L'Hereu Riera

Sento a la ràdio en Miquel Iceta, una de les figures més influents dins el PSC, un dels personatges amb més poder -però soft power, puntualitza ell-, que ha tret llibre al carrer: Catalanisme federalista, un recull dels seus articles i intervencions parlamentàries com a portaveu del seu grup a la Cambra catalana. Quan li pregunten què pensa d’allò de la “crosta nacionalista” que es veu que tenen els mitjans de la CCRTV i que cal “arrencar”, segons el furibund Joan Ferran, l’Iceta diu que a ell, que és un “esperit sensible”, la imatge li fa uix, quin fàstic!, i que a més dubta que “la ferida” de sota la crosta estigui “guarida”… Resulta que en Miquel està fins als nassos de la cançoneta enfadosa que li endossen des dels bancs de l’oposició nacionalista, en el sentit que el PSC no té projecte de país… I tant que en té! Quin? Doncs “desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes [elles també, que consti] es van dotar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya”… El seu projecte de Catalunya no passa pas, és clar, per separar-se’n, d’Espanya, com altres que “es pensen que és l’única via”. Molt bé, doncs, ara ja ho tenim clar, senyores i senyors, companys i companyes, catalans i catalanes: malgrat tot, el PSC continua tenint fe en la via federalista, confien en la conversió, un dia d’aquests, d’Espanya a la fe federalista, en la comunió dels sants: “Federalisme vol dir que ens estimin i ens respectin, precisament perquè som com som”, explica l’Iceta als micròfons de RAC1. Valga’m Déu, santa innocència!… La confiança dels socialistes catalans en la conversió i posterior reciclatge dels seus correligionaris espanyols és de pedra picada, nois i noies, nens i nenes, és de la mateixa qualitat, com a mínim, que la que tenien els pastorets de Fàtima en la conversió de la Rússia comunista, durant els anys tenebrosos del segle passat a Europa. D’on els ve, aquesta confiança infinita? Quina deu ser la seva Font de la Paciència, de rajolic inesgotable?, es poden preguntar els descreguts…

Perquè la realitat és molt dura i cantelluda, a la monolítica Espanya pre-federal: mentre en Miquel Iceta fa els seus refilets d’amor a la companyonia ibèrica, mentre el seu partit gira l’esquena al clam popular de l’1-D contra el desori i la casa de barrets sense mestressa en què han convertit Catalunya, i mentre en Joan Ferran –fent duo amb Miquel Iceta, pel que es veu- reclama uns mitjans de comunicació públics (no se sap si hi inclou COM Ràdio, en el paquet) virginals, asèptics i cent per cent neutrals, sense “crostes nacionalistes”, l’Espanya eterna, l’Espanya de l’etern retorn amb la seva eterna cançó enfadosa de la Unitat Única i Uniforme, ens obsequia amb un altre dels seus presents, tancant, amb els oficis del PP regional, fidel col·laborador, un dels pocs canals de comunicació entre Catalunya i País Valencià que havia aconseguit burlar la condemna constitucional a l’aïllament i a la ignoració mútua entre aquests dos pobles germans bessons. Diumenge passat, amb nocturnitat i traïdoria, va aconseguir fer tancar, finalment, el repetidor de la Carrasqueta, que donava cobertura a la regió d’Alacant, i el diari d’avui mateix diu que ara volen rematar la jugada amb el repetidor del Bartolo, a Castelló… (I el diari diu també, per cert, que els treballadors de Ràdio 4 –que ens n’havíem mig oblidat, del tema- denuncien un “tancament encobert” de l’emissora degana, que fa temps que des de la direcció central de RNE s’han proposat deixar-la morir per inanició. Visca Espanya, que ens mata a pessics!).

Sobre aquest atemptat inqualificable contra la llibertat d’expressió -que és un dels puntals de la democràcia- perpetrat contra la televisió pública catalana, els polítics d’aquí dalt, agafats un cop més en orsai, diuen que el tancament de la Carrasqueta és per raons electoralistes…, i tots es queden tan amples, tan tranquils… Deu ser perquè compten que després de les eleccions tot tornarà a la normalitat? De debò creuen que hi haurà marxa enrera? Si ara que hi ha hagut l’acció de força contra unes instal·lacions -una propietat privada- que, digui el que digui l’ordre judicial, feien un servei d’interès públic –i d’interès empresarial, que tampoc es té en compte-, si ara que s’ha comès l’acte de violència ningú ha piulat –i a Catalunya, la metròpoli, encara menys-, ¿quina reacció “de fermesa” es pot esperar que hi hagi, després de març, quan farà mesos ja d’aquesta cabronada, i quan tothom, tota la classe política, estarà celebrant que ha guanyat les eleccions, i no pensarà en res més?

Diuen que és per raons electoralistes? Doncs si és així, ¿quina mena de democràcia és, aquesta, i quina mena de país és, Espanya, que per guanyar les eleccions determinades forces polítiques hagin de recórrer a putejar, denigrar, maltractar els ciutadans d’una part d’aquest presumpte país?

I una pregunta tonta més: per al transvasament de l’aigua de l’Ebre cap al País Valencià i Múrcia (que el PP volia impulsar i que ara ressuscita, a les envistes de les eleccions), les fotudes fronteres entre ‘comunitats’ no compten? Deu ser que l’Ebre, a diferència de TV3, no parla català.