Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: aiguafoc·bancal·roca·faune

Fogaina

0

16. Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

L’ull feréstec

0

13 Aiguafoc

Il·lustració: Ramon Berga

 

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

La muntanya és plena d’hams

0
Il·lustració: Ramon Berga

Martí Sales – Epíleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Què teniu entre mans? Un enfilall de tres mil vuit-centes tretze paraules negres sobre blanc que prèviament havia estat un conglomerat d’uns i zeros en cent quaranta-set kilobytes. Què han estat escrutant els vostres ulls atents com el voltor cerca despulles o el rierol glaçat es descabdella a la primavera? Versos, poesia: un artifici, com el plàstic, el lleixiu, la bomba atòmica o la metafísica. No es troba a la natura, no és orgànic ni fill dels nuclis estel·lars. Ve de l’home, d’un de concret, d’en Joan Graell, d’un paratge —el Prepirineu— i d’una topada fèrtil: la d’ell amb la seva circumstància, que és geogràfica i tel·lúrica però acabarà sent existencial, amorosa, espiritual.

(més…)

Creix el vers dins la muntanya

0
Il·lustració: Ramon Berga

Vicenç Llorca – Pròleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Joan Graell va néixer a Cambrils, comarca del Solsonès, el 1971 i està vinculat a l’Alt Urgell, on viu (concretament a Organyà amb estades a Gavarra, un nucli de població de Coll de Nargó) i treballa (a La Seu d’Urgell) en el moment de redactar aquestes línies. La dada no és endebades. La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya que pren el territori esmentat com a obrador de paraules i d’imatges poètiques. El seu poemari anterior, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), ja ho preludiava, però ara amb la publicació d’Aiguafoc: bancal, roca, faune pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida»), el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre l’origen mateix dels elements. Heràclit ho va escriure fa molts anys i sembla com si la poesia mateixa no s’hagués mogut de la captació del flux i les contradiccions de la natura. El joc de termes oposats del títol n’és prou eloqüent: l’aigua i el foc, elements antagònics, units en una paraula que els tracta de reconciliar.

(més…)

Tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

0

Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune

musica: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

 

Aiguafoc - coberta

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.

Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]

RELLOTGE DE FOC

0
Publicat el 26 d'agost de 2015

 

Poema publicat al núm. 3 de la revista PORTELLA. Andorra, tardor de 2011; posteriorment revisat, la versió definitiva del qual —aquesta— tancarà el llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

  RELLOTGE DE FOC

Les quatre estacions
Irene Vilana

(Organyà 1962-1988)
Al llarg de la seva curta però intensa trajectòria artística (va morir a l’edat de 26 anys), Irene Vilana va crear al voltant de quatre-centes obres, entre pintures i gravats, en les quals cerca l’expressió il·limitada del sentiment com un camí per mostrar els vincles latents que connecten la natura i l’univers amb l’home.

 

RELLOTGE DE FOC

A la memòria del meu pare, que fou
un home obert a la claror del temps.

Hi ha un rellotge de sol
en cada camí de terra,
un rellotge que compassa
el trepig dels homes
i el connecta amb l’univers.
Hi ha un rellotge enardit
en cada portell del cor,
que ens empeny a caminar
per atènyer la memòria
encesa de la sang.
En l’afinitat de la roca
hi ha un rellotge mineral
que mesura, des de l’origen,
la claror de les mirades.
A les parets de la foscor,
quan s’afua la nit,
un rellotge de lluna
tendra ens commou.
Hi ha un rellotge sense agulles
que persisteix dins nostre
en cada acte de resistència,
en cada floració de l’amor;
un rellotge virtuós
contra la solitud i el desconsol,
que llaura la terra desolada
per la misèria i sembra
el blat que la refon.
Aquest rellotge arrenca
la cobdícia de soca-rel
i obre clarianes
en l’ofec del bosc.
Hi ha un rellotge màgic
a les ales d’un ocell blau
que solca l’ànima de la muntanya
i ens guia tothora
per corriols inesperats.
Així mateix, hi ha un rellotge roent
en cada paraula, en cada gest,
un rellotge que forja els versos
del destí i els escriu sota la pell.
Al forn de la memòria,
el fang del goig i la sorra
del dolor es couen a pleret,
amb la mesura del somni,
i conformen la ceràmica
i el vidre que guardem
com or del temps
a les poselles de la ment.
Ara i adés, un rellotge
tèrbol s’ablaneix quan el cel
s’ennuvola… Just aquí,
on l’escriptura recull
les engrunes del silenci,
un rellotge de pèndol,
que no percebem, oscil·la
entre el vers i la muntanya.

El cau de la serp

0

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

Serp4 FET SERVIR AQUEST

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

 

* freixera: freixe