Pirineu, que el jove músic coneix bé, perquè fa anys que les interpreta i ara les ensenya als seus alumnes de l’Escola Folk del Pirineu. De l’altra, la sofisticació sonora, la riquesa harmònica i les infinites possibilitats que ofereix el llenguatge musical del jazz. A partir d’aquests dos pilars, l’Arnau i el seu quartet han bastit una obra original.

Sonoritat captivadora i elegant
El que fa que aquest projecte sigui una proposta interessantíssima, arrelada al país i amb una alçada de mides que la fa presentable arreu del món, és la capacitat de copsar l’esperit de la cançó tradicional i presentar-lo en aquestes composicions amb una sonoritat moderna i atractiva. No hem d’oblidar, aquí, que no és en va que durant segles aquestes cançons van ser una eina imprescindible per a fer menys feixugues les tasques diàries de la gent que vivia i treballava als pobles del Pirineu. Aquest disc recull la bellesa de les melodies cantades, la delicada sonoritat de les cançons de bressol i també la força de les balades narratives —La Dama d’Aragó, La porquerola—. No només les recull, sinó que les reformula en clau instrumental i les dota d’una sonoritat alhora captivadora i elegant valent-se de ritmes alternatius i sons experimentals que obren nous camins d’expressió artística a partir de la lliure improvisació.

Un interès musical amplíssim
L’interès musical d’Arnau Obiols és amplíssim: de ben jove es va iniciar en la percussió interpretant el repertori de la música folk del Pirineu, però ben aviat es decantà per la improvisació i es deixà seduir pel llenguatge musical del jazz, el “free” i altres estils. El talent musical de l’Arnau emergeix i es conforma dia a dia sobre la base de la investigació i l’experimentació de noves sonoritats, que a vegades fins i tot ultrapassen la capacitat d’expressió dels instruments musicals. És per aquesta voluntat d’aprenentatge constant que participa en diverses formacions, tan de caire tradicional com experimental, i posa les seves baquetes a disposició de tots els projectes musicals que l’atrauen. Així aconsegueix incidir positivament en la tradició musical del Pirineu.

Nous projectes
Actualment l’Arnau està treballant com a compositor en nous projectes. Fa poc a iniciat els assajos amb una nova formació, aquesta vegada un quintet (trompeta, violoncel, clarinet baix, tuba i bateria). El nou treball, que deixa molt espai per a la improvisació i l’experimentació col·lectiva, inclourà una adaptació del Cant de la Sibil·la de la Seu. Un altre projecte que l’Arnau ja té enllestit és el solo en set moviments Rocs d’Alendo Suite. Aquest treball està inspirat en els pobles i el paisatge de la Coma de Burg, on el músic, que va gaudir d’una beca artística l’octubre de 2014, va realitzar una estada al Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera. L’observació del paisatge natural i humà, que li va estimular el record d’algunes vivències personals, és la base d’aquest treball en què Arnau Obiols concep la percussió i la improvisació com una manifestació sonora, instintiva i directa, de l’art. Els set moviments de què consta aquesta suite estan inspirats pels elements següents: ferro, bèstia, aigua, pedra, llosa, foc, cant. Podeu consultar aquest nou projecte en la seva web (http://arnauobiols.com). Us adonareu que l’Arnau, en definitiva, entén la música com un element més de la natura destinat a assaonar l’ànima humana.

 

Publicat dins de general, música i etiquetada amb | Deixa un comentari

SONS d’ARAM percussió i paraula

0

El proper dissabte 22 de març, a les 10 de la nit, estrenarem, a la sala 2 del cinema Guiu de la Seu d’Urgell, l’espectacle poètic-musical d’homenatge a Joan Vinyoli:

SONS d’ARAM percussió i paraula

Aquest recital de veu i bateria té una durada aproximada d’una hora i consta de dues parts. La primera part està construïda amb poemes del llibre Vent d’aram, de Joan Vinyoli, i la segona part amb poemes de Joan Graell.  El preu de l’entrada és 8 euros.

La nostra actuació serà gravada en directe i l’Associació Cultural Tresponts Avall n’editarà un DVD que es distribuirà juntament amb el proper número de la revista Lo Banyut.

Joan Graell i Arnau Obiols

La idea inicial d’aquest projecte va anar més o menys així:

Un dia, cap al final de la tardor, l’Arnau em va dir que havia fet unes improvisacions musicals amb la bateria sobre poemes meus i ens vam trobar a l’escola de música per veure com quedava la combinació de la bateria amb la veu. El resultat ens va agradar tant que vam decidir afegir-hi poemes de Joan Vinyoli i preparar un recital de cara a l’any Vinyoli dividit en dues parts, la primera amb poemes de Vinyoli i la segona amb poemes meus, amb la intenció de trobar una manera original i atractiva de transmetre la poesia.

A l’hora d’escollir els poemes de Vinyoli, ens hem centrat en el llibre Vent d’aram. Ho hem fet així per dues raons: d’una banda perquè creiem que hi ha una connexió

Evident entre el títol d’aquest llibre i el ressò tel·lúric de la bateria; i, de l’altra, perquè la temàtica dels poemes ens és molt propera per la nostra condició d’habitants del Pirineu.

En aquests poemes hi surten les muntanyes, els animals del bosc, les eines de pagès, la fam de la terra, les fonts, els turons, la tartana, el graner, l’aplec, el ramat, el formatge, el vi, el banc de pedra…; però també l’amor, el sexe, els somnis, la felicitat, la mort…, que formen part de la vida de tots nosaltres, visquem on visquem.

Aquest muntatge poètic-musical combina la veu amb la percussió. Així, el so d’aram dels plats i el ressó tel·lúric dels tambors resulten un complement ideal per als versos de Vinyoli. I també per als meus. Amb aquest muntatge, l’Arnau i jo no pretenem musicar els poemes en la forma tradicional que el concepte “musicar” pot donar a entendre, sinó que volem estimular i enardir la capacitat sensorial dels oïdors, ja sigui creant una atmosfera musical de fons o acompanyant els poemes amb composicions musicals fetes a mida segons el ritme dels versos, en què el so de la bateria es fongui amb l’aram de les paraules i viceversa.

Publicat dins de bosc poètic, música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A la casa d’enlloc

0

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)

 

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Aquesta casa d’enlloc, com no podia ser d’una altra manera, s’edifica sobre sòlids fonaments musicals i poètics. En els teus inicis, la creació musical i la creació poètica s’entrellaçaven: aleshores eres músic i al mateix temps poeta. El teu univers particular va començar a prendre forma en els primers poemes i després es va harmonitzar ens els discos. En aquell temps vas publicar un parell de llibres de poemes. No t’has plantejat de reprendre aquesta activitat?
Aquests llibres són dos pecats de joventut. El que realment m’he plantejat és de tornar-los a comprat tots i fer-ne una gran foguera. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo, des de fa uns quants anys, tinc molt clar que sóc un cantautor. Si es mira des d’un punt de vista negatiu, un cantautor és un pèssim poeta entre poetes i un pèssim músic entre músics, i, si es mira des d’un punt de vista positiu, és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.

En tots els teus discos hi ha alguna cançó que et serveix per experimentar amb la música i la poesia. Quines noves experiències i innovacions ens aporta A la casa d’enlloc?
Tot i que les cançons són independents les unes de les altres, aquest disc és un viatge musical molt més roquero que els anteriors. Les innovacions són internes; per exemple, musicalment, les seqüències harmòniques són més riques i l’últim acord amb què acaba una cançó enllaça amb el tipus d’harmonia que vindrà després.

Tu ets un cantautor amb un estil propi, lliure, i aquesta llibertat interpretativa et permet d’experimentar constantment amb tots els estils musicals. Com et defineixes musicalment?
Jo entenc que la feina del cantautor s’ha de fonamentar en una llibertat estilística total. És evident que en aquesta feina s’hi reflecteix la personalitat de l’artista. Per a mi, hi ha dues escoles de cantautors que defineixen molt bé el panorama actual i que, en un sentit o altre, han exercit una influència sobre tots els que fem cançons. Hi ha dos cantautors italians que exemplifiquen molt bé aquestes dues tendències: d’una banda el Paolo Conte, que segueix una mateixa línia des de fa molts anys i es mou en uns paràmetres que ell ha delimitat molt bé i en els quals gaudeix i fa gaudir el públic; i de l’altra el Fabrizio de André, que ha estat capaç d’aportar una experiència absolutament diferent en cada disc. No només són diferents les històries, sinó també la manera d’explicar-les i els estils musicals. Hi ha un disc que comença amb un blues, segueix amb una tarantela napolitana, al mig hi ha algunes parts que semblen ben bé música clàssica i s’acaba amb cants tirolesos.

A mi m’agrada molt la música il·lustrativa. És molt important que una cançó sàpigui transmetre el missatge que en cada moment el cantautor vol explicar. Aquí hi intervé el mestratge del poeta i del músic. En aquest disc hi ha moments musicals en què es posa de manifest una lluita entre aquestes dues essències, la poètica i la musical. Llavors les cançons agafen un caire tràgic. Però també hi ha un esclat de moments d’eufòria que esdevenen una autèntica epifania musical. Això passa, per exemple, en la sardana interpretada juntament amb tota la cobla Sant Jordi, que és una autèntica exaltació de la bogeria, en la qual s’aconsegueix un moment d’èxtasi musical.

Quan gaudeixes més, a l’hora de compondre les noves cançons o en el moment d’interpretar-les?
Jo crec que gaudeixo per igual. És a dir, quan gaudeixo menys és quan faig qualsevol de les altres coses que no són aquestes dues que has dit. La feina que comporta la promoció dels discos em resulta bastant feixuga. Sempre he pensat que l’ofici del botiguer és un dels més sacrificats que existeix. Potser el que em costa més és el fet d’haver de viure exclusivament de la música. Això em fa ésser conscient que no puc abaixar el llistó musical que he anat apujant en cada disc.

Tu has estat sempre un cantautor molt proper al teu públic, tant en les actuacions en solitari com en els concerts que has fet arreu del territori català i en diversos països de l’estranger acompanyat amb tots els músics de la banda. Quin públic es mostra més receptiu, el dels grans concerts o el que et ve a escoltar en els locals petits, com el que vas trobar al restaurant Llum de la Seu, en el marc del primer festival de cantautors?
El públic més acollidor l’he trobat a Sudamèrica. A Cuba i al Brasil, el públic és molt més receptiu que en qualsevol altre lloc del món. Tot i cantar en una llengua diferent, de bon principi ja s’estableix una complicitat absoluta, una connexió emocional entre els músics i el públic que va més enllà del ritme de la música i el sentiment de les cançons. El caliu que es crea en aquells concerts realment és molt entranyable. Aquí, a casa nostra, això també passa a Mallorca. A Catalunya, en canvi, costa més d’arribar a la gent; sí que hi ha diferències, però són més subtils. El públic aquí és molt més reservat i no es deixa portar amb tanta facilitat per l’encís de la música.

Bona part dels teus videoclips musicals, en què la comunió entre la música, la poesia i els elements de la natura és total, els has gravat a les muntanyes de Canalda i Odèn. Què tenen aquests paisatges que t’encisen tant?
Aquestes muntanyes formen el primer contrafort del Pirineu. Des que vaig començar a caminar, el meu avi i el meu pare m’hi portaven. Des de qualsevol indret, les vistes que s’hi contemplen són magnífiques i creixen a l’interior de les persones. Tothom el qui hi ha anat, tard o d’hora sent la necessitat de tornar-hi… Per això, sempre que puc, jo hi torno.

Simbòlicament també és un paisatge molt suggeridor, hi ha el forat de les encantades, les coves dels moros, plans de terreny on la tradició diu que les bruixes hi ballaven de pèl a pèl durant els solsticis…

I la font del Vermell, que també és present en la darrera cançó d’aquest disc. Per a aquelles parelles que vulguin concebre un fill, anar a veure l’aigua gelada d’aquesta font és com posar oli en un llum. El resultat és immediat, a fe de món.

Publicat dins de entrevistes, música i etiquetada amb | Deixa un comentari