Cançó de capvespre
Deixa un comentari El rellotge, al blanc mur,
diu com se’n va la tarda.
S’encalma un vent suau
pels camins del capvespre…
[Salvador Espriu, Cançons de la roda del temps]
When the evening falls and the daylight is fading,
from within me calls - could it be I am sleeping?
For a moment I stray, then it holds me completely.
close to home - I cannot say.
close to home feeling so far away.
As I walk there before me a shadow
from another world, where no other can follow.
carry me to my own, to where I can cross over...
close to home - I cannot say.
close to home feeling so far away.
Forever searching; never right, I am lost
in oceans of night. Forever
hoping I can find memories.
those memories I left behind.
Even though I leave will I go on believing
that this time is real - am I lost in this feeling?
like a child passing through, never knowing the reason.
I am home - I know the way.
I am home - feeling oh, so far away.
[Enya, Evening falls]
Podran dir que és una bleda avorrida, que té una pinta de monja secularitzada que no es pot aguantar, que abusa de treure el seu careto per totes les caràtules de tots els discos i vídeos que enregistra, que ja cansa amb tant de rotllo místic…, fins i tot que a vegades és d’un hortera que tomba d’esquena, que explota la veta new vawe fins a l’esgotament…., podran dir-ne el que vulgueu, d’ella. Però la veritat és que canta com els àngels, i que tot i que la seva producció discogràfica és majoritàriament en anglès, també té peces cantades en gaèlic, la seva llengua materna, la llengua d’Irlanda, l’Illa Maragda, el seu país natal.
Ser universal sí, però des de l’univers local: no era Salvador Dalí que ho deia? Hi ha qui, a casa nostra, es pensa que la frase, igual que la barretina i les espardenyes amb les quals es passejava per Nova York, no és més que una altra de les boutades del geni de Portlligat…
Si el món ha de ser algun dia alguna cosa més que una enorme tifa uniforme i monocolor, haurà d’apendre a escoltar totes les veus, també les dels petits pobles que diuen les coses sense cridar, que parlen en comptes de bramar, que canten en la llengua dels seus avantpassats…
Ser universal sí, però des de l’univers local: no era Salvador Dalí que ho deia? Hi ha qui, a casa nostra, es pensa que la frase, igual que la barretina i les espardenyes amb les quals es passejava per Nova York, no és més que una altra de les boutades del geni de Portlligat…
Si el món ha de ser algun dia alguna cosa més que una enorme tifa uniforme i monocolor, haurà d’apendre a escoltar totes les veus, també les dels petits pobles que diuen les coses sense cridar, que parlen en comptes de bramar, que canten en la llengua dels seus avantpassats…