El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El divendres vaig anar a la Biblioteca a ordenar els documents que m’he anat baixant per conéixer que diu l’academia global sobre l’ús de les noves tecnologies als Ajuntaments. Què diu i quin enfoc estan prenent els estudis i les investigacions científiques entorn de les Administracions Locals d’arreu del món. I la veritat és que hi ha una mica de tot i moltes ganes de fer feina sobretot en l’estudi de la participació ciutadana i dels canals de comunicació entre la ciutadania i l’administració, dels seus interessos col·lectius que els és més propera. A quarts de vuit però, ho vaig haver de deixar: La Mercè Aranega venia a la Biblioteca a regalar-nos la seva veu i la seva capacitat de convertir les paraules en personatges i situacions tangibles.

Bé, el mèrit era compartit entre la Mercè, en Pere i la Caterina. La Mercè Aranega em va permetre reviure dues de les històries que m’es m’agraden d’en Pere Calders, històries acolorides i plenament iròniques sobre la manera de ser de les persones i de les situacions que es generen en aquest anar i venir tant humanitzat.

De les dues històries que va llegir jo em quedo amb la de l’home que guanya la loteria. No en desvetllaré més, però sempre que la llegeixo amb ve al cap la història que li va passar a un parent meu que, després d’anys i anys de sacrificis, va arribar a guanyar una de les curses més importants del calendari ciclista internacional. Recordo que l’únic telèfon que sortia a la guia de Barcelona amb el seu nom era el de casa, doncs mon pare és el seu padrí i el noi -ara granadet, ja- té el seu mateix nom.

Nosaltres vam rebre trucades d’arreu demanant diners per mil-i-una desesperades situacions a aquell jove ciclista vingut de les multituds anònimes després d’anys i anys de curses, de perdre nits i disbauxes com la resta del jovent, de suar i suar en proves de totes les categories possibles arreu del país. No sé si la seva història va acabar igual que la del personatge de Calders, però és una història que, a mi, em fa rebutjar loteries i riquesses. Prefereixo viure amb la modestia dels ningú que, no sé sap mai, potser són més persones que qui es creu tocat per la gràcia dels déus i les andròmines.

En acabar les dues històries d’en Pere, la Mercè es va endinsar en la foscor, la brillant i radiant foscor de na Caterna Albert. Victor Català va bastir les seves històries en negre i la història de "La vella" et deixa el cor glaçat i et mostra que, fet i fet, les coses no han canviat pas tant entre aquelles darreries del vuitcents que va viure aquest monstre de les lletres i el que fem avui en dia amb la gent gran.

En la història de Victor Català, tothom es lamenta de la mort de la vaca prenys i del porc i de la casa que es cremen, però el lector, vestit de vella immòbil, gaudeix de la llenca de cel que ningú més mira i pateix en veure’s incapaç de fugir de les flames que tot ho envolten. Que injust que és el comentari que molts hem fet en situacions similars, del veïnat. Tots hem dit alguna vegada allò de era el millor que li podia passar tal i com estava, oi?

Potser ho tornaré a dir una altra vegada, però na Caterina em va recuperar aquell mínim de dignitat humana amb una història tan brutal, tan bèstia, tan plena de sentit que em va fer reviure la lectura de l’obra cabdal de l’escriptora ampurdanesa. I és que mai he sentit tanta solitud com després de la mort del pastor a l’obra més coneguda d’aquesta autora que va haver de canviar-se el nom per rebre el reconeixement dels lectors del seu temps.

En definitiva, un vespre inesperat a la Biblioteca Antoni Pladevall i Font que, per cert, està retent homenatge al més gran visionari de tots els temps, en Jules Verne, la barba més respectada i imaginativa dels països francesos.