Presoners dels nostres cervells
Deixa un comentariAbans de començar el Nadal, vaig llegir una piulada de #bondia que feia així:
“L’home és l’únic animal que ha deixat l’esclavatge a la natura per ser esclau del temps.”
Suposo que aquesta piulada la devia escriure un d’aquests éssers que, atrapats per Morfeu, s’aixecava tard del llit i es trobava atrapat pel rellotge que ens marca les nostres obligacions diürnes.
L’home, l’ésser humà, cada cop corre més i somriu menys. Si més no és la sensació que un té quan visita els diversos modes de viure que es troben damunt l’escorça de la terra: caçadors, pagesos, urbanites, digitals, …
Els que són progressistes, o afaiçonats culturalment per alguna de les grans creences teleològiques existents, segur que haurà percebut una linealitat entre els modes de viure tot just esmentats.
L’home va començar essent caçador i recol•lector, després s’assentà en un lloc i fou pagès, s’anà agrupant i fou urbanita i, amb l’arribada de les tecnologies, començar a bellugar els dits per a generar xarxes socials entre desconeguts amb interessos comuns o coneguts separats per la distància.
I, certament, aquesta és l’evolució que, feta a canonades, afaiçona el nostre món, el món “desenvolupat”, un món allunyat de la natura i els seus embats, però sotmès al temps i llurs constrenyiments humanament generats.
Ara, des de l’ús comunicativament més avançat que ens hem dotat, dono voltes sobre aquest “desenvolupament” que ens fa trinxar la terra per anar vés a saber on.
Hi reflexiono i recordo els somriures dels nòmades del desert, de la quitxalla pagesa del llac de les granotes i ho acaro a les serioses cares que m’envolten en aquest suburbà que em retorna cap a casa després d’un jorn de treball digital.
De persona a neurona, d’ésser humà en constant contacte amb la natura a petita unitat d’una massa amorfa que imita el cervell humà. Un cervell però que, a diferència de la imatge que jo tinc de la meva closca, sembla tan irreflexiu com el de l’ésser multiforme del qual tots en formem part.