TORA D’ INICIATIVA: EL “PSUC” DE LA VIDA.
La tora blava (Aconitum napellus), és una planta comuna a les contrades pirinenques. D’ aspecte del tot inofensiu, es troba en sols humits. Cal anar-hi en compte, doncs la seva toxicitat és tant alta, que pot causar la mort. Per tant cal evitar tocar-la, si no vòlem còrrer el risc d’ingerir toxines al manipular aliments. Parlar de la tora a muntanya dona molt de joc, fins i tot polític. Enguany, mentre admirava el seus colors, he pensat en la darrera proposta parlamentària d’ Iniciativa, que ha deixat amb el cul a l’ aire, el front català pel finançament. Sembla estrany que un grup polític, que té el seu origen en el PSUC, hagi pogut oblidar els principis més sensats i raonables del catalanisme popular -la unitat en l’ assoliment dels objectius nacionals -. que tant de fruïts i guanys va donar durant la dècada dels setanta i que va rebre els elogis de la resta de forçes democràtiques. Que els hereus del PSUC, partit que havia estat capaç de redreçar el seu passat estalinista fins a convertir-se en un partit de nou tipus, nacional català, comunista democràtic i d’ eficàcia comprovada en la lluita antifranquista, desconeguin quin fou el seu principal capital polític, fa pensar en allò que succeeix als que obliden la seva història, que són condemnats a repetir-la. D’ antics militants del PSUC els trobem arreu. Els més pràctics i socialdemòcrates van anar a parar gairebé tots al PSC. Però també en trobareu a ERC i CDC. Els que van continuar-hi per a mantenir una flama que s’ apagava, es van dividir en dos sectors del tot irreconciliables. Els més estalinistes i prosoviètics se’n anaren al PCC. Altres acabaren per fundar una organització peculiar de nom estrany, “PSUC VIU”, com si s´aferressin a evitar l’ irreversible mort d´una ideologia greument ferida per la caiguda del mur. La resta acabaren per fundar un partit nou que amb el nom d´Iniciativa per Catalunya, pretenia agrupar l’ Esquerra verda. Si bé el propòsit era ben intencionat, el pas dels anys han acabat per convertir-los en la “marca blanca” del socialisme català. Molts són els fets que ho confirmen. La darrera, la retirada de la proposta de fer comparèixer al President del Govern espanyol al Congrés dels Diputats, al que volien demanar explicacions sobre l’ incompliment de les disposicions normatives del nou estatut en matèria de finançament.
IC a través del seu diputat Joan Herrera, s´havia avançat a ERC – amb qui comparteix grup parlamentari -, amb una petició pròpia de l’ esquerra nacional, al proposar que la diputació permanent del Congrés obligués a Zapatero a explicar les contradiccions del seu govern en la negociació sobre el finançament pel que suposava d’ incompliment de l’ Estatut. La disposició Final primera segona del nou estatut no deixa lloc al dubte: ” La Comissió Mixta d’ Afers econòmics i Fiscals Estat- Generalitat ha de concretar, en el termini de dos anys a partir de l´entrada en vigor d’ aquest estatut, l´aplicació dels preceptes del Títol VI”. S’ havia exhaurit el termini i la proposta demanava explicacions directament al President de Govern. A més hi havia una majoria disposada a donar-li suport. Era així com , el PSOE podia tenir un greu revés parlamentari i de retruc quedava en evidència al PSC, que ha intentava nedar i guardar la roba. Però, IC a última hora es feia enrera, tornant ha fer de sectorial ecologista del socialisme i a canvi de ben poca cosa: La ridícula promesa que en tres mesos, el govern central farà una nova proposta de finançament. Un auto gol que ha confirmat que el Govern tripartit de la Generalitat es una “conya marinera”, a mans del govern central, deixant a més amb un pam de nas a la gent d’ ERC, que a cada bugada governamental perd un llençol. Tot plegat molt patètic. Sense ideologia, coartada política i sector social a qui representar, els actuals dirigents d’ ICV sembla que hagin acabat per acceptar que el seu futur va lligat al PSC, si vol gaudir d’ un espai de poder superior al que li donen els vots. Sense massa futur, aquesta gent ha renunciat a la tradició psuquera del catalanisme popular, per esdevenir una planta de tora, que enverina amb tanta pusil·lanimitat.