El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Són tres quarts de vuit del matí i estic assegut a la barra del bar d’habitud. És l’hora del descans del bon pagés abans de començar la batalla laboral habitual al cap i casal.

Avui, però, tot és diferent. I és que si no arriba a ser pel cap de mosca i esquena de ferro sense un brí de coneixement del localot aquell arrapat al Palau de Congressos de Catalunya encara seria clausurant les dues intenses jornades de la 5ª edició del Dia de l’Emprenedor del 2006. Una jornada que, entre d’altres virtuds, té la de treure als pencaires de Barcelona Activa dels seus llocs de treball habituals per farcir de personal les sales, els espais i la logística d’aquest barceloní i maratonià esdeveniment. Sense fer un business plan ni tan sols analitzar la idea de negoci, em llanço a cantar-te una cançó sobre les desventures d’un tècnic de continguts digitals reconvertit en porter com cal i en informador, si cal. Potser d’entrada et pot semblar un pal, però llegeix, llegeix que la cançó té suc i una mica d’humor brut.

La cançó de l’emprenedora i el porter
Jo era allà, al costat del faristol i davant del contador electrònic de la porta de la Sala F. Et vaig veure arribar riallera i alegre, dolça i sensual, rodejada per la teva colla de companyes de la Uni com princesa celestial. Venies a veure com fer marketing amb pocs recursos. No deus ser pas rica, no. Però els diners no fan la felicitat i amb aquest cos, la venda és feta. Per què hi ets, doncs, si els recursos et sobren? La teva carta de presentació és perfecte i els comentaris amb les teves amiguetes denota sensibilitat, intel·ligència i una modestia que, en el teu cas, és totalment innecessària.

Ai! Acomiadar-me de tu quan vas entrar a la sala va ser un sotregada al meu pobre cor envellit. Vaig buscar-te a través dels vidres, però no vaig saber trobar-te entre la gentada congregada en aquesta sessió. Per on vas sortir? Per on vas escolar el teu cos sinuós i perdedor? Amb la certesa d’haver contemplat un impossible, amb el convenciment de ser un producte de la meva imaginació, he intentat oblidar-te, però res. El pensament lateral és infructuós un cop els ulls han captat la teva presència. No hi ha sortida, tu ets el meu únic mercat, tu ets la meva única consumidora. Per tu, només per tu seguiria l’estrategia del leming i em llençaria penya-segat avall a ulls clucs.

Una horeta més tard, tot torejant la gentada que omple el Palau, he pujat a l’Auditori. Plenaria dels màsters de l’estratègia empresarial i jo allà a la cantonada de les aigües amb un microfon a la ma i buscan-te altre cop amb la mirada. Que hi ets? Que vols conèixer els alquímics secrets d’empresaris exitosos i d’alta volada? Sí. Torno a gaudir de la teva brillant presència angelical. Llarga i flonja caballera negra al vent! Figura sensual, esbelta i bambolejant. No et puc treure els ulls de sobre, encara que ho intento. Aquí en aquest racó fosc de la sala, tan sols espero el torn de preguntes. Oi que en faras una? Tinc una visió: Com un cavaller de la taula rodona, microfon en mà a tall de llança, m’apropo a tu i amb una diligent reverencia, et lliuro el present com a mostra de submisa adoració. Em mires. Et miro. Veus amor i devoció en els meus ulls i sentir la teva veu altra vegada és un regal immortal per les pobres orelles d’una ànima captivada pels invisibles llaços que ta presència dispensa. Mala jeia la meva! Han xerrat tant els mestres de l’escenari que no ens deixen ni un brí de temps per viure el nostre màgic moment de contacte. Cap pregunta! Déu! Quin greu!

Com es pot dinar amb d’altra gent després del desengany? Sol i sense gana he farcit l’estomac de qualsevol manera. D’una esgarrapada m’ho cruspeixo tot. Impacient per tot el Palau t’he buscat. Oh! Infeliç de mi! No t’he trobat!

A la tarda no has vingut al meu taller. Que no volies sentir el gran Alfons mostrant-te els 10 principals dels ajuts a emprenedors? Que no vols crear una empresa? He entès que no vinguessis al "fracàs: el meu primer èxit". Una deesa de l’amor té l’èxit assegurat a la primera. No fracassa mai! És perfecte i imperible!

Trist, cap-cot i perdut en mi mateix, he pujat de nou a la plenària. Dissimulant el desencís demano DNIs i els canvio per aparells de traducció simultània. Ja no espero que vinguis a veure en Collins. Em sembla tot tant negre, tant gris, tant fosc. On ets? Et cerco debades, veig el teu rostre arreu, et descobreixo en una rialla aliena, en un moviment que em recorda a tu, en… però tu, però tu…

ETS TU? Vens del hall del Palau damunt d’un núvol blau, flonjo, majestàtic. Tot s’ilumina al teu pas. Tothom somriu i els colors tornen a néixer. T’acostes. Tremolo. T’apropes. Fremeixo. T’atanses. Hibridem?

– Per què és això? – diu la teva veu angelical.

Em desfaig i no em surten les paraules. La Nuria respon per mi i veig com m’allargues el DNI. El tacte dels teus dits en prendre el document m’aixequen un parell de pams del terra. Tot és blau celestial. Tot és rosa, que diuen que l’amor s’hi posa. Electritzat encara, veig com il·lumines la sala amb ta presència i resto allí, impacient i neguitós, pendent del moment en que s’acabi l’esdeveniment i poguem retrobar-nos de nou per intercanviar-nos presents d’amor i d’amistat. Espero…

Ja surt gent! Però tu no. Espero. Vens. Et veig. Amatent et serveixo i hidridem les nostres mans en celestial conjunció astral. Quines gràcies més ben donades. T’en vas i jo només em pregunto si demà tornaràs.

Frissos per veure’t, arribo a quarts de vuit a Palau. Plou, però m’és igual. Per què no corre el temps? Per què no em queden ungles als dits? Vindràs de nou a sadollar les teves ànsies de coneixement i networking emprenedor?

Guaitant d’ací d’allà tot cercant-te des de la porta de l’E4, m’angunio. Moix i desesperat entro a la sala i amb el micro a la mà segueixo les més que correctes nocions d’internacionalització del ponent que s’explica amb fermesa i decissió. Per treure’m l’ensopiment de la teva mancança xerro una estoneta amb el tècnic de só. Comencen les tendències de mobilitat… i tu no hi ets. Què coi m’importa a mi la mobilitat si tu no ets al meu costat? De que em serveixen tants avenços i innovacions si no els podem implementar junts? Perdut el meu àngel, tot em sembla un infern! On és la primavera? Si fins i tot el cel plora la teva absència!

Potser a Innovació aplicada? Potser voldras conèixer les oportunitats del sector dels mitjans? Potser en Trias de Bes tindrà prou pes per captar la teva atenció? Res. Tot és debades. Ni tan sols l’immortal Wyoming és prou atractiu per tu i et perdo. Et perdo per sempre més. Et perdo i resto moix, sol, amb els canapes i les copes d’una Nit que, sense tu, no és el mateix. Que puc fer? Que és la vida sense tu?

Marxo a casa, esperant que l’any vinent tornis al Dia de l’emprenedor i que ens retrobem a la porta estant, en la perenne dança de dos enamorats desconeguts.

Nota final pels innocents:
Els personatges d’aquesta història poden ser reals o no ser-ho. Tota cançó té un deix de l’ecosistema de persones i coneixements on es desenvolupa, però la fantasia i la realitat hibriden per generar constel·lacions en temps real de productes innovadors fruit del marketing lateral aplicat a una jornada farcida de networking, card swapping i teamdividualism. Amb ulls d’hortalà i trobador he volgut capgirar sentits per moure a reflexió amb esperit emprenedor. Espero que no t’hagi defraudat i que t’hagi permès moure els muscles aquests de les galtes que diuen que s’estiren quant rius.

Au! M’en torno a l’hort a plegar cireres i ha regar les tomaqueres que, en aquesta vida, tot s’ha de cuidar amb amor i alegria que la vida són quatre dies. Cada cosa al seu temps, amb desinteresada cura, l’aigua justa per no negar-ho, la bona terra ben remenada i adobada i la llavor creixent a poc a poc, pausadament, dolçament. No ho creus així, benvolguda companya? No ho veus d’aquesta manera aimada flor de primavera?