Chào ông Viêt Nam

Novament gràcies a la tecnologia he conectat amb la web cam de Nobel Organization i he vist en directe la cerimònia d’acceptació del Premi Nobel de la Pau per part d’Aung San Suu Kyi que no va poder recollir personalment l’any 1991.

A l’1 del migdia, puntualment, ha començat la retransmisió. L’organització impecable. 

La Sala de l’Ajuntament d’Oslo espectacular. Plena i amb convidats especials. Puc veure el fill petit, Kim, el seu cunyat, el germà de Michael Aris, un monjo dissident refugiat, Zayar Thaw, el diputat del seu partit que l’acompanya en el viatge, Nay Chin Win, l’altre representant de les joventuts del seu partit,els  representants de Democratic Voice of Burma. La fanfàrria anuncia l’entrada dels reis de Noruega i l’hereu. Seguidament entren el jurat i Aung San Suu Kyi. Molt nerviosa, emocionada, insegura. Vesteix de colors lila, violeta i porpra. Roses blanques al seu cap. Aquest és un gest habitual, les flors al cap, en honor i record del seu pare el General Aung San, l’heroi de l’independència del seu país, assassinat l’any 1947 quan ella tenia dos anys.

El seu discurs d’acceptació del premi va ser a la vegada que senzill, molt personal i emocionant, i una crida amb veu alta, molt alta, al cessament de la violència i el patiment en aquest món.

– Rebre el Premi Nobel per la Pau l’any 1991 mentre patia ja l’arrest domiciliari, vaig entendre que la nostra lluita no cauria en el sac de l’oblit.
– Ser oblidats és com morir lentament.
– Faig una crida al món perque encara hi han presoners politics. Els més coneguts van ser alliberats i ara resten els anònims, els desconeguts. Només, un presoner, per ser objector de conciència, ja és una barbaritat. Intueixo un cansament en el món per la compassió. Són diferents els refugiats que malviuen en camps a la frontera de Tailàndia que la gent que viu dins el país? La vostra ajuda per els refugiats és vital, important. Ells i elles volen tornar a casa.
– Cal trobar, és necessari, víes per erradicar el patiment de les persones al món. El patiment és degradació, enfurisma, entristeix. La guerra no és la única solució, pot ser la més injusta, per evitar més patiments i morts.
– ”Dakkha” – patiment – una paraula que va escoltar moltíssimes vegades quan era petita i que va experimentar en el seu llarg arrest domiciliari. El patiment no és una part inevitable de la nostra existència, i com que no ho és, hem de fer el possible per trobar un alleujament en el dia a dia amb tantes coses que la terra ens ofereix.
– Reconciliació nacional, acords entre totes les ètnies del país, sense violències, promulgar les lleis el més aviat possible, acabar amb els enfrontaments del nord, oest i est del país.
– Mai havia pensat en premis. El premi és aconseguir justícia, llibertat i seguretat en el nostre país.

Va poder veure la seva família, el seu home Michael Aris, i els seus dos fills, Alexander i Kim, per última vegada, el Nadal de l’any 1995. Michael Aris va morir el mes de març de 1999, als 53 anys. Fins al final de la seva vida va respectar el desig de la seva dona de quedar-se a Myanmar. Quan es van casar, ella li va dir: M’has de prometre si en un futur, un moment donat, he de tornar al meu país, tú no t’hi oposaràs. I Michael Aris li ho va prometre fins la seva mort.
Ella hagués pogut marxar del país sense més, però sabia que si ho feia, no la deixaríen tornar a entrar. No ha fet. S’ha quedat.

Ella ha escollit la seva vida, i no hi cap dubte que s’ha posat a prova ella mateixa i ha demostrat coratge, lleialtat i dignitat per el seu poble i continuant la llavor que va sembrar el seu pare.

Per la tarda davant mateix de l’Ajuntament d’Oslo es va organitzar un acte obert al públic. Milers de persones es van aplegar davant de l’escenari. Aung San Suu Kyi encara emocionada, sentada amb una manta per sobre les cames, va poder escoltar les paraules de diferents personalitats de Noruega, del diari Democratic Voice of Burma, d’Amnistía Internacional, l’ONG Save the Children, d’una activista refugiada birmana i finalment va parlar ella, un breu discurs per donar les gràcies i ser també, entre els milers de noruecs i turistes, davant de centenars de birmans, que viuen i treballen a Noruega i per el seu status de refugiats politics, no poden tornar al seu país. Ahir la van poder veure i parlar amb ella. 

Avui viatja a Bergen on rebrà un premi de la Fundació Rafto atorgat l’any 1991, per la seva defensa als drets humans i la llibertat del seu país. També té previst una reunió i conversa amb la colònia birmana establerta a Noruega.
Demà marxarà a Dublin.

Fotografia: Aung San Suu Kyi acceptant el Premi Nobel per la Pau. Reuters.