El Cau de l'Ós Bru de Taradell

I tornem a escriure sense fer l’apunt que m’agradaria.

Avui m’agradaria parlar del Bosc Pintat de Poblet, de l’Alberg Jaume I, de l’Espluga de Francolí i de les vacances en família que ens van tocar al gener i que hem gaudit aquest cap de setmana.

També, pensava jo, podria enginyar-me-les per parlar d’aquell pilar en blanc-i-negre que ahir feia 45 anys que posava el punt d’inici a la colla Castellers de Barcelona

De fet, entre l’Espluga i Coma-ruga no hi ha tanta distància, però ahir una colla va demostrar ser una família, una gran família capaç de lloar tots aquells que han format part del col•lectiu i que ens han deixat.

Ahir, Castellers de Barcelona va demostrar que la germanor és un actiu propi i de raça. I jo vaig conèixer la proesa tot sortint de dinar d’un Restaurant de l’Espluga on val la pena fer-hi parada i fonda.

Ahir, n’estic segur que per plaça hi circulaven els esperits d’en Xavi, de la Rosa, de l’Albert i de tants altres castellers que ja no són entre nosaltres. Hi van ser amb una presència més anònima que la d’en Sergi, el company a qui no només fan passar un via crucis innecessari, sinó que a més es veu silenciat per uns mitjans encegats per un procés dirigit per unes institucions i associacions que, aquest cap de setmana, han tornat a silenciar la injustícia.

Voldria sentir-me orgullós d’Òmnium, de l’ANC i dels companys de viatge cap a l’Estat propi, però si el futur Estat ha de costar el silenci sobre injustícies com la que es comet amb el Sergi, que no m’hi busquin. Human towers for democracy és un lema malalt, perquè la democràcia és impossible quan l’arbitrarietat policial deriva en injustícia judicial i en silenci polític i mediàtic.

En Sergi somriu a la presó pel 5d8, pel 3d9f, pel 2d8f i pel pilar de 6 on hauria d’haver participat. Jo estic trist pel tacticisme dels ‘referendumistes’ en silenciar una injusticia que ennegreix l’Estat que volem construïr. I és que no hi pot haver democràcia sense presumció d’innocència i amb un silenci tant evident enfront de l’arbitrarietat policial i judicial que mantenen, sense proves, en règim excepcional de presó preventiva a un xicot, el crim del qual, fou anar a Sants un dimecres a la vesprada.

Content doncs pels castells i trist pels silencis complices dels que, creia jo, eren companys de trajectòria en aquest viatge a Ítaca que feiem plegats.