L’any del waka waka
Deixa un comentariL’any del waka waka va ser l’any d’arribada al Cap d’Higuer amb la gent de Giroguies.
Tancava així un projecte que s’havia iniciat sis anys abans a l’Estació Internacional de Portbou. Sis setmanes, una per any, per fer el Pirineu de banda a banda, de la Mediterrània a l’Atlàntic.
I de fer-lo en un ambient proper, familiar, alegre i joliu com pocs se’n troben en travesses organitzades com la que jo vaig viure.
Tan alegre i joliu com ho permetia l’esforç de passar pels collets més enlairats del massís, tot descobrint noves valls des de la màxima alçada possible.
Aquell somni però, acabava de manera molt diferent de com me l’havia imaginat. I és que, l’ós solitari que havia sortit de la mediterrània, era ara un pastoret amb sirena empeltada al cor i a l’ànima. Una sirena del sud que, mentre jo havia de celebrar la fi d’un repte llargament somniat, solcava les límpides aigües de l’Adriàtic croata.
Tot això em retorna en dolça glopada, tot escoltant el Loca por ti, de la Shakira. Aquesta versió tan llatina de la catalano-selenita Boig per tu, que m’arriba cinc anys després d’aquells fets, però que és la pura imatge musical d’aquell excursionista incapaç de celebrar la seva gesta botant com un mandinga per la pista amb els seus companys d’aventures.
El waka waka sonava tan distant com el gol aquell que havia vist del llit estant, mentre la tendresa dormia el dolç son plaent de les parelles.
Jo, de fora estant, got en mà, em mirava la pista de ball, les tendes del càmping i, sobretot, les potents onades que, repicant en les roques d’Higuer, eren perfecte metàfora del meu interior fracturat. En elles, cercava una llum en en el meu eclipsi total de cor i en el meu funeral mental. Com necessitava aquell cos trapella! Com trobava a faltar aquell benaurat temple que, pensava jo, gaudia d’aigües tan pures com aquelles que em venien a veure a ponent.
Després va trascendir que, en aquells mundials del país del factor humà, la màgia que ens havia atrapat a nosaltres, havia actuat també sobre un futbolista i una cantant, que, com nosaltres, havien fructificat.
Ara que esclata la polèmica sobre les versions i adaptacions musicals d’una cançó preciosa, veiem com, com llavors, tornen a ser oportunitat perduda per superar “estos dias azules” que s’entesten en imposar llur cromatisme únic enfront de l’acolorida lluminositat tan pròpia de les cultures populars.
I com de bé t’expliques escrivint!