El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Naska Mosnikoff tan sols és un personatge de ficció. Només és una nonagenària skolt de la Lapònia finesa pinzellada per la ploma sempre àgil i sorprenent d’Arto Paasilinna al Bosc de les Guineus, inconformisme llibertari i sarcàstic de primer ordre. Una coça al cul del fals progrés de formigó donada per un dels autors més clars, planers i directes de la literatura universal.

S’apropen les vacances. De fet, jo ja no tornaré a treballar fins al
setembre i, per començar amb energia, m’escapo com la vella Jarmanni.
Bé, no ben bé. Només m’escapo quinze dies. Quinze dies vivint la vida
del fugitiu, del contrabandista, del maquis, del pastor, de les bèsties
dels Pirineus. Me’n torno a Núria, amb la intenció d’arribar a Boavi en
set dies de la mà de la gent del 2005.
Després d’un parell de dies de jaça tova per Areu i Tavascan, i si les
forces m’acompanyen, aniré a la cerca de la Dòsia d’en Raimon i la
Miquèla. Aquella parella que es coneixen al refugi de Vallferrera i que
viuen una de les aventures de muntanya més curioses de la literatura juvenil feta a casa nostra.

Com
diu la Naska del Bosc de les Guineus, em vaig a escapar com la vella
Jarmanni que, quan volien portar-la a l’asil municipal d’Inari, va
fugir a la muntanya i un bon grapat d’anys després van trobar-ne les
restes en una cova boscana al costat d’un bon grapat d’ossos de colomí.
Com s’ho havia fet una jaia de noranta anys com la Jarmanni per caçar
colomins? va dir la gent del seu país. La Naska i la Jarmanni no eren
carn d’asil, cap avi hauria de ser-ho si té força i salut, sinó éssers
humans i molt savis, per cert! Per què entestar-se a tancar a aquells
que tenen forces per viure lliures? Les cames comencen a moure’s, el
cor s’accelera, el rostre s’il·lumina, el cap repassa per milionèsima
vegada els camins a seguir: La muntanya em crida! Em crida com mai! Pot
un ós solitari i asalvatjat desatendre la crida dels cims?

Mmmmmm!
Ja sento la humitat dels prats! Ja veig les tempestes de llamps dalt
dels cims! Ja albiro estols de cabirols volant de serra en serra! Ja
noto la fresca de les matinades d’estiu!

Si no ens veiem per allà dalt, a la tornada te n’explico quatre de fresques, val? Apa. Bones vacances! I fins la tornada.

L’ós
bru es va llevar la pell humana, la va deixar a l’armari de la roba de
feina i, xino-xano, ara una pota ara l’altra, va començar a caminar a
la recerca dels boscos dels seus avantpassats tot taral·lejant una
tonada:

Sem
montanhòls, n’avem l’independenço
L’avem,
l’avem e mai la gardarem
Si
a pas de rei en França
n’autres
i renharem!
Si
a pas de rei en França
n’autres
i renharem!
Nòstre
sol mestre es aquel que fa naisser
lo
blat l’autumn e l’erba lo printemps
lo
pregam que nos laise
lo
gost del pan longtemps!
lo
pregam que nos laise
lo
gost del pan longtemps!
Fasem
justicia e mòda montanhòla
sens
derrengar los jutges inustiers
lo
còde de Laguiòla
es
lo bòsc del drilher
lo
còde de Laguiòla
es
lo bòsc del drilher

Tu
vinhairon, sias fier de ta vendemia
mas
ieu te planhi, paure costovin
tu
coltivas ta vinha
n’autres
bevem lo vin
tu
coltivas ta vinha
n’autres
bevem lo vin

Dels
vielhs Gales n’avem lo crit de guerra
possam
de crits que fan tot ressontir
en
passant sus la terra

aimam
de nos far ausir
en
passant sus la terra
aimam
de nos far ausir