El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest és el temps que ha trigat la meva cartera en fer el viatge des dels Cinemes Icària fins la meva butxaca. Llençada en una bústia de correus, m’ha arribat via Jaume Huguet. Avui, després de recollir-la, he aprofitat per voltar pels antics carrers del meu barri. En aquella oficina van posar-li una pistola al cap a mon pare; allà van robar-li la bicicleta al meu germà, aquí em van prendre els cromos amb una navalla a la mà, allà… Ara és terrorisme mediàtic. Llavors tenies un mort a la cantonada, però no apareixia als mitjans i ningú tenia por… als barris d’enjoiats. Històries de crua immigració a la capital, l’altra, la dels seixanta. Eps! Que naltros les vam viure força bé, encara!

A la cartera li mancava la matèria -diners, tiquets restaurant i la targeta de crèdit-, però tenia tot allò que més m’agrada -el carnet del Centre Excursionista, la llicència de la FEEC, les targes amb telèfons de refugis dels Pirineus i llocs on menjar com Déu mana a la Plana de Vic, …- i, sobretot, m’han retornat la cartera. Una peça de museu farcida de records d’una de les primeres sortides que em va permetre la meva vida laboral. Comprada a la frontera dels Estats de Nevada i Montana és un dels records menys valuosos monetàriament i més estimats sentimentalment.

Aquest migdia, tot dinant, també he vist que encara resten brins d’intel·ligència. Una mossa ha confessat que no va anar a les urnes aquest diumenge perquè no sabia que hi guanyàvem ni que hi perdíem. He respirat, hi ha gent que encara cerque continguts més enllà de la publicitat. Que tingui una vintena danys m’ha fet creure que encara resta una espurna de seny en el món d’anunci actual.

Avui he acabat la tercera relectura del Factòtum de Bukowski. M’hauré d’acostumar a subratllar-lo en diferents colors i és que els llibres se’ls treu un o altre suc depenen de l’estat d’ànim amb el que t’arriben a les mans.

Em fa pena la gent que viu en tres dimensions.
On deixa els sentiments?
On guarda la imaginació?
On serva anhels i il·lusions?