ACTE AJORNAT!

AQUEST ACTE SE CELEBRARÀ EL 22 DE MARÇ

DISCULPEU LES MOLÈSTIES.

*****

Dimarts 25 de gener celebrarem la primera sessió d’enguany amb la Núria Busquet Molist com a convidada.

Traductora, escriptora i poeta, Busquet ens parlarà de la poesia de Plath i Hughes i d’alguns aspectes rellevants de llur biografia, partint de les traduccions que ha fet d’aquests autors: El Colós, Sylvia Plath (Eumo & Cafè Central, 2019) i Corb. De la vida i les cançons del Corb, Ted Hughes (Lleonard Muntaner, 2018).

Núria Busquet i Molist (Cardedeu, 1974) és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona i màster en Estudis de la Diferència Sexual a la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en poesia nord-americana contemporània, principalment en poesia escrita per dones. Entre les seves traduccions destaquen autores com Louise Glück i Margaret Atwood, així com Sylvia Plath i Ted Hughes.

Ha publicat dos llibres de narrativa: Partícules (Lleonard Muntaner, 2017) i Zona Zero (LaBreu Edicions, 2019) i un llibre de poesia: Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016).

Busquet ha estat guardonada amb el premi Pare Colom de narrativa i el premi El lector de l’Odissea per Partícules, el premi Jordi Domènech de traducció de poesia per El Colós, de Sylvia Plath, i ha estat finalista del premi Llibreter per Zona zero.

Hi sereu tots molt benvinguts!

El passat vint-i-tres de novembre vam celebrar la primera sessió d’ençà que es van suspendre els actes públics a l’espai VilaWeb. Des del 2012 el nostre grup havia mantingut una activitat continuada; sessions mensuals que, finalment, hem reprès després d’un llarg període d’inactivitat per la pandèmia.

Hem volgut, abans de començar l’acte, tenir un record per a les víctimes de la Covid i els seus familiars, i recordar que cal mantenir la guàrdia i seguir les recomanacions mèdiques.

Vam agrair a l’Eduard Sanahuja, el nostre poeta convidat, la gran paciència que havia tingut; la seva sessió la teníem programada pel març de 2020. Sanahuja és un poeta que admirem i ens plau molt que hagi estat el primer convidat d’aquest nou cicle que encetem.

Eduard Sanahuja Yll, fill del poeta David Sanahuja i Saperas, ha exercit de professor del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de Barcelona.

En aquest acte vam fer una retrospectiva de la seva obra, atès que fa quaranta anys de la publicació del seu primer llibre.

En els dos primers: Gos de Galiot (1981) i Mirador (1983), ambdós d’Edicions del Mall, hi trobem versos com aquests:

cada llavi és un temple, cada poema un furt
*
No sé qui sóc, pro em trobo a tot arreu.
*
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Segueix Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó). En aquest llibre introdueix el seu alter ego: David Gil, autor d’alguns dels epígrafs en llibres posteriors.

El poeta no avisa:
és un traïdor. (David Gil)

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994), inclou aquests versos demolidors:

Només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.
 *
la vida és com un vers
que imita la mentida.

Dotze anys més tard és mereixedor del Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot per Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006).

Els morts es tornen bojos,
però diuen la veritat
(David Gil)

El llançador d’espases,  Premi Maria Mercè Marçal, es publica el 2013  a Pagès Editors.

En aquests dos llibres, la poesia de Sanahuja aconsegueix un nivell molt alt.

Des del 2015 disposem de l’antologia Sang barata  (AdiA Edicions), un llibre necessari; l’Eduard fa una selecció de poemes dels llibres anteriors, alguns d’ells introbables.

Si algú pensava que els seus treballs posteriors no arribarien tan amunt, pel que fa a qualitat literària, anaven errats. Prova d’això és Teories del no (Edicions de 1984, 2016, Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona).

No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.

Monòlits (AdiA Edicions, 2019) és un llibre d’aforismes; no sorprèn que Sanahuja hagi conreat aquest gènere literari, donat que alguns dels seus versos ja contenen la força i la concisió propera a l’aforisme.

El seu darrer llibre publicat, en plena pandèmia, Poemes de Calvus (Tanit Poesia, 2020) és un llibre deliciós, captiva pel joc literari que ens proposa; trobem la veu del nostre poeta empeltada —i alliberada— en el poeta romà Gai Licini Calvus, amic íntim de Catul.

En la poesia de l’Eduard Sanahuja es combina l’ambició intel·lectual (hi ha una idea potent que travessa el poema), el rigor i el gran domini de la llengua, de manera que el resultat són uns versos contundents, amarats d’humanitat, que no defugen la complexitat ni les contradiccions de l’ésser; en definitiva, una poesia que ens captiva.

El nostre convidat va fer un recorregut pel conjunt de la seva obra, va compartir alguns dels records relacionats amb el seu pare —entre molts altres— qui, segons va explicar, li ensenyà a estimar la poesia. Afortunadament, des del 2015 comptem amb  la poesia reunida de David Sanahuja (Barcelona 1915 – 1990), membre de l’anomenada “generació sacrificada”, un llibre a cura d’Isabel Granya (Obra poètica. David Sanahuja [1946-1988], Curbet Edicions).

Eduard Sanahuja va llegir un poema del pare, i una bona selecció de poemes dels seus llibres. Al final de l’acte, alguns dels components del grup en vàrem dir uns quants.

III

Heu vingut i vindreu a lluitar en aquest circ,
i vindreu i vindreu fins al darrer moment,
quan el somni de l’ull sigui un somni impossible.
Sereu
molt més que el meu pronom i que el meu mirador,
malgrat que sigui jo el qui es taqui amb la tinta
i carregui amb el cor de l’espectacle pur.
Aquí em teniu.
Preneu.
A mi ja em falta temps
i em sobra malaltia.
Preneu.
Sóc dòcil i amorós com poquíssimes feres.

Mirador (Edicions del Mall, 1983)

VII

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi ha prou de ser cavall
per triomfar a la cursa  dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994)

Sala d’espera

M’han receptat que esperi.
Entro a la sala
on esperar serveix per esperar.
Les cadires acullen el silenci
de tots els qui esperem
que algú ens digui pel nom.
Aquí el temps no té pressa.
Es posa l’uniforme i puja a la tarima
per escriure amb el guix del compte enrere
els darrers epitafis del record.
Com els mestres d’abans, autoritari,
ens mana acabar els deures:
hem de posar sentit a cada un dels fonemes
i redactar la vida que ens hauria agradat.
Com que el temps no té límit a la sala d’espera
el millor és ser pacient
i obedient com un mort.

Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006)

Teoria amb el bes

Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
igual que les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.

 El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013)

NO EM GUANYO EL PA AMB LA LLANÇA

No em guanyo el pa amb la llança, com Arquíloc.
El pa me’l trobo cuit a la família
que m’ha abraçat.
Quin mèrit dec tenir?
Ser un orador
capaç de parar els peus a Ciceró,
aquest amanerat de la paraula
que buidaria el mar
per pescar un sol peixet?
L’oratòria és un joc de pujar escales
i baixar-les després, i així anar fent.
Ben poca cosa al pap.
Per això Ciceró no escriurà un bon poema,
perquè tot el seu vol va arran de terra.
No hi ha poema sota la sandàlia.
Ocell amb ales noves,
la poesia busca un altre cel,
un èter que t’oculta
si et besarà o et clavarà el punyal,
un lloc on fer més cert el que és incert
i on la mentida ha perdut la cara.
La poesia és el pa que es regala
quan ja no queda pa.
Jo menjo d’aquest pa,
del que mata la gana i mai sacia,
com un son que has dormit sense dormir.
Amics, esteu alerta!
Calvus només segueix
la llei de la paraula
i del vi grec d’Ismaros.
Si mai brindeu amb mi no us enganyeu:
un poeta no brinda mai en va
ni amb la copa mig buida!

Poemes de Calvus. Carmina Calvi (Eduard Sanhuja Yll) (Tanit Poesia, 2020)

Reprenem les sessions de poesia a l’Espai VilaWeb d’ençà que es van suspendre el març de 2020 per la pandèmia.

El nostre convidat, Eduard Sanahuja (Barcelona, 1953), ens acompanyarà en la sessió d’aquest mes (dimarts 23 de novembre) i reiniciarem l’activitat literària del grup —actes oberts al públic— amb una conversa amb el poeta.

Eduard Sanhuja Yll és una de les veus referents de la poesia catalana actual; ha rebut prestigiosos guardons literaris, ha estat inclòs en diferents antologies, ha traduït al català Blaise Cendrars i Javier Carnicer, i en l’àmbit de la difusió i promoció de la poesia va fundar el 1989, amb altres tres poetes, l’Aula de Poesia de Barcelona.

Alguns dels seus llibres:

Doble joc (Columna Edicions, 1988. Premi Vila de Vallirana-Josep M. López Picó); En defensa pròpia (Editorial Bromera, 1994); Compàs d’espera (Editorial Bromera, 2006. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot); El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013. Premi Maria Mercè Marçal);  l’antologia Sang barata (AdiA Edicions, 2015); Teories del no (Edicions de 1984, 2016. Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona); Monòlits (AdiA Edicions, 2019); Poemes de Calvus (Tanit, 2020).

Sanahuja parlarà de la seva obra poètica i dirà una selecció de poemes. Hi sou tots convidats!

Després de la sessió soparem al restaurant L’Havana (Lleó, 1); us hi podeu afegir si us ve de gust.

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

El dimarts 25 de febrer la Montserrat Escartín, catedràtica de Literatura del Departament de Filologia de la Universitat de Girona, qui ha estudiat l’obra de Pedro Salinas durant més de trenta-cinc anys, farà una xerrada sobre el degà de la Generació del 27.

Us convidem a redescobrir la poesia de Pedro Salinas, poeta del 27, sota el guiatge de la professora Montserrat Escartín, qui analitzarà la seva concepció de la poesia; així com l’ús d’una nova forma (el vers lliure) i contingut (la retòrica actual de l’amor), abans d’endinsar-se en el vessant desconegut de l’escriptor, fet de pors, manca d’autoestima i una forta divisió interna, que l’obligaren a viure rere el personatge públic.

Atès que per aquest poeta la literatura i la vida foren el mateix, calia reescriure la seva biografia per interpretar amb propietat els seus versos. Per això, la Dra. Escartín ens parlarà del seu darrer llibre (Pedro Salinas, una vida de novela) on es revelen els  conflictes de consciència del poeta. Desvetllar aquest complex univers personal permetrà al lector trobar les claus per entendre millor la seva literatura i llegir-la com si es fullegés un diari íntim.

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castro, ens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta Castro,  A tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta Castro,  A tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta Castro,  A tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta Castro,  A tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

El passat vint-i-sis de novembre vàrem celebrar i presentar el primer llibre de poemes d’en Jaume Pujol, membre del nostre grup de poesia.

Us en deixem una breu crònica, de l’acte, amb un recull de fotografies.

Un breu apunt biogràfic: en Jaume Pujol va néixer a Gironella (Berguedà) l’any 1959 i a tres anys van anar a viure a Campdevànol (Ripollès). Des de fa més d’una trentena d’anys viu a Viladecavalls (Vallès Occidental).

És físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, on ha desenvolupat tota la seva carrera docent i de recerca, principalment. Actualment imparteix classes a la Facultat d’Òptica i Optometria.

La música ha estat present, de manera important, en la seva vida. En Jaume té una sòlida formació musical. Va tocar en un grup de música de ball durant vint anys, i posteriorment, vint anys més, en un duo d’animació infantil. Tocava el saxo, i és aquesta una activitat que vol reprendre.

Hi ha una dada biogràfica que trastoca tota la vida d’en Jaume: la pèrdua de la seva dona el setembre del 2017. A partir d’aquest moment, el dolor l’empeny a escriure poesia (en la seva intervenció ens va explicar com s’esdevé aquest procés).

Comença a escriure alguns poemes, fa diversos tallers, cursos de poesia a l’Ateneu de Barcelona. En Jaume cercava i cerca l’aprenentatge, una guia, orientació, una formació en un món del tot desconegut per a ell  (Laia Noguera ho ressalta molt bé en el pròleg; “El que admiro més del procés que ha fet en Jaume ha estat que s’ha obert a l’aprenentatge”).

I escriu el primer llibre El teu somriure amb què vol retre homenatge a la seva dona i canalitzar les emocions per la gran pèrdua que ha patit.

En aquest procés que ha fet en Jaume de començar a escriure poesia a partir d’una pèrdua, hi ha diferents aspectes que m’han interessat especialment. Un és el dolor com a motor o estímul per iniciar una activitat artística, que evidentment té a veure amb el desig d’expressar-ho i de guarir-se.

Sabem, per una banda, que totes les emocions inspiren els artistes. Entre elles, el dolor, la tristesa, el patiment són, potser, les més poderoses. En aquest llibre hi podem palpar el dolor d’en Jaume: la impotència, la ràbia, la desesperació, la tristor immensa, el desassossec, fins i tot l’estranyesa.

Sabem, però, que l’artista, el poeta, no només expressa el dolor a través de l’art com a forma de dol, o alliberament d’emocions, de guariment, sinó també com a interrogació (cerquem explicacions als misteris del món, i un d’ells és la mort).

«Si el món fos clar, l’art no existiria» escriu Albert Camus en El mite de Sísif.

I en Jaume també s’interroga; ell cerca una forma nova de comprendre la vida i la mort. Ha arribat, a través de la seva experiència, a una pau interior, a un intent de copsar la dimensió desconeguda de la mort. I ens ho vol fer arribar a través de la poesia, que és una forma d’expressar el misteri.

D’altra banda, també coneixem que allò que per a una persona pot ser un estímul, per a una altra pot provocar-li una paràlisi. Juan Gelman, per exemple, no va poder parlar del seu drama personal fins després de vint-i-vuit anys de la desaparició del seu fill i de la seva jove pels militars argentins en 1976. En canvi, Joan Margarit va escriure Joana “en calent” amb un resultat meravellós.

Per tant, veiem que no hi ha normes, que cadascú ha de buscar els seus recursos, els propis estímuls, fer el seu camí, perquè aquest és un espai propi de l’autor i ningú millor que ell sap quin és el valor de la seva obra i els motius que el fan escriure.

I a tots nosaltres, que ens considerem afortunats de conèixer en Jaume, i de llegir “El teu somriure”, només ens queda acompanyar-lo, seguir-lo de ben a prop en aquesta trajectòria que ha emprès meravellosament bé en la poesia.

TEMPS

Fa sis mesos que vas marxar,
et trobo molt a faltar.

Diuen que la vida continua.
Que continuï per a ells,
per a mi continuarà quan jo vulgui.

Diuen que s’ha de tirar endavant.
Que hi tirin ells,
jo hi tiraré quan pugui.

Diuen com estàs? I es responen anar fent no?
Que vagin fent ells,
jo faré el que em sembli.

Diuen que ha passat poc temps.
Serà per a ells,
per a mi ha estat molt llarg.

Fa sis mesos que vas marxar,
et continuaré trobant molt a faltar.

BOIRA BAIXA

Boira baixa,
adés massa espessa, adés un xic més clara,
cobreixes tots els racons de la meva vall,
perquè no tens límits, boira baixa.

Amb la teva humitat, el meu cor llagrimeja,
perquè ets caladora, boira baixa.

Amb la teva fredor, la meva ànima es glaça,
perquè ets gebradora, boira baixa.

I si algun cop goses alçar-te,
sempre retornes, per apenar-me més encara.
Perquè ets traïdora, boira baixa.

PLOU

PLOU;
mentre passejo sense rumb ni direcció.

La menuda i insistent pluja
em cala l’ànima.

Només m’acompanya la tristor
que espantada pel plovisqueig no es deixa abraçar.

I em sento sol,
malgrat l’enorme amor que m’envolta.

Potser quan surti el sol
m’escalfarà l’ànima.

Però de moment;
PLOU.

AGOST

Massa aigua per a mi sol
sense poder abraçar-te.
La tarda cau a plom
no vol ni caminar.

I el sol que t’encantava,
que volies enganxat a la pell,
ara és només per a mi.

Costerut estiu.

Massa aigua,
massa sol.

ESTRANY

Enfilo el camí de pujada.

La vorera no pot encabir-me,
el meu cos fa tentines.

La vorera s’estreny,
els peus al carrer.

La lluna penjada del cel
ha perdut el somriure.

Se’m fa tan estrany
mirar sol la lluna,

que voldria amagar-me.

Gràcies, Jaume, pel teu gran caliu i les teves paraules!

Fotografies: Carme Mallofré
Text: Empar Sáez

Us convidem a la presentació del primer llibre de poesia d’en Jaume Pujol (Gironella, Berguedà, 1959), físic i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, que tindrà lloc a l’espai VilaWeb el dimarts 26 de novembre.

En Jaume és membre del grup Reversos, de l’Associació de Poetes Terrassencs i forma part de l’organització de Rauxa – Setmana de la poesia de Terrassa.

El teu somriure és el primer llibre de poemes que publica. Aquesta obra neix com a homenatge a la seva dona després del seu traspàs.

Els beneficis del llibre aniran destinats a la Fundació Oncolliga, entitat sense ànim de lucre que ofereix atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars.

El passat cinc de novembre vam tornar a rebre a la Gemma Gorga a l’espai VilaWeb. L’havíem convidat el 2014, i en aquella ocasió vàrem parlar especialment de la seva poesia, que apreciem i admirem.
En la primera sessió que va compartir amb nosaltres la Gemma va mencionar el seu darrer llibre, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre; va expressar com n’era, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i va manifestar el desig de continuar desenvolupant aquest vessant literari.

Posteriorment a la nostra trobada ha publicat el llibre de poesia Mur (Meteora, 2015), li han traduït a l’anglès Llibre dels minuts (Book of Minutes, 2019, Traducció de Sharon Dolin) i ha escrit Indi visible (Tushita Edicions, 2018).

Indi visible es troba en la frontera entre diferents gèneres literaris: assaig en forma de dietari, llibre de viatge i poesia (inclou la traducció d’una mostra representativa de poetes indis contemporanis que escriuen en anglès, un total de deu autors).

Gorga ha fet diferents estades a l’Índia; durant la primera, el 1997, pren contacte amb el país, en el 2011 fa una segona estada de tres mesos i en la darrera, el 2016, s’hi està dos mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi amb el projecte d’enllestir una antologia de poetes contemporanis indis en anglès. En la xerrada, la Gemma va explicar que aquest propòsit es va truncar per la impossibilitat d’aconseguir que cap editorial catalana publiqués la traducció ja acabada.

Així, tot i que no tenia, a priori, el desig de publicar un llibre sobre l’Índia, segons ens va aclarir la Gemma, el material del seu dietari, escrit sense cap voluntat de publicació, i algunes de les traduccions que havia fet van ser la base per a l’elaboració del llibre.

D’altra banda se’l va plantejar amb tres estratègies clares: la primera era posar el focus en el detall, en les coses petites, defugir, per tant, de la generalització. La fragmentació n’era la segona estratègia; hi ha un cert ordre cronològic en els fragments, amb alguns salts temporals, però la concepció del llibre s’allunya del bloc unitari, tancat i rodó. I l’humor, com ens va explicar la Gemma, és la tercera estratègia que va adoptar per tal d’aportar una mirada més fresca sobre l’Índia.

Del llibre Indi visible destaca l’enorme qualitat de la prosa de la Gemma Gorga. Un altre atribut remarcable de l’obra és la riquesa de pensament; hi reflexiona sobre nombrosos aspectes de l’Índia sense dogmatismes (no resol la paradoxa, sinó que la mostra); la convivència entre les diferents llengües, les identitats, la cultura… I finalment una altra part essencial del llibre, perfectament imbricada amb el dietari, són els poemes traduïts que permeten al lector descobrir un bon grapat de poetes indis que possiblement desconeixia.

La Sujata Bhatt és una de les poetes traduïdes per la Gemma Gorga, inclosa en el llibre Indi visible i, precisament enguany, en el Festival Barcelona Poesia, a través de la Gemma, la poeta d’origen indi va ser convidada a un acte al Museu Marès en què dialogaven les dues autores.

Bhatt és nascuda a Ahmedabad que té el gujarati com a llengua materna, l’anglès com a llengua literària i l’alemany com a llengua quotidiana. Es van posar sobre la taula nombroses qüestions interessants sobre poesia, però també el conflicte i la riquesa que suposa moure’s entre diferents identitats.

Nombrosos temes relacionats amb la cultura, la literatura, la poesia, les llengües de l’Índia van sorgir en el col·loqui posterior a la xerrada de la Gemma, tots ben interessants. Per acabar l’acte vàrem llegir una selecció de fragments i poemes del llibre Indi visible. A continuació us en transcrivim una mostra.

Finals de febrer. El sol encara es pon d’hora. M’estimo més seguir treballant sense encendre els llums de l’estudi. M’agrada la tonalitat ataronjada que va adquirint el vespre -tonalitat de papaia madura a punt de malmetre’s- i que de mica en mica es confon amb el vernís vermell de l’escriptori, tenyeix la llibreta i m’encén la pell.
A fora, la vegetació s’enfosqueix, les ombres es densifiquen. Amb la caiguda definitiva del sol, la mosquitera de la finestra s’humiteja sobtadament i els mosquits busquen maneres eficaces i massives d’esmunyir-se a través de la retícula de niló. D’això es tracta, en la vida: passar de fora a dintre, trencar la barrera de l’alteritat i dipositar petits ous a la sang d’un estrany. I la sang els acull, amb la seva acidesa exacta, sense saber què li espera. Exactament igual que l’amor.

Cada idioma té una paraula comodí, una paraula que els nadius usen en un ventall tan ampli de circumstàncies que resulta gairebé impossible reduir-la a un significat unívoc i traduïble. Penso, per exemple, en l’expressió catalana Déu n’hi do. O en el rai. O en el you know de l’anglès nord-americà.
Llàstima que hagi trigat tant a esbrinar que, per als indis, la paraula comodí és yes. Eventualment, yes pot significar sí. Més sovint, yes significa no en tinc ni idea.
La comprensió d’aquest país passa per saber destriar el primer yes del segon.

Una història diferent

El gran Pan no ha mort:
simplement ha emigrat
a l’Índia.
Aquí, els déus vagaregen lliures,
disfressats de serps o de micos;
cada arbre és sacre
i és pecat
ser groller amb un llibre.
És pecat enretirar un llibre
amb el peu,
pecat estampar els llibres
bruscament sobre la taula,
pecat llançar-ne un amb descurança
a través de l’habitació.
Cal que aprenguis a passar-ne les pàgines delicadament
sense destorbar Saràsvati,
sense ofendre l’arbre
d’on prové la fusta amb què es va fer el paper.

Sujata Bhatt

Quina llengua

no ha estat la llengua de l’opressor?
Quina llengua
pretenia en veritat assassinar algú?
I com és possible
que, després de la tortura,
després que l’ànima hagi estat segada
amb una llarga falç que cau vertiginosa
de la cara del conqueridor,
els nets encara no nascuts
arribin a estimar aquella llengua estranya?

Sujata Bhatt

Espai viu

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la verticalitat.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Imtiaz Dharker

“Udaylee”

Només el paper i la fusta estan segurs
del tacte de la dona menstruant,
Així que van construir aquesta habitació
per a nosaltres, al costat de l’estable.
Aquí se’ns permet escriure
cartes, llegir, i els nostres dits masegats
de tanta cuina tenen l’oportunitat de sanar.

Aquesta nit no puc deixar estar les estrelles.
I quan no puc dormir, vaig amunt i avall
de la petita habitació, vaig
del llit estret de cordes a la prestatgeria
amb els diaris que descansen empolsegats
sota conquilles d’un marró lluent i un cargol de mar.
Quan no puc dormir, m’atanso
el cargol de mar a l’orella
per sentir l’empenta de la meva sang,
una cançó palpitant,
un tamborinejar lent al cap, als malucs.
Aquest dolor és la meva sang que flueix contra,
que s’apressa contra alguna cosa
-grumolls nuosos de la meva sang-
i em vénen al cap grapats d’algues esquinçades
pujant amb l’escuma,
pujant. I després caient, caient damunt la sorra
escampades sobre ous de tortuga acabats de pondre.

Sujata Bhatt

Una altra paraula polisèmica és tomorrow, paraula que en aquesta terra es dilata amb matisos insospitats. En boca d’un indi, tomorrow sol designar una franja temporal d’algun futur més o menys proper, com ara demà, demà passat, d’aquí quatre dies o a finals de setmana. Però cal comptar amb l’eventualitat que aquest futur proper s’ajorni de manera contínua i acabi transformant-se en un futur llunyà. Tan llunyà com mai.
Petites paradoxes que farien les delícies dels físics, però que exasperen els  occidentals.

Cada vespre després de sopar travesso a les fosques el campus de la residència fins al meu estudi, el número 7. Que em conegui els camins no m’estalvia algun ensurt.
Avui he ensopegat amb un gripau de la mida d’un príncep. Després de l’ai inicial, ens hem quedat l’un al costat de l’altre, cada cop més tranquils i confiats. Tant, que he gosat allargar la mà i tocar-li l’esquena amb el dit índex. És el primer cop a la vida que toco un gripau. La pell sembla més vegetal que animal, eixuta com l’escorça de pi. Un rosari de bonys distorsionen la curvatura de l’esquena, on duu gravat un mapa misteriós de líquens i tresors. La hipòtesi del petó no l’he contemplada en cap moment, no perquè dubti del seu potencial com a príncep, sinó perquè dubto del meu talent com a princesa.
Finalment, com dues criatures il·legibles, ens hem separat per sempre, ell en direcció a la bassa, jo en direcció als poemes. A submergir-nos en les nostres respectives fondàries.

L’àvia

L’àvia tenia catorze anys
quan es va casar.
Hem perdut aquella fotografia on apareix
amb tot de pintetes d’or als cabells.
Era bonica,
va criar set fills
i sovint s’escapava
a ca la mare.
Ella i el servei
parlaven el mateix llenguatge
del silenci.

Eunice de Souza

De nit s’escriu diferent. Fins i tot es pensa diferent. De dia soc més anecdòtica i fragmentària. De nit, més íntima i reflexiva.
Fa gairebé tres mesos que sóc aquí, sense rentadora, sense televisió, sense família, sense classes, sense català, sense assumpcions, sense conviccions, Aviat hauré d’afegir sense xocolata. He d’admetre que, com menys coses tinc a mà, amb més eficàcia resolc la supervivència: unes poques peces que rento, estenc i em vesteixo de nou; un grapat de llibres que llegeixo i, arribat el cas, rellegeixo; dues arracades que m’estalvien de dubtar cada matí entre vint opcions possibles.
Sense ha acabat significant amb. Amb més temps, amb més pau, amb més jo.

Avui he acompanyat la Naomi a l’hospital. De manera cíclica, li agafen febrades que remeten al cap de pocs dies. No ho diem en veu alta, però ens temem que sigui malària, encara que les analítiques semblen descartar aquesta possibilitat. Davant la incertesa, no sabem a què atenir-nos ni què fer.
Arribem a l’hospital. Però aquest hospital no és un lloc, sinó un temps. Sense haver-los viscut, em venen al cap els anys quaranta, el blanc i negre de la postguerra i la misèria. Perquè l’hospital d’avui era en blanc i negre.
De seguida hem entès que el passadís on ens han convidat a seure no era la sala d’espera, sinó la sala-d’espera-i-la-consulta. Després d’una estona sota la llum indecisa dels fluorescents, ha aparegut un infermer vestit amb bata “blanca” (cometes necessàries) i s’ha tret una xeringa d’una butxaca i un tros de cotó fluix de l’altra. Aleshores li ha “desinfectat” (com m’ho faria per parlar d’aquest país sense cometes?) la zona del braç que es disposava a punxar, i s’ha tornat a desar la borla de cotó a la butxaca. Acabada l’extracció de sang, el cotó ha estat rescatat del fons de la butxaca per tapar la ferida.
Però a l’infermer encara li quedava la sorpresa d’una butxaca inèdita a la part superior de la bata, el fons de la qual era del tot desconegut. Amb gest ràpid de prestidigitador, n’ha extret un potet de plàstic i li ha demanat a la Naomi que li retornés ple d’orina. Per les vores recargolades de l’etiqueta hem decidit que aquell potet era un fidel adepte a la filosofia del reaprofitament universal.

Una dona gran

Una dona gran se t’arrapa
a la màniga
i se’n ve amb tu.

Vol una moneda de mitja rupia.
Diu que et durà
al santuari de la ferradura de cavall.

Ja l’has vist.
Així i tot, et segueix pota-ranca
i t’engrapa la camisa amb les urpes.

No et deixarà anar.
Ja saps com les gasten, les dones grans.
Se t’enganxen com un zumzeig.

Et gires i t’hi encares
amb aire irrevocable.
Vols posar punt i final a la farsa.

Quan la sens que diu
“Quina altre cosa pot fer una dona gran
en aquests turons tan miserables?”

Mires directament al cel
a través dels forats de bala
que té per ulls.

I mentre te la mires
les esquerdes que li neixen al voltant dels ulls
se li escampen més enllà de la pell.

I els turons s’esquerden.
I els temples s’esquerden.
I el cel s’esfondra

amb un estrèpit de vidre
al voltant de la vella bruixa a prova de trencadissa
que s’està dreta, sola.

I tu quedes reduït
a un grapadet de xavalla
en la seva mà.

ARUN KOLATKAR

Agraïm a la Gemma Gorga la gran vetllada de poesia que ens va oferir, va ser un enorme plaer tornar a gaudir de la seva categoria humana i literària.

Crònica: Empar Sáez
Fotografies: Ferran d’Armengol

Us convidem a la xerrada amb l’escriptora i traductora Gemma Gorga, qui ens parlarà de la poesia contemporània índia escrita en anglès.

Gemma Gorga és una veu acreditada i rellevant en la traducció al català de poetes indis de parla anglesa. L’avalen els viatges a l’Índia, moltes lectures i un projecte de traducció d’autors indis iniciat amb la publicació de Vint esmorzars cap a la mort, de Dilip Chitre (Eumo Editorial i Cafè Central, 2012; 8è Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia), juntament amb Indi visible (Tushita Edicions, 2018; Premi Liberisliber Pensa 2018), dietari que inclou traduccions d’una acurada representació de poesia contemporània índia en anglès.

La conversa i lectura de poemes serà dimarts 5 de novembre a les 7 del vespre a l’espai VilaWeb. Esteu tots convidats!

El passat 17 de setembre ens va acompanyar Abraham Mohino amb qui vàrem poder conversar extensament sobre la seva obra i així conèixer millor aquest artista holístic.

En efecte, l’Abraham és escriptor, pintor, fotògraf i escultor. En el món literari ha desplegat la tasca d’investigador, assagista i poeta. Com a assagista ha editat La poesia essencial de Rosa Leveroni (2010) i Autoretrat de Mercè Rodoreda (2008). Ha estat també editor de l’obra lírica de les esmentades autores: Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010) i Agonia de la llum  de Mercè Rodoreda (2002). Igualment ha editat epistolaris i altres mostres de literatura personal d’ambdues autores.

Com a poeta, l’any 2003 va guanyar el premi Joan Teixidor de Poesia. Ha publicat dos llibres de haikus: En el límit de l’ombra, pols de cinabri (2011), amb Mònica Miró i Vinaixa, i Persistència del blanc titani en temps dels ametllers batuts, que fou guardonat amb el XLV Premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot (2011), obra que és una continuació natural del seu primer llibre de haikus.

L’any 2018 va publicar Ànemos, un conjunt de 35 proses poètiques. És una obra davant la qual hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència,  va dir Víctor Obiols en una ressenya publicada al diari Ara.

En la conversa, l’Abraham va remarcar que per a ell el fet d’escriure és vital, però que  probablement el que millor defineix la seva obra són les desviacions; tota la seva obra n’és plena.

Comença de ben jove a escriure diaris i, més tard, assaigs. Va arribar a Rosa Leveroni a través dels papers i diaris que va trobar a la  Biblioteca de Catalunya. Els seus escrits li susciten molt d’interès i s’hi endinsa amb entusiasme fins a escriure un assaig i editar textos íntims de l’autora i, finalment, l’obra poètica completa.

Posteriorment vindrà Mercè Rodoreda, de qui troba material a l’Institut d’Estudis Catalans, i fa un procés similar a l’anterior: escriu un assaig i edita tota l’obra lírica de l’autora coneguda fins ara.

A partir de l’any 2000 escriu haikus. Hi arriba a través de la lectura de tankes, un gènere germà. Li agrada respectar l’ortodòxia, en especial el mot estació; és, per a ell, quan hi arriba a la màxima expressió, quan el haiku assoleix la seva intenció més profunda i elemental. Intenta incorporar sofisticació al haiku, sense renunciar al requisit de la seva senzillesa  Ens va fer saber, així mateix, que li agradaria aplegar algun dia la seva obra haikuista en un recull de 365 haikus, tants com dies té l’any.

Dos dels seus haikus:

preludi de bes
estesa de roselles
sobre herba folla

només pertorba
el silenci del vespre
el pas dels núvols

A continuació ens va parlar del seu últim llibre Ànemos. El defineix com un llibre-casa en què es toquen tots els temes que actualment li són una font de reflexió, com ara la casa, la llum, els espais, les aromes, la infantesa, la mort….

La primera prosa del llibre sorgeix d’una nota en el seu dietari escrita el 1998. És, per tant, un llibre que anava madurant des de feia molts anys. Un text dur que parla de coses que cremen, com ara l’experiència de la malaltia o de la pèrdua. El llibre s’obre amb una breu i deliciosa lliçó filològica on es repassa l’etimologia i l’evolució en el llatí fins a la nostra llengua del mot grec Ànemos (respiració). La necessitat imperiosa de respirar és una de les imatges recurrents del llibre.

Transcrivim un passatge de  «L’habitació del costat», text que, segons ens manifesta l’autor, el defineix.

L’habitació del costat    Ets un home de cambres. Has viscut mitja vida enfinestrat, ajustant la teva capacitat de contemplar a la visió que proporciona el reducte de quatre parets amb obertures enfora. La teva mesura del món s’ha fet a partir de les mides preses d’una habitació, i els teus arbres són els arbres que s’abasten des d’una finestra. […] Has crescut endins. Per això els ulls ensinistrats saben advertir els inapreciables relleus de la llum sobre un mur o la transparència de les fulles tendres de l’acàcia de les pagodes. […] Ets a la cambra del costat: n’hi ha una a cada casa. Allà on el teu nom serà el romanent d’un ressò i algú al cap dels anys reconeixerà una olor que potser fou la teva olor: reminiscències ínfimes abans d’un oblit precipitat. Perquè la visa serà el que sempre ha estat, un respir brevíssim, una reverberació en el buit.

Per cloure la sessió es varen llegir diferents proses d’Ànemos que transcrivim parcialment i una petita selecció de haikus.

Brànquies    Prendre aire amb una gran alenada per sentir la consciència física de l’acte reflex de respirar. Capbussar-se amb l’oxigen retingut en els pulmons fins al límit de la resistència per notar la pressió creixent dels lòbuls. I, ben fondo, revenir al record de quan eres infant i reposaves sobre el ventre de l’avi: ajustaves el teu alè minúscul al vaivé pausat i ample de la seva respiració branquial. Perquè aleshores ja era un gran cetaci que se t’enduia, escales avall, al forn immens, on la curiositat i les paraules t’arrossegaven per grutes en pèlags insonors i mistèrics, profunds i insondables. Endins, d’on tornaves a emergir com d’un somni; com ara, contenint l’exhalació extenuada amb una violència instintiva, emergint en cerca d’una glopada que et retorni, sabedor per sempre que l’oxigen esculpeix els pulmons i que en tota casa hi ha l’estança o l’angle on es concentra la memòria de l’aire.

La parra    La parra de la casa dels avis ja no existeix. Només és un pensament. Però a qui fa ombra un pensament? O potser t’hauries de demanar de quina mena d’ombra és feta la substància d’aquest pensament? […] Poc et pot fer ombra avui la parra, i debades proves d’arrecerar-t’hi. Naixia al carrer, a la part de darrere, a ponent; el tronc, retort, d’escorça esqueixada, s’enfilava pel mur i dreçava la seva volta imperfecta sobre el pati irregular de pedra roja porosa, el pati de sempre esborrat per un pati posterior, pulcre i anivellat.[…] Llavors, quan també el cactus orquídia floria en l’exuberància de l’estiu, tot es concentrava sota la parra que, a la fi, va ser arrabassada com ho solen ser totes les coses velles que es fan malbé, embruten o incomoden. Ara ja només és un pensament que no acaba de fer-se fonedís, un empelt que ha pres en alguna part dintre teu i que s’esforça a no desarrelar-se. Però a qui fa ombra un pensament?

Carta postal    Amagaves sota la funda del matalàs cartes i postals dels avis. Durant molts anys vas tenir-ne cura dormint-hi damunt. Saps prou bé què temies, i evitaves que ningú no en conegués la resistència del fil que t’hi unia. Les has conservades fins avui lligades amb una cinta, en una capsa tancada on els secrets s’han transsubstanciat en records i on les fissures provocades pels recels i pors han estat substituïdes pel vertigen de la pèrdua. […] Absent l’home, Teresa va adquirir veu, va anar vindicant davant teu les cotes d’un caràcter i els meandres d’una biografia: tensions, desitjos, la queixa per tanta solitud acabalada entre llenços de paret alts i desabrigats.[…] Quan avui passes per aquella carretera fluvial i sinuosa t’amorres al vidre uns segons inaprehensibles, malgrat que la casa és tancada i barrada i ha quedat deserta. Per uns segons creuries besllumar-hi la figura fràgil de Teresa, acabada d’arreglar per l’ocasió, amb la impecable trossa de cabells fulgents recollida, la ratlla als ulls i els llavis repassats amb carmí, dient-te adéu com abans solia. A mig camí.

La casa que heretes     La casa ja no és la casa. L’última vegada que hi vau ser encara era plena de l’olor de la darrera estadant; era densa encara la sentida de lavanda en els armaris closos, penetrant la romàntica sentor dels baixos. La llum conservava encara la seva vella textura vellutada. La llum suspesa sobre les coses i les absències, sobre el silenci. La llum que ho impregna tot sense fer soroll, escurant la penombra endormiscada. Però la casa ja no és la casa de quan hi éreu tots.[…] És el domini que us habita, que us ferma a un indret, que us fa lloc i us dona nom, sí, però la mateixa heretat que obre abismes d’enyor en la vostra carn. Quan la casa ja no és la casa, cos de pèrdua, sou casa vosaltres.

El temps dels corcs     No és de temps el temps dels corcs: és de tenebra: és d’eixutor: és d’aspra partícula inerta. Tanmateix, es pot mesurar com si fos temps perquè es manifesta en la pàtina d’una pols que persevera, la pols acimada en petits grumolls de segles enderrocats. Perforada la càlida fusta del cirerer, agredida la carcassa de melis resistent en la nit indivisa. No la podeu veure, aquesta eficaç obra del corc, perquè no hi sou, en la casa desnonada; no hi sou i no la podeu veure però tingueu per segur que els corcs operaris de l’absència no han deixat de treballar en cap moment [….]Corcadura que cau i es diposita en piles ínfimes sobre la intensa llangor dels dies que no tornaran i la vasta planura dels dies que ja no seran.

La cara de la infantesa    Teresa jau en un son profund i sense resistències en el que serà el llit de mort. Un cos extint, convertit en una síntesi d’ossos torcívols i de pell flàccida, estampa en el llençol orografies tortuoses. Consumides fins a l’extenuació les reserves, el cos es prepara per a la mort. Les clivelles implacables de l’envelliment. La lenta però gradual desaparició de la sintaxi. L’hivern es resisteix al fred, violentant el cicle temporal: prematurament lleva flor la ginesta, prematurament l’ametller perfuma l’atmosfera de vidre. […] Et resisteixes a escriure res. D’alguna manera abrigues amb la no-acció les paraules i les imatges d’allò viscut amb ella, mentre encara hi és, mentre encara pots escoltar el batec del seu cor tossut. […] La mort uterina que portem inscrita de naixença i que, inversament, ens modula les faccions –la sobtada cara de la infantesa-, copsades en instants imperceptibles i fugaços –el rostre esmolat de la malaltia- per fer-nos present que som el nostre nom despullat, la nostra radical solitud i, potser sobretot, la mort cap a la qual hem avançat; la mort davant la qual hem estat constrets a prendre partit per les coses i les persones; la mort en virtut de la qual la nostra vida sencera serà reescrita i reinterpretada.

Sutures    Un dia advé la por. Familiaritzar-se amb paraules com carcinoma lobel·lar  infiltrant, mastectomia o quimioteràpia adjuvant. Forçosament haver d’incardinar la pròpia vida en els corredors glacials d’un hospital.[…] Un dia advé el dolor. Un dolor que no ens abandonarà, perquè no sols deriva d’un sanglot que paralitza, sinó que irradia de la mutilació mateixa, de cada centímetre de sutura. Parla d’això la fotografia del cos sofrent de la mare feta pel fill, malgrat que n’ha elidit el centre del dolor, el rostre i la cruesa inacceptable de la ferida, la sutura, la cicatriu. Fixa el fill l’instant de la pèrdua, perceptible tant en el que s’oculta com en el que es mostra, quan situa la mà que adés el va péixer, en la mà que el va acaronar i en la mà que el va protegir, la mà que amaga el turment. Aquesta mà que ens indica el lloc on s’obre l’abisme, i amb el posat de la qual la mare s’erigeix en un negatiu modern de les antigues deesses de la fecunditat, en un tràgic tors sense retòrica. L’eloqüència clínica de la imatge en blanc i negre assenyala que, un dia, inapel·lable, s’engendra el buit.

HAIKUS

La veu de la llum
em desvetlla amb el matí
i el meu dolor
daura

de la mimosa
he perdut el perfum groc
aquest any
també

enfora plou
la veu de l’amic arriba
en la nit freda

No se sap on neix
la flor
ni on mor la neu-
blancs precipitats.

Pètals translúcids-
un cos els acull mentre
dormo i oblido

en la planura
gebrada
el traç visible
de dues vies

tristor sobtada-
la pluja de maig sense
remetre
cala

auri interstici
entre la llum i l’ombra
on l’au s’oculta

Moltes gràcies pel teu mestratge, Abraham.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Jaume Pujol

Us convidem a la xerrada literària amb l’escriptor Abraham Mohino (Manresa, 1969), autor del celebrat Ànemos (Godall edicions, 2018). 

Hi ha obres davant de les quals hom no pot sinó acotar el cap en reconeixement de l’excel·lència. (…) en la seva prosa compacta i penetrant hi batega tota la literatura clàssica i moderna. Víctor Obiols (Ara.cat, Llegim)

Conversarem amb Mohino; ell ens parlarà de la seva obra que comprèn, al marge d’Ànemos, dos llibres d’haikus i l’edició d’Agonia de llum, la poesia secreta de Mercè Rodoreda (2002) i l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni (2010), així com epistolaris i literatura personal d’ambdues autores.

En la part final de l’acte direm una selecció de poemes de l’autor.

Hi esteu tots convidats!

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!