JORDI SURINYACH

“Passió per Formentera”, és la campanya publicitària i de promoció  que ha fet el govern Balear, amb el suport del Consell Insular,  per a donar conèixer els encants de la Pitiuïssa menor, a la  que defineix com  l´últim paradís de la mediterrània. Amb tots els matisos que es vulguin,   en la part més oriental d’ aquest mar  de ben segur que és així. Ho vaig comprovar, una altre vegada, durant el passat pont de l’ú de maig,  anant de punta a punta  amb la bici, envoltat de pau, olor a camamilla,  tranquil·litat absoluta i en  un entorn bastant ben conservat. A finals d’ estiu, la  consideració  seria més crítica. Els mesos de Juliol i Agost,  gent de tota condició  visita l’ illa menor. La proximitat de Dènia i d’ Eivissa , amb ràpides connexions amb vaixell,  augmenten exponencialment els seus visitants. Com que es tracta d’ un territori molt  reduït, la seva fragilitat es  fa més palesa en els mesos que  rep més pressió de tots  costats. Es  el resultat d’ un  determinat model de creixèment econòmic – que es repeteix al llarg del litoral del nostre país -,   que impulsa un tipus determinat de turisme que consumeix natura i “paradisos perduts” al mig de la mar.  A Formentera  cada vegada hi han més edificis, però també més camp abandonat. La Passió per Formentera, de la que es venten les institucions insulars,   hauria de servir per intentar educar en el respecte dels visitants,  d’ allò  que és l’autèntic  encant d’ aquesta petita illa, de vida tradicionalment rural, que gens o res té a veure  amb el que s’ hi veu durant l’ estiu a Ses Illetes o a Migjorn. La  primera vegada  que vaig visitar Formentera (no recordo si era el 69 o el 70), la novetat pels formenterencs,  era la presència   de  joves vinguts primordialment del nord , amb vestits  estanys, cabells llargs i  de comportament estrafolari. Hi arr¡baven en buscar del paradís perdut. L’ encant era que hi ha hi havien més cabres i ovelles que gent. Les cales i  platges eren autènticament verges, amb llaüts de pescadors i  pocs iots. Quaranta anys després, si bé la publicitat, parla dels mateixos tòpics ara gairebé inexistents, manifesta una passió més especulativa que protectora. Potser seria bó que les institucions comencessin a replantejar-se pel bé de tots – en especial de la gent que hi viu -, si es pot continuar defensant un  model de creixement turístic, que pot deixar en el record, l´autèntica màgia de Formentera.

L’ article de Joan Carretero al diari Avui, argumentant que d’ acord amb els fets, les diferències  entre PSOE i PP en el tractament de Catalunya  són inexistents, és un avís per a navegants en l´aparent bonança del mar republicà.  És ben  cert que “el temps acabarà posant a cadascú al seu lloc” i que el desenllaç  dels processos que s’ han anat gestant ens els darrers anys no tardarà en arribar. Davant els negres presagis de com acabarà tot això del finançament i del desplegament estatutari “ potser convindria anar preparant l’inevitable conflicte polític amb l´estat , única via per escapar del carreró sense sortida en que Espanya  té acorralada Catalunya. Amb la dignitat, les idees clares i el coratge que la situació el país requereix”.

http://paper.avui.cat/article/politica/137565/temps/la/rao.html

L’ anunci de concurs voluntari de crediitors de la societat immobiliària FADESA suposa l’ aturada de les obres de la nova estació d’ esquí de la Vall Fosca i de les edificacions al voltant del nucli d’ Espui, en el que estaven previstos més de 900 apartaments i xalets, un spa de 2.400 metres quadrats, aparcaments soterranis, camp de golf i un centre de convencions. Les administracions implicades no ha estat a l’ altura de les circumstàncies, deixant fer a la promotora el que volia, sense masses garanties tal  com ara ha quedat confirmat. El resultat d´aquest desfet de temps, és la desaparició d´un espai natural. El que hi queda, són edificacions sense acabar, fonaments de pilones i tubs escampats arreu, amb un fort impacte ambiental i una greu ferida al territori. Cap de les promeses dels constructors´han acomplert. No s´ha fixat població al territori ni s´han creat llocs de treball. Ara, correm-hi tots, s´aixecaran veus demanant que la Generalitat hi intevingui, per evitar  una nova frustració social i territorial al Pallars  i evitar que quedi al mig de la natura,  una estació d’ esquí fantasmagòrica sense funcionar  a l´estil de la veïna Llessuí. De moment,  en les darreres setmanes  hi ha qui s’ ha emportat bona part de les pilones del telecadira de darrera generació desembragable, que potser no entrarà mai en funcionament.
http://www.mountainwildernesscatalunya.org/ManifesVallFosca.htm
http://www.youtube.com/watch?v=AhY-lA7OX-A

La tora blava (Aconitum napellus), és una planta comuna a les contrades pirinenques. D’ aspecte del tot inofensiu,  es troba en sols humits. Cal anar-hi en compte, doncs la seva toxicitat és tant  alta, que pot causar la mort. Per tant cal evitar tocar-la, si no vòlem còrrer el risc d’ingerir toxines al manipular aliments. Parlar de la  tora a muntanya dona molt de joc, fins i tot polític. Enguany, mentre admirava el seus colors, he pensat en la  darrera proposta parlamentària d’ Iniciativa, que ha deixat amb el cul a l’ aire, el  front català pel finançament. Sembla estrany que un grup polític,  que té el seu origen en el PSUC, hagi pogut oblidar els principis més sensats i raonables del catalanisme popular -la unitat en l’ assoliment dels objectius nacionals -. que tant de fruïts i guanys  va  donar  durant la dècada dels setanta i que va rebre els  elogis de la resta de forçes democràtiques. Que els  hereus del PSUC, partit que havia estat capaç de redreçar el seu passat estalinista fins a convertir-se en un partit de nou tipus, nacional català, comunista democràtic i d’ eficàcia comprovada en la lluita antifranquista, desconeguin quin fou el seu principal capital polític, fa pensar en allò que succeeix als que obliden la seva història, que són condemnats a repetir-la.  D’ antics militants del PSUC els trobem arreu.  Els més pràctics  i socialdemòcrates van anar a parar gairebé tots al PSC. Però també en   trobareu  a ERC i CDC.  Els que van continuar-hi per a mantenir una flama que s’ apagava,  es van dividir en dos sectors del tot irreconciliables. Els més estalinistes i prosoviètics  se’n anaren al PCC. Altres acabaren per  fundar una organització  peculiar de nom estrany, “PSUC VIU”, com si s´aferressin a evitar l’ irreversible mort d´una ideologia greument ferida per la caiguda del mur. La resta acabaren per  fundar un partit  nou que amb  el nom d´Iniciativa per Catalunya, pretenia agrupar l’ Esquerra verda. Si bé el propòsit era ben intencionat, el pas dels anys  han acabat per convertir-los en la “marca blanca” del socialisme català. Molts són els fets que ho confirmen. La darrera,  la retirada de la proposta de fer comparèixer al President del Govern espanyol al Congrés dels Diputats, al que volien demanar explicacions sobre l’ incompliment de les disposicions normatives  del nou estatut en matèria de finançament.

IC a través del seu diputat Joan Herrera, s´havia avançat a ERC – amb qui comparteix grup parlamentari -,  amb una petició  pròpia de l’ esquerra nacional, al proposar  que la diputació permanent del Congrés obligués a Zapatero a explicar les  contradiccions del seu govern  en la negociació sobre el finançament pel que suposava d’ incompliment de l’ Estatut. La disposició Final primera  segona del nou estatut no deixa lloc al dubte: ” La Comissió Mixta d’ Afers econòmics i Fiscals Estat- Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l´entrada en vigor d’ aquest  estatut, l´aplicació dels preceptes del Títol VI”. S’ havia exhaurit el termini i la proposta  demanava explicacions directament al President de Govern. A més hi havia una majoria disposada a donar-li suport. Era així com , el PSOE podia tenir un greu revés parlamentari i de retruc quedava  en evidència al PSC, que ha intentava nedar i guardar la roba. Però, IC a última hora es feia enrera, tornant ha fer de sectorial ecologista del socialisme  i  a canvi de ben poca cosa: La ridícula promesa   que en tres mesos,  el govern central farà una nova proposta de  finançament. Un auto gol que ha confirmat  que el  Govern tripartit  de la Generalitat  es una “conya marinera”, a mans del govern central, deixant  a més amb un pam de nas a la gent d’ ERC, que a cada bugada governamental perd un llençol.  Tot plegat molt  patètic. Sense  ideologia,  coartada política i  sector social a qui representar, els actuals dirigents d’ ICV sembla que hagin acabat per acceptar que el seu futur va lligat al PSC,  si vol  gaudir d’ un  espai de poder  superior al   que li donen els vots. Sense massa futur,  aquesta gent ha renunciat a la tradició psuquera  del catalanisme popular, per esdevenir una  planta de tora, que enverina  amb  tanta pusil·lanimitat.

Una tarda de la  primera setmana d’ agost  la vam dedicar a  fer l’  etapa  del recorregut  de BTT, que s’ inicia a  Ciutadella i acaba  a Ferreries La xarxa de cicloturisme de Menorca, dissenyat pel Consell Insular , consta de sis etapes. La  primera que ara us descriuré, la segona  de Ferreries a Mercadal, després la  de Mercadal a Alaior, d’ Alaior a Maó, de Maó a Es Castell  i finalment fins a  Sant Lluís. Tot plegat uns 70 quilòmetres de ruta, de la que podeu trobar tot tipus d’  informació en el llibre  Sergi Lara , publicat per l’ editorial Desnivel, “Menorca, la ruta en caiac i cicloturisme”. El recorregut ,  ben senyalitzat,   surt just al costat del vell cementiri de Ciutadella, on  trobem un plafó informatiu, amb mapa de tot el recorregut. Començem doncs,  a l´inici del camí vell a Maó, que es dirigeix, després de travessar la ronda,  fins a les Pedreres de s’ Hostal ( lloc que es recomanable visitar). Continuarem pel camí rural  – encara  asfaltat -, vorejant les  entrades del camí de la Naveta des Tudons  i del poble talaiòtic de Torretrencada, aquest darrer ben a prop dels llocs de Cavalleria Vella i Cavalleria Nova. A l´entrada del lloc de   Son Guiem, començen a fer algunes pujades suaus. S´acaba l’ asfalt i el camí  de cop s’ estreny  i es complica. La vegetació, es fa molt més espessa i l´entorn  és molt més fresc i obac. Hem arribat a l’ inici del  Barranc d´Algendar. Si el seguíssim – cas de poder passar amb la bici cosa que a hores d’ ara  desconec -, tot seguint el Torrent , aniríem a parar  a Cala Galdana. El que cal fer, si volem anar cap a Ferreries, es seguir  fins  el Pas d´En Revull, un  lloc   agradable ,  fresc i d´una gran vellesa.  Remuntem fins a la Casa de Colònies  des Canaló , fins a trobar  una pista que ens portarà  de baixada a Ferreries. En total disset quilòmetres. Com que es feia  fosc, el camí  de retorn fou per  la carretera principal. Una distància semblant però molt més ràpida, si bé amb el perill dels cotxes que circulen cap a Ciutadella. Queda pendent per més endavant fer tot el recorregut  cicloturisme de  l´illa. Crec que amb un cap de setmana normal, és possible fer-lo , amb l’ avantatge de conèixer el paisatge del camp menorquí i visitar els millors jaciments aqueològics (talaiòtics)  de l´illa.

Tenia previst  fer la volta a l’ olla d´Ull de Ter amb en Joan. Ahir en va dir  que  estava un pèl cruixit per la sortida  al Torreneules. Fer la collada de Toses de bon matí per anar de Llívia a la Vall de Camprodon , m´ha fet decidir-me  per no moure’m de la Cerdanya i aprofitar el dia per fer  la volta al Puigpedrós. A les 9 del matí doncs, ja em trobava a Refugi de Malniu. La pujada ha estat  senzilla i en dues hores he arribat al cim. Després de menjar una mica,  m´uneixo a un mestre del Vallés que amb el seu fil de nou anys i un nebot de dotze,  ha decidit baixar per la portella de Meranges. Els cingles del Roc Colom ens observem al arribar aquest Coll. Baixem fins el refugi dels Engorcs i d´allà pel G.R. fins a l´inici on havia deixat el cotxe. He gaudit  com mai d´un dia de muntanya  excel·lent , sense poder  evitar pensar amb la “jugada” dels Saura-Herrera i amb l´accident aeri de Madrid. Tot plegat  ha suposat dues hores i cinc minuts de pujada i  dues hores i trenta minuts per la tornada.

El Carlit és la muntanya més alta de la Cerdanya i del Pirineu oriental ( 2.921 m. ) Les seves vessants posseeixen la segona major concentració de llacs glacials de tota la serralada pirinenca, tant sols superada per Aigüestortes. Hi he pujat en  diferents ocasions. Amb l´Isidre dos o tres vegades , en Joan  ( “vamos a aligerar”) i el Xenen (fotografia amb l’ estelada  que conservo).  De Sant Joan a mitjans de setembre, cal deixar el cotxe  molt abans de les Bulloses, on has d´agafar la “Navette” que et deixa just al costat de l’ Hotel de les Bones Hores on surt el camí completament fressat, que surt d´un revolt ( marques, senyals i plafó informatiu).Aquesta és la ruta més utilitzada per a pujar al Carlit. L’ altre surt de l’ estany de Passet ( Porté) i pel camí dels Enginyers cap a Llanós  i amunt fins el cim. Començo a pujar en solitari  a les 8,20 del matí per dins del bosc fins a sortir a una petita vall on veig els primers estanys. El primer a la dreta és  l’estany del Viver (2.143 m), són les 8,50 . Després arribo a l’estany Negre (2.145 m) que trobo a l’esquerra. Un quart d’hora més tard, travesso els estanys de la Comassa (2.150 m) i Sec (2.160 m). Un cop aquí, el camí s’ enfila suaument cap a un bonyet. A les 9,25 soc a Vallet, travesso el pont i ara es quan hi ha  l’autèntica pujada. Arribo just al costat de l´estany Sobirà a les  10,05 i al Coll de Colomer a les 10,35. Vaig a a buscar la Coma dels Forats en diagonal  i  finalment al  cim del  Carlit  (11,35 h) per una tartera molt fressada. Després de esmorçar i fer-me la foto amb el mòbil per una parella de Euskal Herria,  faig el camí de retorn que m´ocupa dos hores i deu minuts. 

Havíem de fer un tram del Camí de Cavalls  a cavall,  encara  que les condicions  no fossin les més adequades, l’ excursió  fou prou “polida”. Una volta de tres hores, començant per Binimel·là, anant cap a Cala Pregonda tot resseguint la costa, per després  tornar enrera fins a cala Mica , Platja de Ferragut i Cavalleria. Com que no  anaven equipats com calia, la depilació integral de cames ha estat  eficaç. Queda  pendent fer tota la volta a s’ illa amb cavalls i materials de muntura coneguts. El millor temps per  tardor o  primavera.     

“Camí de Cavalls, tu voltes s’ illa, vas sempre alegre per plans i penyals, i de bon matí tu sents com canten, es verderols, rossinyols i pardals. Per entre mates de murtra florida, entre esbarzers, caramuixes i carcs, tu vas voltant de Migjorn a Tramuntana, de Ciutadella as cap de Llevant”.

Aprofitant que enguany durant  les vacances d´agost estem a Menorca, he fet  petits trams del camí de Cavalls tram amb la BTT. La millor  sortida,  la que faig amb l´Aina partint de  Cala Blanca i pel camí de Sa Costa fins ben a  prop de  Son Xoriguer. D’ aqui  el  camí  enfila la Costa Sud  i a  Cala Parejals, al costat de la cova des Pardals.Després cap a  Son Saura, Es Talaier, Cala’n Turqueta, Macarelleta  i Macarella. Aquest final certament perdedor.